Arxius | Juliol, 2013

L’error i la voluntat de fons de la reforma de les administracions locals

28 jul.

Reforma-local

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una de les últimes lleis que aprova el consell de ministres del govern espanyol, és la llei que pretén reformar les administracions locals, i també, la estructura administrativa de l’Estat central.

Segurament aquesta sigui una de les lleis més importants d’aquesta legislatura i que tindrà les seves repercussions en les properes dècades. Una llei oportuna? Una llei ben feta? Quina és la seva intenció de fons? Són preguntes que la gent s’hauria de fer i sobretot trobar una resposta que ompli les expectatives generades.

Una llei oportuna? Segurament que aquesta sigui l’única pregunta que tingui una resposta positiva. Si, és una llei oportuna, no tant perquè estem vivint uns temps de crisi que altera totes les concepcions, també les territorials i administratives de l’Estat, sinó perquè la societat i el territoris han evolucionat molt ràpidament en els últims anys, i cal fer una readaptació de la visió i funcionament del conjunt de la comunitat que som.

Una llei ben feta? Rotundament la resposta és no!, no perquè no s’ha fet amb la intenció que hauria de tenir una reforma d’aquest abast. Creiem que hi ha dos errors en el plantejament d’aquesta reforma de les administracions locals. El primer que es fa de cara a la galeria, i sobretot de cara als postulats de la Unió Europea, que ens demanen ser més rigorosos i més austers. El segon error és que no s’ha fet un anàlisi en profunditat de quines son les necessitats territorials i administratives de l’Estat, simplement s’han retallat competències i s’han modificat estructures administratives sense tenir en compte la realitat actual, sinó simplement tenint en compte la estructura administrativa de l’Estat. Fer una reforma administrativa i territorial de l’Estat basant-se amb les províncies, i amb topalls poblacionals genèrics sense tenir en compte les especificitats del territoris en particular i les especifiques característiques de les evolucions dels últims temps, fan que aquesta reforma estigui condemnada al fracàs, i que no complexi cap objectiu plantejats, ni el seu oportunisme ni la seva validesa.

Des d’Europa el que es busca es la modernització de les estructures de l’Estat, en aquest cas l’espanyol, i això passa per un anàlisis i un estudi de les característiques i les necessitats territorials i de les administracions. Des d’Espanya l’únic que es proposa és readaptar la situació en base a la mateixa estructura territorial i administrativa del segle XIX, les províncies. Com volem adaptar-nos a les necessitats del segle XXI, amb unes estructures territorials i administratives del segle XIX? Aquesta és una de les preguntes que estan a l’aire, i que segurament ens mostra quina és la voluntat de fons, que no s’explica, però que si que es busca.

Quina és la voluntat de fons? Queda clar que l’objectiu no és modernitzar les administracions locals, sinó simplement una actualització d’un model territorial clar, amb una voluntat política sincera; la del model territorial de la nació espanyola al conjunt de l’Estat. Aquesta reforma d’administracions locals transfereix més poder a les províncies, que són el primer esglaó de l’administració de l’Estat. Les províncies, són un element espanyolitzant, i que subtilment intenta centralitzar el poder polític entre els ciutadans i l’Estat. Aquesta reforma el que pretén és posar en valor la província, l’Estat i en última instancia la Nació, espanyola en aquest cas. És doncs una reforma, dita d’administracions locals, però que tranquil·lament es podria dir, reforma de la centralització, espanyolització de l’Estat en el seu conjunt.

Qui perd amb aquesta reforma? Doncs primer els ciutadans, que d’alguna manera veuen disminuïda la seva autonomia com a membres d’un municipi. Desprès també hi perden els territoris que presenten unes realitat geogràfiques prou diferenciades del model provincial, com podria ser el cas dels territoris de l’Aragó, País Valencia, Catalunya, i d’altres territoris que presenten una idiosincràsia mil·lenària.

