Arxius | Abril, 2012

Cunit, una oposició encegada en el propi caos

13 abr.

Qui dia passa, any empeny. Portem deu mesos al govern, i ja comencem a veure la llum al final del túnel.

No és la llum del final de la crisi, és la llum de la normalitat, de la normalització d’un ajuntament desprès de quatre any de desgovern total.

Contractes inexistents, contractes existents però que no es respectaven, cap tipus de rigor en la formulació, en l’execució, ni molt menys, en el seguiment del mateix.

Personal sense tenir plaça assignada, ni partida pressupostaria assignada per cobrir la seva nomina, serveis descontrolats, tenir una estudi de cost d’un servei era un miratge, la veritat; l’esperpèntic portat a l’extrem, el caos.

Però, com tot, intentem buscar-hi una raó. Podríem concloure que el resultat del “machembrat” dels últims quatre anys de govern, del govern PSC-PP de Cunit, és “lògic”.

És lògic perquè els pressupostos eren una joia de l’economia creativa dels senyors regidors del moment, un cortar-pegar a la grande; “quita un poquito de aqui y lo ponés alli”, el arxi famós hotel no de 5 estrelles, el dels 5 milions d’euros per quadrar pressupost, encara l’estem buscant, però suposo que serà més fàcil anar a la lluna i tornar, abans que trobar-lo.

Cunit ha estat presidida durant la última legislatura per un govern, el govern del caos. Cunit ha perdut molt de temps, un temps preciós, un temps des del 2008, quan ja la crisi començava a tocar amb força aquest municipi i aquesta comarca, i el municipi ja estava a la deriva.

La comandante Alberich, només es preocupava de sortir a la foto y de passar tiquets de consumicions fetes. Jo em pregunto, una persona que guanya quasi 100.000€ a l’any, és incapaç de pagar 3 euros d’un esmorzar? O 2,60 euros d’un pàrking?, suposo que deuria pensar, mejor que “me” lo page el pueblo, que van sobrats.

Els mariners de coberta del PP, només feien que inflar contractes, ja establerts, amb unes sumes de diners que eren incomprensibles, sense saber d’on sortien, ni si aquestes eren partides destinades a cobrir altres serveis, en fi, en el seu conjunt, una especie de “camarote de los Hermanos Marx”, amb tot el respecte pels Hermanos Marx.

I ara es desperten del somni, i es troben a la oposició, però encegats pel sol, i per la sal, i l’aigua s’acaba.

Ara són a l’oposició, però es comporten com si fossin al govern, és més, m’atreviria a dir, que ara treballen més que abans, no deixa de ser un bon símptoma, nosaltres pensem , sempre en positiu.

Als plens es comportem com si ells ho saben tot, i el govern no sap res. Ens diuen que retallem serveis, quan destinem els diners d’aquest serveis a pagar el que ells no havien pagat.

El govern central ens intervé durant deu anys, i ens obliga a fer dèficit cero cada any, i el que ells no havien fet en 4 anys, nosaltres ho hem de fer en 4 mesos, i ho fem.

Encara es pensen que són a l’oposició perquè els partits al govern van fer una bona campanya de desprestigi, encara un altre cop s’equivoquen. Estan a l’oposició, perquè el poble de Cunit no és tonto, i no els volen veure ni en pintura, el desprestigi se’l van crear ells mateixos.

Al 2008 va anar d’un vot, era un senyal, era la senyal, de que tenien els dies comptats, i la profecia es va complir al 2011, per sort del poble de Cunit i el seu futur.

A Cunit no hi ha alternativa, el govern central del senyor Rajoy ens obliga a fer els deures, que el PSC-PP, no va fer; durant 4 anys ells varen fer “campana” al cole, i ara ho haurem de recuperar, a poc a poc.

El poble de Cunit és conscient de la situació, és difícil justificar una pujada d’impostos, però el govern central ens hi obliga, amb una subtil però important diferencia respecte a l’anterior equip de govern.

La diferencia és que ells, van augmentar impostos al mateix temps que augmentaven dèficit i deute, és a dir, com apagar foc amb benzina, “una cosa de locos”. Nosaltres, en aquest cas, pugem els impostos per retallar dèficit, i deute, i així ho farem.

