Arxius | Desembre, 2011

Ernest Vallhonrat, un dels últims humanistes.

10 des.

El passat divendres ens va deixar en Ernest Vallhonrat i Llurba, gran tarragoní.

La sorpresa i la fugacitat de la seva mort ha sobtat  a moltes persones que l’apreciaven.

Personalment feia aproximadament dos anys que vaig començar a tractar amb el senyor Vallhonrat. Em va contactar després de llegir un article meu que feia referència a la seva estimada ciutat, Tarragona.

Després d’una conversa per telèfon, vàrem preparar una trobada per parlar sobre la possibilitat de realitzar una conferència al “Casino de Tarragona”, per tal de que jo pogués desenvolupar les meves idees i les meves tesis sobre el futur i les problemàtiques territorials que afectaven a Tarragona i la seva regió urbana.

La trobada la vàrem fer al Restaurant Fòrum, un nom molt suggestiu; no només pel fet de convertir aquell dinar, amb un veritable Fòrum, en un lloc de diàleg i conversa, sobre la geografia política i la seva Tarragona, sinó també pel fet de recordar uns temps, els romans, en el que Tarragona lluïa d’esplendor, com ell sempre recordava.

La conferencia la vàrem realitzar al “Casino de Tarragona”, on el senyor Vallhonrat em va explicar la seva historia com a institució social de la ciutat, i va ser on vaig poder veure i observar el respecte, admiració i cordialitat, amb els que els membres de Casino tractaven al senyor Vallhonrat.

Em vaig donar compte, que el senyor Vallhonrat portava Tarragona al cor i al cap, doncs com a excel·lent historiador que era, jugava amb aquestes dues eines, sense oblidar mai, ni en els seus últims moments, la qualitat humana que representa l’equilibri entre el cor i el cap, era un humanista pur i dur, dels de veritat.

No podia, des de la més intima humilitat,  que ajudar, amb els meus escrits, als tarragonins de sentiment, com ell, a entendre la importància de la història i de la geografia, de la geografia política, a prendre consciència d’una identitat territorial que facilités una resposta als seus dubtes, a les seves inquietuds al respecte del fet tarragoní. Fer això, divulgar al coneixement  del fet tarragoní, no hagués estat possible sense el encoratjament amb el que senyor Vallhonrat sempre em convidava a fer els meus escrits.

El senyor Vallhonrat, potser sense voler-ho, com fan els artistes de veritat, em va motivar d’alguna manera, a desenvolupar les tesis que els meus professors m’havien ensenyat a les universitats de Bolonya i de París, i aplicar-les al context tarragoní.

Fa tres setmanes vaig ser a la presentació del seu últims treballs d’investigació sobre Colom i Tarragona. Cal donar importància al fet que estudiés les sinergies entre Colom i Tarragona, però encara més, al fet de voler confrontar-se a la figura de Colom, tot un repte pel millor dels historiadors.

Colom és una figura que fascina, i que ha fascinat als millors investigadors, per la seva entitat simbòlica i per la seva importància històrica. Les fonts històriques que utilitzava i la seva fabulosa tècnica descriptiva feien de Vallhonrat, un historiador remarcable.

Cal dir, molt al seu favor, que qui posseeix el coratge d’enfrontar-se a la persona de Colom, i de la manera en que ho feia el senyor Vallhonrat, el convertien en un humanista. Un humanista com els que durant els segle XIV i XV vivien a la Florència dels Medicis.

Un dels últims humanistes que ens deixa, ens deixa orfes d’un sentiment, el sentiment d’estimar a la seva ciutat, la seva terra, l’entorn que li donava sentit a la manera pròpia d’entendre el món i d’entendre’s a un mateix.

Descansi en Pau.

 

 

 

Jaume Casañas

Anuncis

El triangle penedesenc del segle XXI

3 des.

El passat divendres s’inaugurava el tram de la C-15 entre els municipis penedesencs de Vilanova i la Geltrú i Vilafranca del Penedès.