En resum que perdem una oportunitat de actualitzar, refrescar, en llenguatge informàtic, el model territorial de l’Estat, i que amb una simple operació de maquillatge, el que es pretén, com diria el Lampedusa, és canviar-ho tot perquè no canvií res. I l’ombra de la por al moviment nacional català sorgeix, més forta que mai.

www.jaumecasanas.cat

Anuncis

Alguna cosa més que un Àmbit de Planificació

11 jul.

200px-Penedès_històric.svgDes de les lleis territorials del 1995, el territori de Catalunya, en les seves tasques de planificació i ordenació, en Àmbits Funcionals.

Amb les lleis territorials del 2010, també coneguda com llei  de Vegueries, els Àmbits Funcionals quedaven definits en vuit; Barcelona, Girona, Catalunya Central, Alt Pirineu-Aran, Terres de Ponent, Terres de l’Ebre, Camp de Tarragona i per últim, el del Penedès.

Aquesta visió del conjunt del territori de Catalunya cercava el model més oportú per aconseguir un objectiu; cohesionar el territori de Catalunya, i reconduir les diferencies territorials que existeixen a Catalunya. No només en referència a la macrocefalia de Barcelona respecte al conjunt del país, sinó també la relació entre la franja litoral del país, concretament des del sud de Tarragona fins al nord del Maresme, passant pels Vallesos, i la resta de Catalunya.

Aquestes diferencies territorials, aquest diversos ritmes territorials de les diverses contrades de Catalunya s’han accentuat amb l’esclat de la crisi econòmica que estem patint, que no deixa de ser un reflex de les transformacions de les concepcions territorials que dominen en els paradigmes socioeconòmics.

L’economia globalitzada requereix uns nous models territorials o si més no una nova adequació de la concepció i sobretot, del funcionament dels territoris, en suma, una nova Governance del territori que sàpiga combinar la multidimensionalitat del territori, que permeti combinar el local amb el global.

Des de Catalunya, i des del seu govern, cal donar una resposta en aquesta línia, i creiem que cal dotar al territori de Catalunya d’una nova Governance, i aquesta nova eina passa per l’aplicació d’una concepció territorial, i els Àmbits Funcionals en són un molt bon exemple i una molt bona eina per mapar els fluxos que més interessin a les qualitats i necessitats dels territoris catalans. La divisió provincial ja fa molt anys que va quedar obsoleta per a les necessitats de Catalunya, almenys així ja ho van entendre personatges com Pau Vila, Antoni Rovira i Virgili, Josep Iglesies i molt d’altres en un ja llunyà 1936.

En el cas específic del Penedès la constitució del Àmbit Funcional sembla que es podria reconduir en brevetat, i això és una molt bona noticia per un dels territoris més castigats per aquesta crisi actual.

El gran mèrit de la constitució de l’Àmbit Funcional del Penedès recau precisament en això, en la possibilitat de dotar a un territori d’una Governance, que no té, que li permeti actuar amb celeritat sobre les necessitats més transcendents en aquests moments on cada segon conta, i on cada dia persones es queden sense feina, i el que es pitjor sense casa.

Tècnicament parlant es tractaria de transformar dos territoris perifèrics, un respecte a Barcelona i l’altre respecte a Tarragona, en un territori central, és a dir, un territori que recuperaria una centralitat perduda el 1833 amb la constitució de les províncies espanyoles.

Una centralitat que hauria de permetre donar resposta i solucions a molts problemes que condicionen aquest territori precisament pel fet de ser perifèric. Els exemples del turisme i de la mobilitat són més que simples exemples, són símptomes que denoten la necessitat de posseir una pròpia Governance, una pròpia lògica territorial que permeti superar l’estat de shock que presenta el sistema socioeconòmic d’aquest territori.

La constitució de l’Àmbit Funcional del Penedès comportarà un conjunt d’externalitats positives i una millor qualitat de vida no només pel Penedès i la gent del Penedès, sinó també pel conjunt del país, presentant un sistema territorial molt més cohesionat i amb menors diferencies que posarien en perill el futur del país, no només des del punt de vista econòmic sinó que també des del punt de vista nacional, que encara és pitjor.

http://www.jaumecasanas.cat