Arxius | febrer, 2010

La Vegueria, la crisi del territori

21 febr.

En els últims temps, les notícies que tenen a veure amb el territori, s’han reproduït quantitativament en els mitjans de comunicació. Les repercussions territorials de la crisi que ens està tocant viure, la projecció de grans infraestructures que fan aflorar la nostra sensibilitat territorial al respecte, i per últim, l’enrenou al voltant de la nova llei d’ordenació i planejament territorial que desenvolupa la Generalitat de Catalunya, més coneguda com la Llei de Vegueries.
Comencem pel principi. Què cal entendre per territori? El concepte de territori, com tots els conceptes importants de la ciència, no posseeix una definició unívoca, un únic origen, un únic sentit interpretatiu, sinó que la història de la ciència ens indica una pluralitat d’orígens conceptuals al respecte.
El geògraf italià Franco Farinelli, ha fet una descripció epistemològica sobre l’origen d’aquest concepte;
“Informen concordement els glossaris i els lèxics de la mitjana i ínfima llatinitat, des del Cange fins al Forcellini, que el concepte de territori s’ha d’entendre com el conjunt dels camps que cada ciutat conté al interior dels seus propis confins, és a dir, que depenen de la mateixa ciutat. On existeix una divergència és a propòsit de l’origen de la paraula. Per Varrone, la paraula deriva de l’acte de triturar (terere, en llatí), la terra amb l’arada i el bou, doncs hauria la mateixa arrel etimològica que terra. En les etimologies de Isidor de Sevilla, un dels textos medievals més difusos i estudiats, territori deriva, en canvi, de “tauritorium”, l’àmbit de la terra que és recorreguda pels animals en el moment de passar l’arada. Però en el Corpus Juris de Justinià, precisament en el Digesto, en la rubrica “De significatione verborum”, el territori és, per contra, l’extensió que recau sota la jurisdicció del magistrat, és definit de l’acte d’impartir justícia, d’exercitar el poder; el concepte doncs, no té res a veure amb la terra, sinó que deriva de la base del concepte de “terror” (terrère). El territori és per això l’àmbit individuat de l’exercici de la practica del poder, és a dir, de la producció de la por, es converteix doncs en una noció, una terminologia, que no té res de natural, sinó que és totalment d’origen polític, i és amb aquesta ultima accepció que ve entesa i transmesa durant tot el període medieval.”
Com podem deduir, el concepte de territori no és tant innocent i imparcial com s’acostuma a prendre en consideració.
El reflex de les crisis econòmiques en el territori i les controvèrsies que la construcció de les infraestructures provoca en un territori, són temàtiques clàssiques i estructurals al llarg de l’evolució històrica, sobretot en temps més recents. En canvi la nova Llei de Vegueries, és, si més no, una novetat en les problemàtiques territorials a Catalunya, doncs des del 1933, amb l’elaboració del projecte de divisió territorial de Catalunya per part de la Ponència que va convocar la Generalitat de l’època, era un tema que no s’havia afrontat.
La pregunta que cal fer-se, des d’un punt de vista ontològic és, què és el que representen les Vegueries, i el nou mapa territorial de Catalunya que es vol imposar amb aquesta nova llei?
Alguns parlen, de modernitzar les administracions, de simplificar-les, d’alleugerir-les, però realment que és el que s’amaga darrera aquesta nova concepció territorial de Catalunya?
La Vegueria és un concepte geogràfic lligat al territori, més concretament a l’ordenament i el planejament territorial. Al mateix temps dividir el territori de Catalunya en Vegueries, permet en un segon moment, la seva representativitat, el resultat de la qual seria la producció d’un “nou” mapa de Catalunya, divers de la “clàssica” divisió del Principat en províncies. Però que és el que “representa” aquesta “nova” conceptualització de Catalunya en Vegueries?
El tema de la representació territorial és una problemàtica complexa i que es presenta correlada a la mateixa existència de l’esser humà, i la seves ganes de viure en societat. Quan l’home i la societat es presenten com subjectes polítics, com poders polítics.
Com podem deduir, el nexe existent entre territori i poder és més que descarat i denota una interrelació entre la concepció i representació del territori, entès com un objecte, i el poder polític que el gestiona, entès com subjecte.
I és aquest subjecte polític, l’home en societat, amb les seves característiques ideològiques i culturals les que determinen la concepció, la delimitació i la representació del mateix territori, aquesta última en determina el coneixement del mateix, perquè la representació acaba convertint-se amb un mèdium epistemològic. És doncs, amb la delimitació, la concepció i la representació del territori, on s’observa la subjectivitat de les institucions politiques que la gestionen, com recordava Alexander von Humboldt ;
