Arxius | Agost, 2012

11-S, l’última celebració?

28 ag.

Com cada any s’arriba a un nou 11 de setembre. Una data enclavada en la historia de la nació catalana, enclavada en un sentiment col·lectiu, i que es celebra per tal de recordar que la historia del poble català, en el seu procés de autodeterminació, està incomplerta.

La derrota de 1714 cou, i aquest any encara més. El procés de construcció de l’Estat-Nació d’Espanya durant els segles XVI, XVII i XVIII va concloure la seva plenitud aquell 11 de setembre de 1714. Catalunya com a nació, i encara menys com a entitat territorial autònoma, no podia, ni devia existir en aquell territori homogeneïtzador de matriu castellana.

Els segles XIX i XX van veure el renaixement d’una identitat col·lectiva catalana, la Renaixença, l’establiment de la Mancomunitat de Catalunya i la posterior institutzionalització de la Generalitat de Catalunya durant els anys trenta del segle XX. Aquest període pot ser concebut com la primera etapa de la recuperació de la identitat catalana.

Desprès de l’esclat de la Guerra Civil espanyola, i la malaurada victòria del dictador Franco, la situació geopolítica va tornar a ser contraria a les voluntats del poble de Catalunya. No va ser fins a la mort del dictador que el restabliment de la democràcia va poder-se desenvolupar progressivament.

El restabliment de la Generalitat, i l’aprovació de l’estatut del 1979, i la seva posterior actualització amb el projecte d’estatut del 2003, han condicionat la realitat actual de la situació política de la nació catalana.

El punt de partida actual d’aquesta realitat combinada amb la situació de crisi i estancament econòmic que pateix la nostre societat i el nostre territori augmenten aquest sentiment de frustració i de la recerca de la volguda llibertat nacional.

Catalunya, necessita més que mai recuperar la llibertat nacional i territorial perduda aquell famós 11 de setembre del 1714. sense ella, la nació catalana està condemnada a diluir-se.

És per això que aquest any, pot ser l’últim en el que celebrem una derrota, i hem d’aconseguir que l’any proper ja no hi hagi diada del 11 de setembre, i que puguem celebrar el dia de la nova independència, de la nova llibertat, de la nova Catalunya.

Visca Catalunya, lliure.

 

Anuncis

Salvar les comarques, salvar Catalunya

1 ag.

Amb la crisi tot es posa en dubte, a voltes tot menys el que realment s’hauria de posar en dubte.

Ja varem advertir en el seu moment, que aquesta legislatura seria una de les més geopolítiques de la democràcia espanyola. També varem advertir del frec a frec, del contacte, una espècie de xoc de plaques tectòniques que es produirien entre la visió territorial de l’estat central i la visió territorial pròpia de Catalunya i dels catalans, i així esta essent.

La modificació de la llei del Regim Local de l’estat, és a dir, la modificació de competències dels municipis de l’Estat espanyol, especialment els de menys de 20.000 habitants, és el primer acte d’una funció teatral que porta per títol; “Recentralitzar l’Estat espanyol”.

Des de la pròpia Catalunya s’han sentit veus de la supressió de les comarques, dels seus òrgans politics, els Consells Comarcals, que per alguns, sobretot els residents a l’àrea metropolitana de Barcelona, no tenen cap sentit, i arriben a afirmar que son improductius i que costen molts diners.

Aquest fet denota moltes mancances, i sobretot una miopia territorial, i el que és més greu, una ignorància de la historia i del model territorial propi de Catalunya, pel que tant s’ha lluitat.

La Base territorial del nostre país, Catalunya, és la comarca, sense elles, l’únic element supramunicipal de referència que tindríem els municipis seria la Província, tant allunyada de la realitat territorial del nostre país, i molt allunyada de part de la societat que no viu a la capital de província, o a les seves immediates immediacions, permeteu-me la repetició.

Si des de l’Estat espanyol estan ja posant a punt la maquinaria recentralitzadora amb la modificació de la llei del Regim local, des de Catalunya, actuant com el millor del botiflers, permeteu-me l’expressió, algunes veus volen eliminar l’estructura comarcal catalana amb uns arguments molt barruers i sense cap fonament substancial.

Cal doncs estar alerta, i també cal tenir un pla de xoc per fer front a les amenaces de Madrid, i a les veus de Barcelona, que demanen la supressió de les comarques.

Les diputacions provincials son ens territorials que a vegades es troben massa lluny de la realitat territorial dels propis municipis. Les comarques compleixen aquesta funció de manera més optima respecte a les diputacions provincials, un altre tema es el finançament que tenen les diputacions i els consells comarcals, les primeres amb molt més recursos que els segons, i determinen així el seu marge de manobre.

Segurament, la millor eina seria la combinació de les comarques amb els Àmbits de Planificació Territorial (APT), que la Generalitat utilitza per ordenar i organitzar el propi territori. Aquests Àmbits tenen una dimensió territorial més gran que les comarques i més petites que les províncies, una mesura ideal i que respon als criteris que sol·licita la Unió Europea per a planificar les seves politiques.

Aquests Àmbits de la Generalitat haurien de coordinar les seves funcions amb els consells comarcals, i aquests haurien de coordinar el funcionament dels municipis de menys de 20.000 habitants, llavors s’obtindria una estructura territorial de Catalunya ordenada i ben coordinada. Des dels Àmbits es coordinarien els municipis de més de 20.000 habitants, i els consells comarcals, coordinadors, al seu temps, dels municipis de menys de 20.000 habitants.

En conclusió, el catalanisme polític, i Catalunya en el seu conjunt no es pot permetre el luxe de suprimir les comarques, suprimir-les significar suprimir una part considerable del sentit de país, i no son temps de renunciar a Catalunya.