Arxius | Novembre, 2011

Les eleccions del 20-N al Baix Penedès

23 nov.

Per fi hem sortit de dubtes. Després de dues setmanes de bombardeig electoral, s’han celebrat les eleccions als parlaments de l’Estat espanyol, i el resultat el tenim; en Mariano Rajoy serà el proper president del govern.

 

Com tots els ciutadans ben informats, s’ha plasmat una victòria sense gaires pal·liatius, del PP, la dreta, dreta, made in Spain. Però dona la curiositat, que tant a Catalunya com al País Basc, la victòria del PP no s’ha consolidat com a la resta de l’Estat espanyol, el que deixa entreveure que sociològicament, aquest dos territoris de l’Estat espanyol van a la seva, els resultats ho demostren clarament.

 

En el context català, la victòria de CiU, una victòria històrica, ha demostrat que la sensibilitat nacional està per sobre de la dreta (PP) o de l’esquerra (PSOE). Gran mèrit té el resultat de ICV, l’esquerra de veritat, l’esquerra que ha pogut sortir de les trinxeres, i que comença a veure més enllà. ERC ha consolidat els seus resultats anteriors i sembla, que canviant de pell, ha pogut arribar a temps a les eleccions i mobilitzar el seu electoral, per conservar el que tenia.

 

A la nostra estimada comarca els resultats han estat els següents: la força amb més vots ha estat el PSOE, amb un total de 12422 vots, i guanyant als municipis de Cunit, Calafell, El Vendrell, l’Arboç i el Montmell. En segon lloc trobem el PP, amb un total de 11316 vots. En tercer lloc trobem a CiU, amb un total de 11251 vots, i amb la victòria en els 9 municipis restants. En quarta posició trobem el partit de ICV, amb un total de 2606 vots. I en últim lloc trobem a ERC amb un total de 2110 vots.

 

Com demostren els resultat de les eleccions, la comarca del Baix Penedès ha donat un suport majoritari al partit del PSOE. Aquest fet té la seva lògica. La nostra comarca és la comarca que més a crescut demogràficament en els últims trenta anys a Catalunya, i la gran majoria d’aquesta població té un origen en el que es coneix com a primer cinturo metropolita de Barcelona, on, no essent casualitat, el vot del PSOE també ha estat majoritari.

 

Una altra anècdota, que reafirma aquesta hipòtesi, és el fet, que tots els municipis on ha guanyat el PSOE, tenen una estació de tren de rodalies cap a Barcelona, fet que consolida aquesta infraestructura com a determinant en el major lligam de la comarca del Baix Penedès amb la gran ciutat de Barcelona i el seu primer cinturó metropolita. Quedaria el cas del Montmell, municipi, que juntament amb les seves urbanitzacions plenes de segones residencies, més ha crescut a la comarca en els últims deu anys, sempre amb una procedència de població amb el mateix origen; primer cinturó

metropolità.

 

Pel que fa al PP, el seu creixement ve determinat per la mateixa radiografia sociològica que fa referència al vot del PSOE. És a dir, que una gran part de la població provinent del primer cintura té la tendència a traspassar el vot del PSOE al PP, segons les conjuntures electorals del moment. El vot de càstic del PSOE, ha anat a parar al PP. Destaquen els resultats d’aquest partit a Cunit, a Calafell, al Montmell i al Vendrell, però no tant a l’Arboç.

 

Respecte a CiU, les eleccions han consolidat un creixement estructural. Tot i ser la tercera força política en valors absoluts, ha guanyat en la majoria de municipis de la comarca, exceptuant els municipis baixpenedesencs més metropolitzats, és a dir, els que han patit més l’influencia de Barcelona i la seva àrea metropolitana. Tot i això, en aquest municipis, ha demostrat un creixement més que considerable, que fan reflexionar una tendència semblant a la de la totalitat del Principat, el fet que CiU, i els interessos nacionals, es situïn per sobre del PSOE i del PP.