“Les cartes geogràfiques exprimeixen les opinions i els coneixements, més o menys limitats, del qui les ha construït, són abans que res, el lloc on es veu amb més evidencia la manipulació en geografia de fets i opinions, que es relacionen mútuament i acaben per confondre’s.”
La representació geogràfica del territori, comporta doncs, la representació d’una voluntat política, d’un programa polític, en fi, d’una concepció política, i doncs més subjectiva que mai, del territori, en el nostre cas el territori de Catalunya.
Però, què és el que cal entendre per representació política del territori? Per representació política del territori cal entendre una representació que considera l’aspecte polític dels Estats, és a dir, la distribució de les terres i de les localitat segons el àmbit estatal, o també, segons els objectius polítics d’aquells que detenen el poder. En contraposició, dins de la ciència geogràfica existeix també una representació aparentment no política del territori, aquesta és coneix com geografia civil, que es preocupa, en canvi, de totes aquelles variacions de l’”ecumene” impostes i constituïdes per la mateixa natura, de les divisions no politiques, sinó naturals. Aquesta geografia també se la qualifica de geografia “pura”, perquè respon només a les característiques naturals, d’aquí la seva puritat. Per pura s’ha d’entendre la negació del principi d’utilitat del coneixement geogràfic, és a dir, la negació de la seva submissió a qualsevol funció de natura política. En suma, la reivindicació de la neutralitat del saber geogràfic, encara més, la reivindicació del seu dret a la inutilitat (política).
Aquest contraposició entre la geografia política i la geografia civil, va sorgir dins de la ciència geogràfica alemanya del segle XVIII i XIX. Aquesta contraposició, crec, que pot ajudar a entendre la crisi territorial que estem patint. Les preguntes que es feien els geògrafs alemanys de l’època eren; Com classificar les diverses porcions de l’espai terrestre? Com repartir el món? Quin ordre donar a les descripcions de les parts del món conegut? A quina lògica cal sobreposar el sistema geogràfic?. Aquestes preguntes se les haurien de tornar a fer, molts dels geògrafs que és consideren com a tals en l’actualitat, per sortir de la aparent cientificitat de la geografia actual, que en veritat no té, i que la polèmica sobre les Vegueries demostra més que mai. Les Vegueries es converteixen en un problema de fons i no de forma, les Vegueries es converteixen en un problema sobre la representativitat i la nominació del territori de Catalunya. Representar i nominar el territori, són dues funcions eminentment de natura política.
Pretendre d’establir a l’espai terrestre una nominació totalment diversa de la que existeix, significa voler en realitat produir una cartografia totalment diferent de la que ja existeix, és a dir, i en ultima anàlisi, pretendre d’establir sobre el mateix espai terrestre un altre poder divers, una lògica territorial diferent, un domini sobre l’espai diferent del que existeix. D’aquesta manera la Llei de Vegueries transfereix en el pla de la concepció de l’espai territorial una reivindicació, directament i immediatament política, perquè fa referència i comporta el control concret de l’espai abans encara de la seva representació.
Aquesta és la lectura més important des d’un punt de vista ontològic, que cal fer de la nova llei de Vegueries.
La concepció territorial de Catalunya en Vegueries, és una producció i una concepció del Catalanisme cultural i polític, en contraposició oberta, amb el provincialisme que representa una visió centralista, alguns en diuen jacobina, de Catalunya, creada per les institucions de l’estat espanyol.
Tot el rebombori que està sorgint últimament en referència a la nova Llei de Vegueries; el Penedès, la Vall d’Aran, Tarragona-Reus, la Cerdanya…demostra que existeix un problema territorial, una crisi del territori, però sobretot de la seva representativitat i per conseqüència de la seva concepció, de la concepció que part del Catalanisme polític, els partits que governen, té del territori de Catalunya.
La falta de consens polític entre la majoria, al govern, i l’oposició, condicionarà la validitat política de la nova Llei de Vegueries, demostrant més que mai, la seva subjectivitat, i doncs falta de legitimitat, si més no científica, i doncs democràtica, d’un projecte com aquest.
Com succeïa en el període medieval, la concepció i les problemàtiques territorials és redueixen a una qüestió de força, en aquell temps, de força física, i actualment de força numèrica, del nombre de diputats que cada opció política té al parlament, però el resultat, almenys aparentment és el mateix. El temps i doncs la història diran si les coses s’estan fent bé, i si el projecte de Llei de Vegueries és just o no.