Parlar de deute és sinònim de parlar de futur. Si tenim deute no tenim futur, i els antics governants ens van deixar 42 milions d’euros de deute, és a dir que caldrà lluitar pel futur més que mai, però essent conscient de qui ha provocat aquest deute i els seus responsables, tenen nom, cognom i DNI.

Porto deu mesos intentant buscar un exemple d’alguna cosa que hagin fet bé els membres de l’antic equip de govern; l’escola de musica, dèficit i deute, el casal de joves dèficit i deute, la piscina, dèficit i deute, el pavelló, dèficit i deute, la radio, dèficit i deute…

Algun dia espero que la comandante Alberich, expliqui perquè passava els tiquets de consumicions fetes, cobrant quasi 100.000€ l’any, espero que algun dia expliqui perquè va continuant passant “sacrosantamente” els tiquets durant la passada campanya electoral municipal, sense cap tipus d’escrúpol ni de pudor.

Era tot un cocktail de dos ingredients; “el viva la Pepa + tu si que vales”, o millor dit, una mica de dèficit i molt de deute.

Espero que en els pròxims plens entonin el mea culpa del “cadeau” que ens han deixat a tots els cunitencs i cunitenques i puguem veure el futur amb calma i normalitat, nosaltres així ho creiem.

Anuncis

Indicios territoriales

11 abr.

Desde un buen principio, pensé que esta legislatura iba a ser muy geográfica, políticamente hablando.
Cada día que pasa se confirman los indicios que se entreveían a finales del año 2011.
Cuando se sufre una crisis, de la magnitud de la actual, todo o casi todo se pone en cuestión, es una especie de revolución, una revolución sin ruido, sin sables, pero que todo lo que toca lo transforma.
Seria una revolución sin masas, tan intangible como los valores que se cotizan en bolsa.
Pero, ¿que efectos geográficos se entreven?
Se habla y se hablara de las autonomías, de si se deben suprimir, si se deben potenciar, que hacer con ellas.
Que quede claro, que la legislatura del PP, es el segundo acto de una misma función. El primer acto fue la última legislatura del PSOE.
El PSOE, el zapaterismo, un intento de modernizar el socialismo español, se quedo en el camino, sobre todo en la modernización del socialismo, materializo el primer acto de una comedia. La comedia era; situar España y lo español a nivel global, y eso pasaba por centralizar, recentralizar el país.
De que manera podríamos re-centralizar un país? Pues con la construcción de la red de AVE (tren de alta velocidad), que no por caso muestra una extensión radial, y no existe una alternativa al no pasar por Madrid.
Esta red permite recontextualizar España. Sevilla, Albacete, Cuenca, Valladolid, Zaragoza, Valencia y un sin fin de capitales provinciales esparcidas por el territorio estatal, se convierten en “barrios” de Madrid.
La red AVE, combinada con la irracionalidad en la ordenación del territorio provoca un efecto contrario al deseado, y esto se refleja en las tendencias. Resulta que comunicar las capitales provinciales con la capital del estado, no provoca el efecto deseado, en vez de hacer crecer el desarrollo de un territorio, tal vez mal estructurado, el AVE provoca el efecto contrario, vacía el territorio, i la población y con ella la riqueza real y potencial se traslada hacia el “centro”, donde se producen todas las sinergias avisticas, es decir, Madrid.
Lo que aparentemente parecía una modernización del país, incluso se hablaba de europeización de España, no era otra cosa que modernizar el mensaje del conde-duque Olivares, intento de recentralizar un país desde, por y para Madrid.
El estado está en crisis, ni hablar del Corredor del Mediterráneo, pero si del AVE a Galicia, ni hablar de autonomizar los aeropuertos, Spanair, una ilusión de la ilusión se ha quedado por el camino, pero Iberiaexpress esta allí.
Se habla de equilibrar las cuentas del estado, cuando al mismo tiempo, se desequilibra el territorio estatal.
Los presupuestos del estado, demuestran que no es una cuestión de números, sino de estado, la crisis económica, se transformo en una crisis social, y acabará siendo una crisis de estado, no de nación.
Queda mucha legislatura, queda mucha crisis, pero seguro que se continuará hablando de territorio y de indicios territoriales.

@jaumecasanas