jaume casañas

Quan parlem de política clàssica, ens referim a la política general, però quan es parla de la política local, els partits són una mera etiqueta, el que realment compte són les persones, la seva dignitat política, humana i ètica.

A Cunit, ens trobem amb una situació, un pel daliniana. Feia dotze anys l’ajuntament estava governat per una coalició, PSC-PP, aparentment estranya, però molt ben avinguda en la intimitat, dotze anys són dotze anys, no hi ha lloc a la casualitat, és simplement una coalició d’interessos particulars.

Quan s’ha trencat aquesta relació, després que la majoria de la població votés el canvi, aquesta “estranya pareja” es desinfla per moments, i arriba l’hora del parlar per parlar, i on la demagògia es converteix en el refugi dels que se senten descoberts, desemmascarats, i el parlar per parlar es converteix en la norma, la regla.

Ara resulta que la senyoreta Alberich, es converteix en l’abanderada de les politiques socials, que quan governava ella tots érem feliços, tot funcionava, la gent no tenia preocupacions, no hi havia atur, etc, etc, etc.

Però resulta que aquesta senyoreta Alberich, nomès explica les coses com ella vol, i no com les coses són realment, deu ser un handicap que ve de lluny.

Quan aquesta senyoreta governava, resulta que a Cunit, les activitat extraescolars les organizava l’ajuntament, també els cursos de català, que hi havia una escola de musica magnifica, que hi havia un servei d’atenció a les persones exemplar, que Cunit era un oasis i un exemple de poble amb més serveis que ningú, però hi ha una cosa que no quadra.

Tots aquest serveis, que alguna persona realitzava, l’ajuntament no els pagava, si si , no els pagava, però clar, això de pagar, no és un dels verbs que hi ha en el diccionari de la senyoreta Alberich, el verb gastar, millor dit, malgastar si que hi és, i malauradament amb molts sinònims.

Com es pot tenir la decència d’encarregar serveis i després no paga’ls?, perquè, deixeu-m’ho clar, que faran els cunitencs i cunitenques que treballen per alguna de les empreses a les que l’ajuntament deu diners, degut a la política (a)social de la senyoreta Alberich?
Això es política social?que gent sense cap culpa acabi pagant els plats trencats, quan aquesta senyoreta es passeja pel poble amb un somriure de pel•lícula del millor Hitchcock, no deixa de ser una política social molt especial.

Però clar, ja s’ha descobert quina era la màxima d’aquesta senyoreta, per exemple; com acabar amb l’atur de Cunit?cent persones entren amb decret d’alcaldia a l’ajuntament, amb la seva benedicció. Com passar per valedora de l’esquerra més original, tot i portar 12 anys de coalició amb el PP, deixant en entredit qualsevol ideari d’esquerres? oferint serveis socials, sense paga’ls, i que els paguin els ciutadans de Cunit amb els seus impostos, i els cunitencs i cunitenques que perdin la feina perquè la senyora Alberich no paga a les seves empreses, ja s’ho faran.
A qui es vol enganyar? A qui falta el respecte aquesta senyoreta Alberich? D’enganyar, suposo que ja poca gent es deu creure, ni un gram dels seus argument, per això, i per fortuna, ja no és alcaldessa.

A part de faltar al respecte a tota la majoria de la població de Cunit, falta el respecte dels seus militants i els seus votants, cada ple que passa, queda més clar, a molts socialistes, que no se senten identificats per aquesta persona i les seves sensibilitats.

Queda clar que la política (a)social del PSC de Cunit es basava en tres pilars; Irresponsabilitat, ningú és preocupava de pagar els serveis que es prestaven. Incompetència, ningú es preocupava que els serveis fossin dirigits vers les persones que realment ho necessitaven. Indiferència, als responsables de l’antic equip de govern, els donava totalment igual, ells seguien al sofà del poder i dels diners, i això, que no ho oblidi cap ciutadà de Cunit, era l’únic, repeteixo, l’únic, que els interessava.

Que no vinguin a explicar o donar exemple de politiques socials, després de 12 anys de matrimoni amb el millor PP que es pugui trobar a la comarca, ho diu tot, i el deute que ens hem trobat ho corrobora.

Està a punt d’acabar l’estiu, i tot apunta que la tardor que se’ns presenta serà molt especial.

Fa aproximadament uns tres mesos que a Cunit i va haver un canvi de govern, perquè la majoria de la societat cunitenca ho va expressar de la manera més democràtica, a les urnes.

Sóc conscient, que a una part de la societat cunitenca, segurament encara no ho hagi paït, i que li costi una mica acostumar-se a aquesta nova realitat institucional i política, ho entenc perfectament.

De la mateixa manera que molts cunitencs portaven 12 anys sense veure la llum, i per fi comencen, no només a veure la llum, sinó que ho veuen tot en colors, desprès de 12 anys de blanc i negre, o com a molt amb tonalitats de color sèpia.

El missatge que m’agradaria transmetre als cunitencs que encara no s’acostumen a la nova situació, és el de tranquil·litat, que amb el temps veuran que el canvi no és tant dolent, com molta gent pensa, veuran com totes les histories de terror que els hi havien explicat abans i durant la campanya electoral, prèvia a les eleccions municipals, eren això historietes, que tenien l’objectiu d’aconseguir una continuïtat institucional, a qualsevol preu.

Voldria afegir també, que tota aquesta franja de la societat cunitenca, reticent a entendre el municipi i la seva nova manera d’entendre la governabilitat, que amb el temps veuran com el conjunt dels cunitencs i cunitenques en sortirà beneficiat, i ells mateixos els primers.

Pel que fa als cunitencs que portaven 12 anys sense sentir-se representats per l’equip del govern d’altres èpoques, felicitar-los per l’èxit que hem tingut, perquè l’èxit de donar el tomb a una realitat insostenible, no és l’èxit d’alguna persona en particular, sinó de tots, tots els que d’alguna manera han col·laborat, i també, de tots els que en algun moment, no només van fer alguna cosa, sinó també els que íntimament ho van arribar a pensar, pensar en fer un canvi era  i és tot un èxit.

En conclusió, que un altre Cunit serà possible, gràcies a tot i totes, que com deia abans, ho van pensar, van actuar, i van aconseguir.

Comprenc, com deia anteriorment, que hi hagi gent, que li costi interioritzar canvis, que puguin tenir una influencia en el seu estil de vida, però diuen que l’home és una animal que s’habitua als canviament, i de quina manera!, serà doncs qüestió de temps. Tot i que vulguin dibuixar una realitat inexistent, manipular-la, amb els perills que això comporta, i els retorns d’energia negativa que això provoca vers a ells mateixos.

Estic a la disposició de tots els cunitencs, de tots, per tal de materialitzar el que és el nostra gran objectiu; normalitzar una situació delicada i fràgil, ho aconseguirem amb la gran feina i treball que està realitzant el senyor Arruga, des del punt de vista econòmic, i amb el lideratge d’una alcaldessa que sap on va i sap el que vol; el millor per Cunit i la seva gent.