 

Després d’aquest eleccions a la nostra comarca, resumint poder afirmar el següent; que el PSOE es desinfla, i que si no corregeix la trajectòria pot anar de mal en pitjor. Que el PP ha rebut un suport conjuntural, però no ben estructurat a la comarca. Que CiU, es presenta com la gran alternativa al PSOE, i que els petits ICV i ERC, sobretot els primers, consoliden la seva força a la comarca d’una manera remarcable.

Anuncis

Todo vale

10 nov.

Estos últimos días están sucediendo cosas que a uno le dejan perplejo, muy perplejo; pero como siempre en este país, no pasa nada, no hay nada que hacer.

 

Las épocas de crisis, antes se decía periodos de guerra, el ser humano se manifiesta en su versión más original, algunos dirían más animal, en fin, que la esencia humana se manifiesta en mayor grado.

 

Esta esencia suele estar marcada por la necesidad, lo imperativo, la elección se hace más necesaria que nunca, o tu o yo.

 

Resulta, que la crisis financiera, económica, prefiero definirla socio-económica, incluso me atrevería a decir ideológica, desdel punto de vista humanista, del hombre, lo está transformando todo.

 

Vivimos, en teoría, siempre en teoría, en unos países que se rigen por unas constituciones, repito, constituciones, en los que un concepto, muy en desuso, la soberanía popular, rige la estructura y la redacción e interpretación de dichas constituciones.

 

Aparentemente desde la revolución francesa, la soberanía popular se sustituyó, al interés partidista de la aristocracia que todo controlaba y todo decidía. El amigo Hobbes, preparo el terreno ideológico para impulsar el sujeto de la soberanía popular, como base de los futuros estados y de las futuras sociedades, y 200 años después se consiguió.

 

Pero, ¿que se ha hecho de dicha soberanía popular? ¿Aun existe? ¿Donde está?

 

Como recodaba siempre mi profesor Farinelli, el concepto clave es el “mimetismo”, la apariencia, en fin, el engaño, con clase, pero el engaño.

 

Estos días estamos viviendo, situaciones, procesos, que ponen en entredicho los postulados del maestro Hobbes. La soberanía popular esta pasando a un segundo plano, o incluso diría que esta desapareciendo.

 

En Grecia, en Italia, saben de lo qué hablo. La soberanía popular recae en la voluntad del pueblo a la hora de hacer unas votaciones, en la papeleta que se deposita en la caja electoral. Esa es la base de la soberanía popular, esa es la máxima, máxima expresión del pueblo, la voluntad, lo que uno quiere.

 

Este acto, el hecho de votar, que con el tiempo se va banalizando, tiene mucho de simbólico y de ideológico, aunque no lo parezca.

 

Uno puede ser rojo, azul, de izquierdas, de derechas, de centro, pero nada ni nadie le impide poder expresarse democráticamente con la votación en una contienda electoral. Puedo estar a favor o en contra del personaje publico elegido, me puede gustar más o menos, pero si lo elige el sufragio universal, solo queda el todopoderoso, Dios, llámese como se quiera, que lo pueda impedir.

 

Pero, ¿Qué tiene que ver el mimetismo con la soberanía popular?, pues que lo que esta sucediendo en Italia, en Grecia es una cosa muy peligrosa. ¿Cuál?

 

Pues que la voluntad popular, la susodicha soberanía popular, esta siendo mimeticaza por unos intereses, los intereses de los poderes financieros. ¿Está la voluntad financiera, los mercados, provocantes de la caída del Berlusconi eterno, por encima de la soberanía popular que lo ha elegido? pues se ve que si, aunque quien conoce bien Italia, sabe que tutto è possibile.

 

La voluntad de un broker vale más que el voto de un ciudadano, este es la conclusión que se podría sacar después de una semana muy volátil.