Anuncis

Històries d’un cunitenc a Cuba

12 febr.

Som al Vendrell, a la carretera de Sant Oliva, just davant de la seu de Radio Televisió del Vendrell es troba la seu de l’Arxiu Comarcal del Baix Penedès. Va ser una tarda remenant les caixes dels arxius històrics de l’ajuntament de Cunit, que hi són dipositats, que em vaig topar amb una sorpresa. Una sorpresa que va transformar la intriga en admiració.
Dins d’una de les caixes, sobre certificats varis que l’ajuntament va emetre durant el decenni dels anys 40 del segle XX, em vaig trobar amb un certificat referent a un tal Asensio Andreu i Riambau, més conegut com a “Celso”. Aquest certificat sol•licitava a la Capitania Militar General de la província de Tarragona l’atorgament del seu nomenament com a “Teniente Honorario del Ejercito Español” i de percebre la pensió corresponent de “6.000 pesetas anuales”.
Aquesta sol•licitud venia acompanyada per un breu, però intens Curriculum Vitae de la trajectòria militar d’aquest senyor.
Ens hem de situar temporalment a finals del segle XIX, concretament els últims cinc anys del segle. Geogràficament ens situarem a l’illa de Cuba, on el Regne d’Espanya lliurava una de les seves últimes batalles colonials, per tal de defensar la darrera de les seves possessions als Caribs.
El nostre protagonista, segons els varis documents consultats a l’Arxiu, va participar a diverses batalles, les més importants i decisives. Per començar hauríem d’explicar, que va marxar voluntari a Cuba. En el moment de fer el sorteig de “quintes” va quedar lliure de prestar el servei militar, però va comprar la plaça a un altre ciutadà que havia d’allistar-se , demostrant les ganes de viatjar, de deixar Cunit, i alimentant el seu esperit aventurer que el portaria als Caribs, l’inici del mite.
L’any 1896 va participar a la batalla de “Fuerte Cascorro”, on les tropes espanyoles, encerclades, varen repel•lir les tropes guerrilleres de Cuba que lluitaven per la independència amb la col•laboració i sustentats pels Estats Units d’Amèrica, a la ciutat de Madrid hi ha una plaça en honor als herois que hi varen participar, a Cunit no.
L’any 1898, durant la fase final de la guerra d’independència de Cuba, va participar a les Batalles de “Las Lomas de San Juan” i “el Caney”. Aquestes dues batalles varen decidir la victòria final dels cubans, però l’heroisme dels soldats espanyols va quedar en els relats històrics de l’època. A la primera d’elles, per part dels americans, hi va participar un tinent que posteriorment es convertiria en presidents dels Estats Units, un tal Theodor “Teddy“ Roosevelt, encapçalant els famós destacament de cavalleria dels “ Rough Riders”. El mateix Roosevelt va deixar per la posteritat el següent comentari sobre la batalla; “En este día, han demostrado ser unos bravos enemigos, dignos de honor por su bizarría.”. Molt relacionada amb “las Lomas de San Juan”, la batalla del “Caney”, va representar també una fita històrica per les tropes espanyoles. En aquest cas, es tractava d’una petita guarnició que protegia la ciutat de Santiago de Cuba, i que els Generals americans varen creure oportú prendre’n possessió. Segons la testimoniança del capità Wester, agregat militar de Suècia i Noruega a Washington, testimoni ocular de la batalla, “Y esta lucha de El Caney ¿no aparecerá siempre ante todo el mundo como uno de los ejemplos más hermosos de valor humano y de abnegación militar?”.
Com podem deduir d’aquestes consideracions, el nostre aventurer cunitenc a Cuba, va participar en moments claus de la història del nostre país, i molts dels seus coetanis van ser considerats com herois, com ho hauria de ser considerat ell mateix.
Després de quasi una quarantena d’anys va tornar a Cunit, on només els més vells el coneixien. Els joves desconeixien les aventures que havia viscut el seu conciutadà, però aquest es va encarregar de divulgar l’esperit aventurer i fantàstic que el va dur a participar en les vicissituds cubanes. Els pocs avis originaris que queden a Cunit, m’han explicat, que en “Celso”, feia feines del camp a canvi de quatre rals i un plat a taula per sopar, i després del sopar es posava al davant del foc, amb un llibre verd, segons els nostres informadors, a explicar histories fantàstiques i d’aventures, com la seva vida, als més joves. Alguns dels nostres avis, m’han comentat que el nostre “Celso” en les seves tertúlies, ja pregonava que el nostre país patiria una guerra civil, i que arribaven temps difícils, en fi, un visionari en tota regla.
El seu final, va ser anònim i sense reconeixem, en el document que vaig trobar a l’arxiu feia una sol•licitud per rebre una pensió perquè la seva situació pecuniària era ben delicada. Molts catalans varen anar a Cuba i varen tornar rics, molt rics, ell va tornar pobre, però ric i ben ric d’històries, fantàstiques i d’aventures, per explicar als altres cunitencs que no varen sortir del poble, però sobretot histories pels més petits, que sense televisió, escoltaven desprès de sopar, les histories del “Celso”.
Va morir pobre, i el van enterrar a terra i no al nínxol com marcava la tradició, perquè no tenia diners. La paradoxa és que ell, abans de partir cap a Cuba, va anar a veure el Mossèn per pagar, per adelantat, la cerimònia del enterro, per si moria durant la guerra a Cuba, però ell en va tornar. Estava clar que les aventures d’en “Celso” no podien acabar a Cuba, sinó a Cunit, tancant el cercle, la trajectòria del qual havia començat a dibuixar quan va sortir cap a Cuba.
Segurament que en “Celso” hagi estat un dels cunitencs més universals, una persona digne de ser estudiada i admirada, pel seu esperit aventurer i per les seves ganes de viatjar, de conèixer, d’existir, i de portar un tros de Cunit pel món.
A les “Lomas de San Juan” els americans tenien en Rooselvelt, els cunitencs teníem en “Celso”, la historia els va unir, qui diu que no es varen trobar cara a cara…així podria començar el mite, el mite d’en “Celso”. Descansi en pau.