Molts han situat aquest fet com la finalització o l’aconseguiment d’una fita històrica, l’enllaç de les dues capitals penedesenques que formen part de la província de Barcelona.

Amb la finalització d’aquesta infraestructura es recupera un dels eixos vertebradors del Penedès, un dels grans eixos “exportadors” del vi penedesenc.

De fet, la producció penedesenca de vi i derivats, s’exportava al llarg de tota la costa penedesenca, coneguda com la marina del Penedès o el Penedès marítim. Des de les platges que localitzem entre Sitges i Altafulla, el Penedès històric, s’exportaven els vins de la nostra terra. Els recorreguts d’aquesta exportació recorrien rieres i petits torrents, que havien marcat el territori amb camins, que conduïen de la gran plana penedesenca cap a la costa.

La recent inaugurada C-15 no deixa de ser una actualització, en aquest començament de segle XXI, d’un  dels eixos vertebradors del Penedès, però i els altres?

Doncs entre d’altres podríem assenyalar els camins que seguien les rieres de Sitges, del Foix, dels torrents de Cunit, de l’antic camí de Montpao de Calafell, la riera de la Bisbal, la de Roda cap a Bonastre, i per últim el trajecte adjunt al riu Gaià.

Tots aquest camins podríem considerar-los com els eixos Nord-Sud, que quadriculen el Penedès. Com a eixos Oest-Est trobaríem, principalment, l’antic traçat romà de la Via Augusta fins al Vendrell, i des d’aquí, per l’interior seguint el traçat de la Via Augusta, actual N-340 i AP-7 fins a Vilafranca del Penedès, o per la costa seguint les actuals C-31 i C-32 fins a Vilanova i la Geltrú.

Si els nostres lectors agafessin un mapa del Penedès històric, i un retolador vermell i fessin el següent exercici; amb el retolador dibuixarien tres punts vermells situats a les tres capitals de comarca penedesenques; Vilanova i la Geltrú, Vilafranca del Penedès i El Vendrell. Tot seguit tracem unes línies entre aquests tres punts-vertex.

El lector s’adonarà que ha dissenyat un triangle, que dibuixa els grans eixos del Penedès contemporani, i que són imprescindibles pel bon funcionament de la mobilitat interna del nostre territori. Podrem també deduir que dels tres costats del triangle, només un, l’eix entre Vilanova i la Geltrú i Vilafranca del Penedès, és el que gaudeix d’una infraestructura adient, i territorialment democràtica, mentre que els altres dos costats, pateixen una externalitat negativa.

L’eix entre Vilafranca del Penedès i El Vendrell, que podríem individualitzar amb el traçat de la AP-7, i l’eix entre El Vendrell i Vilanova i la Geltrú, que individuem amb el traçat de la C-32, no gaudeixen de la gratuïtat que si té la nova C-15.

Com podríem definir aquesta realitat? Per un cantó podríem advertir al lector d’un “desagravio territorial” entre la part Tarragonina i Barcelonina del Penedès, no és una novetat al respecte, però es converteix en un error històric, un cop més. I per un altre cantó podríem definir-ho, en un context macro territorial, com un intent de enfortir, un eix penedesenc, totalment barceloní, amb una voluntat obscura de menystenir el Baix Penedès, per tal de diluir aquesta part històrica del Penedès en el territori del Camp de Tarragona.

Aquesta inauguració de la C-15, hauria de ser no una finalitat, sinó el començament d’un projecte que dotés el conjunt del Penedès, d’una sèrie de infraestructures, que permetessin al Penedès i als penedesencs de gaudir i articular de la millor manera el seu territori.

Es tracta doncs de dibuixar un triangle, un triangle del Penedès, del qual, la recent inaugurada C-15, en seria un dels costats, esperant una acció política i social conjunta de tot el Penedès per tal d’aconseguir, en la major brevetat possible, els dos costat restants.