 

Corren tiempo difíciles, mas diría yo peligrosos, porque los precedentes, y lo que esta sucediendo en Italia, nos demuestran dos cosas; que la monetización de la condición humana es cada vez más evidente y exagerada, y que el sueño europeo esta muerto y enterrado.

 

La geopolítica del euro esta acabando con la geopolítica de la Unión Europea; Italia país fundador de la idea de Europa esta sucumbiendo, sin que nadie haga nada.

 

Recordemos que la diferencia entre la economía y la sociedad, entre el poder financiero y la sociedad, no es otra que la moral. En el templo de la economía, la bolsa, no hay moral, hay quien compra y quien vende, y ya está.

 

Perplejo uno se queda, cuando los bancos utilizan la soberanía popular para inyectarse dinero publico, y hacen caer a la soberanía popular cuando ya no les interesa, en fin, que todo vale.

El futur de l’aeroport de Reus

7 nov.

Fa uns dies que l’últim avió de Ryanair va fer el seu servei a l’aeroport del Camp de Tarragona, tot un símbol de la crisi territorial que pateix el nostre país.

Un territori mesura la seva projecció exterior a partir de les infraestructures que hi són presents, i que depenen de la seva qualitat permeten una menor o major projecció. Si aquestes infraestructures són rentables, vol dir que el territori i la seva gent en fan un bon us i un bon servei, però com veiem aquesta ultima setmana no és el cas.

Molts ciutadans del Camp de Tarragona, conscient o inconscientment, hagin viatjat o no amb Ryanair, han pagat amb els seus impostos part d’aquest vols, doncs Ryanair, rebia una gran quantitat de subvencions per part de la Diputació de Tarragona, com per la Generalitat.

Però fent una reflexió més o menys pertinent, ens podríem preguntar: el problema de l’aeroport de Reus és un fet aïllat, conjuntural, o és fruit d’una problemàtica endèmica del Camp de Tarragona i de la incapacitat dels estaments polítics i socioeconòmics de tenir una perspectiva més enllà del oportunisme del moment?

Desgraciadament, la resposta correcte d’aquesta reflexió seria més aviat la segona. Aquesta resposta no només pel fracàs que representa la gestió de l’aeroport de Reus, com infraestructura territorial, sino que també cal afegir el rotund fracàs de la ubicació de la estació de l’AVE al Camp de Tarragona, que no permet al territori articular-se amb la potencialitat que hauria de tenir, un suma y sigue.

Un bon exemple del que podria haver estat però que al final, per la seva manca de planificació territorial de conjunt, és el cas de la transformació de la capital de les terres de ponent, de Lleida.

El creixement de Lleida i els seus voltants, s’ha pogut articular sobretot, gràcies al input territorial que ha representat la ubicació al centre de la ciutat de l’estació del AVE.

Segurament, aquest fet, a permès articular el territori de Lleida i projectar les seves potencialitats a una escala major. Això queda demostrat, amb l’influencia de la ciutat de ponent no només a la seva província sino que va més enllà i s’endinsa a l’interior de l’aragonesa Franja de Ponent.

D’aquí a un temps es podrà corroborar aquesta tesis, amb el resultat que suposarà per Girona la posada en marxa de la estació de l’AVE al vell mig de la ciutat.

Quina podria ser la moral de la historia?

Doncs que al Camp de Tarragona, en els últims 10 anys no s’ha estat a l’alçada de les circumstàncies ni de les expectatives. S’ha de reconèixer que s’ha fracassar, sense renunciar a un futur millor, però prenent consciencia dels errors, molts.

El tancament dels vols comercials a l’aeroport de Reus és l’epíleg d’aquest fracàs. Esperem doncs una reflexió profunda d’aquest últim vol de Ryanair. Perquè en un futur, esperem no molt llunyà, el futur territorial del Camp de Tarragona estigui a l’alçada de les circumstancies i de la seva gent.