Tarragona, Reus i el Penedès

5 febr.

Fa aproximadament un mes, es va poder llegir, escoltar i veure en diferents diaris i programes de radio i televisió, la polèmica que havia sorgit entre les ciutats de Reus i de Tarragona sobre la capitalitat de la futura Vegueria del Camp de Tarragona.
Els de Tarragona, demanaven l’exclusivitat de la capitalitat de la Vegueria i en demanen també la modificació toponímica, denominant la futura Vegueria com Vegueria de Tarragona, sense l’adjectiu geogràfic de Camp de Tarragona, perquè Tarragona és una ciutat i no un camp. Els de Reus, defensaven, com a mínim, la co-capitalitat de la Vegueria, i tampoc volien renunciar a l’adjectiu Camp de Tarragona, doncs com tots sabem, Reus és la capital d’una comarca que és diu Baix Camp, aquest Camp fa referència al Camp de Tarragona.
Pels més erudits en les temàtiques de l’ordenació del territori, aquesta polèmica no és cap novetat. Ja durant la Ponència que la Generalitat de Catalunya, durant els anys 1931-1933, va constituir per tal de dividir el territori de Catalunya en comarques i Vegueries, es varen produir aquestes “friccions” territorials entre les ciutats de Reus i Tarragona. En aquella ocasió es va arribar a una solució per totes dues ciutats. Cadascuna d’elles esdevenia capital de les noves comarques que delimitava la Ponència; una del Tarragonès i l’altra del Baix Camp, i també els hi varen atorgar la capitalitat de dues de les noves Vegueries, en aquell cas les varen denominar Regions perquè el mot Vegueria tenia un origen monàrquic i durant el període republicà no era políticament correcte. I enlloc de posar noms a les Regions els hi varen posar números, per tal d’evitar polèmiques toponímiques, com les que sorgeixen en l’actualitat. A Tarragona li varen donar la capitalitat de la Regió (III) formada per les comarques de (Tarragonès, Alt Camp, Baix i Alt Penedès i el Garraf), i a Reus de la Regió (IV) formada per les comarques de (Conca de Barberà, Ribera d’Ebre, Priorat i Baix Camp).
Vostès es preguntaran, com és que llavors ho varen solucionar, i ara no? I també és preguntaran, que té a veure el Penedès? Responent a la primera qüestió, hauríem de començar per fer una reflexió geogràfica política. El tema de l’ordenació del territori, que determina el nombre i l’extensió de les àrees territorials, de les regions d’abans i les vegueries actuals, venen determinades per actors polítics, on la objectivitat científica és més que mai, discutible, i ara veurem perquè.
Durant la Ponència del 1931-1933, formada per vuit eminents personalitats geogràfiques del país, es va determinar la divisió del territori de Catalunya en regions. Varen atorgar a Tarragona i a Reus respectives capitalitats de regions , i la confrontació i les “friccions” territorials no es varen produir. Es dona la casualitat que entre aquestes vuit personalitats es trobaven dues que eren de Tarragona i Reus respectivament, i gràcies a la seva presència les dues ciutats varen quedar satisfetes de la nova ordenació territorial, perquè varen poder imposar les seves interpretacions del territori. Reus era representada per un jove Josep Iglesies, que es convertiria amb un eminent demògraf i historiador, en canvi, Tarragona era representada per un historiador anomenat Antoni Rovira i Virgili, que ha acabat donant nom a la Universitat de Tarragona. Aquest exemple no deixa de mostrar les subjectivitats de les divisions administratives i la dels actors polítics que les produeixen.
Actualment, és el conseller de Governació, que a partir de l’informe que es va redactar l’any 2000, més conegut com “Informe Roca”, perquè el seu coordinador era en Miquel Roca, ha desenvolupat les tesis i les idees màximes que hi eren presents, i que proposaven la divisió de Catalunya en set Vegueries, una de les quals era la del Camp de Tarragona, formada per les comarques del Tarragonès, Alt i Baix Camp, Conca de Barberà, Priorat i Baix Penedès. Aquest cop les ciutats de Reus i Tarragona es troben a la mateixa Vegueria, d’aquí la “fricció” i problemàtica territorial entre aquestes dues ciutats.
I el Penedès que té a veure amb aquesta polèmica entre Reus i Tarragona? Durant la Ponència de 1931-33, el Penedès, com a concepte i area geogràfica, s’estenia, pel sud, fins al riu Gaià, per què es va modificar aquest límit? Doncs simplement, perquè el Tarragonès com a comarca històrica i geogràfica no havia existit mai, i els seus municipis formaven part de l’àrea geogràfica que és denominava Camp de Tarragona, que comprenia les comarques del Baix i Alt Camp i els pobles del Tarragonès actual a partir del riu Gaià, que feia de frontera entre el Penedès i el Camp de Tarragona. Però com que Reus i Tarragona no volien formar part de la mateixa comarca, els senyors Iglesies i Rovira i Virgili, es varen inventar una comarca, el Tarragonès, amb capital Tarragona separant-la així de Reus i el Baix Camp, i per tal d’atorgar-li una extensió mínima, varen incorporar-hi els pobles de la riba dreta del Gaia, i varen “transportar” la frontera entre el Penedès i el Camp de Tarragona, on actualment es separen les comarques del Baix Penedès i el Tarragones, exactament, entre Roda de Barà i El Vendrell.
L’únic que va protestar enèrgicament contra la manipulació partidista de la divisió territorial de Catalunya, va ser en Pau Vila, pare de la geografia moderna catalana, que va intentar proposar una Vegueria Penedès, però els senyors Iglesies i Rovira i Virgili no li ho van consentir, els seus interessos personals eren més importants que l’equilibri territorial de tot el Principat, l’objectiu que perseguia en Vila, creant una regió entre Barcelona i Tarragona.
Com ens demostra la història, va ser i és un cop més el Penedès com a territori, el que va acabar patint les conseqüències de les voracitats de realitats metropolitanes com ho eren Reus i Tarragona, en aquell moment i com ho és actualment Barcelona. La nova llei de Vegueries que vol aprovar el govern de la Generalitat no fa que confirmar els pitjors auguris per un territori històric i mític de Catalunya, el Penedès un altre cop mutilat, un altre cop oblidat. Ha arribat el moment que el territori i la gent del Penedès diguem PROU.