Arxius | Mai, 2015

Un altre Cunit ha estat possible

22 maig

 

Tunísia, Egipte....Cunit?Tot va començar al 2010, copiant l’eslògan d’una amics meus de Pego, poble de la Marina Baixa, País Valencia; “Un altre Pego és possible”. A Pego tenien un alcalde que havia deixat el poble a la ruïna i anava d’absurditat en absurditat, com va passar a Cunit entre el 2007 i el 2001.

Jo venia de tornar a Cunit desprès de passar 10 anys estudiant per Europa, entre Bologna (Itàlia), París, Irlanda i alguns països de la ex-Iugoslàvia. I vaig tornar al meu poble, i de seguida em vaig voler implicar en un projecte que cercava el mateix que jo; el ressorgir del meu poble, treure Cunit de la foscor de tants anys de desgavell, i cercar de donar-li una normalitat institucional i democràtica que garantís el seu  futur, doncs la situació estava complicada.

La Montse em va proposar de formar part del seu equip per tal de lluitar pel govern municipal, doncs el 2011 hi havia eleccions. Mai hagués pensat de posar-me en política i encara menys de fer de regidor. Però Cunit és Cunit, el poble de la família, dels meus avis i calia posar totes les energies en superar l’ostracisme de la gran coalició PSC-PP que va governar Cunit durant 12 anys, calia un canvi, i ho vam aconseguir.

Molta gent no em coneixia, doncs durant els deu anys que vaig passar fora van venir a viure a Cunit quasi 10.000 persones. Desprès de 4 anys, puc dir que igual que molta gent em coneix, jo també he tingut la oportunitat de conèixer a molts dels nous cunitencs, i la satisfacció ha estat mútua.

Durant aquests 4 anys he intentat defensar, al màxim, els interessos de tots els cunitencs, dels que em van votar i dels que no. Sempre he tingut el meu telèfon a disposició per atendre totes les trucades, i des d’aquí demano disculpes si algun cop no ho he fet, però sempre, la porta del meu despatx a estat oberta a tots i totes.

En moltes de les reunions amb d’altres administracions, per diferents temes, sigui Turisme, Transports, Ensenyament o Formació i Ocupació he defensat el millor per a Cunit, amb insistència,  inclús quan em veien arribar deien, arribar el pesat de Cunit, però es que en política s’ha de ser pesat, sinó no et fan cas, i més, si qui surt guanyant són tots els cunitencs.

Personalment repeteixo a la llista, perquè l’esforç i el sacrifici val la pena, en aquest poble hi ha molta gent que val la pena, i que et recompensa lluitar per ells. No només els joves, que també, molta gent, no tant jove,  anònima, que no fa soroll, però que tenen les mateixes ganes o més, de salvar Cunit, de fer de Cunit un poble digne i del que sentir-se orgullós. Un poble en el que valgui la pena quedar-se a viure, però sobretot un poble on un es pugui trobar feina. Un poble on la participació i el sentiment de comunitat faci que els reptes es puguin compartir amb el màxim de gent, i aquest gent hi és.

Segurament per ells, hagi valgut la pena tot el que hem viscut, però sobretot per ells val la pena continuar lluitant!!, som-hi ho aconseguirem.

Anuncis

El Penedès Marítim, un projecte de futur

18 maig

el PENEDES + MEDITERRANI-01A finals de 2011 hi vàrem començar a pensar. La franja del litoral penedesenc necessitava un impuls, un projecte propi, que sumes el màxim de sinèrgies possibles amb les denominacions de Costa Daurada, Costa Barcelona, en general, i en particular amb la marca turística del Enoturisme Penedès.

Va ser a la primavera del 2012, quan la sang s’altera, que conjuntament amb Cubelles vam llençar la marca turística del Penedès Marítim, amb la voluntat de que amb el pas del temps, aquesta marca es pogués expandir cap a la resta dels municipis litorals de la comarca del Garraf i de la comarca del Baix Penedès.

Podem dir que durant aquest temps hem crescut, i molta gent ja no troba estrany que la franja del litoral penedesenc es torni a anomenar Penedès Marítim, com havia passat a principis de segle quan li volien posar aquest nom a la que acabaria sent la comarca del Garraf. Nosaltres el que volíem era donar-hi un impuls, proposar un projecte per un territori que patia, i continua patint els estralls de la crisi més gran que ha colpit Catalunya en els últims segles.

Tot i que durant la primera etapa ens van caure algunes crítiques, i se’ns deia que érem un xic agosarats, nosaltres teníem clar que no podíem esperar una resposta des de d’alt, és a dir passar quatre anys més esperant que alguna persona de la Diputació o de la Generalitat penses en aquest territori perifèric, i creiem que la resposta l’havia de donar el propi territori, des del baix, que fos el territori qui proposes un projecte, un model, i que des de les institucions se’ns dónes el suport necessari, per tal de donar una resposta a la situació de crisi que patia i pateix el territori.

Amb el temps les administracions ens van donar la raó, van entendre el projecte i en la seva mesura li van donar suport, tot i les reticències que van posar al principi. Unes reticències argumentades en el fet de no crear noves marques que afavorís la confusió, però entenien que el Penedès té prou consistència i prou identitat territorial per projectar-se com a territori. Segurament si el Penedès fos província, tindríem una marca, però com que no ho som, sempre ens consta el doble.

Des de la façana marítima del Penedès, no proposem altre cosa que copiar el model del Penedès interior i la seva promoció del territori amb el Enoturisme Penedès, la promoció conjunta del territori penedesenc, en aquest cas la franja litoral. Som el complement ideal del enoturisme, doncs a l’interior promocionen paisatge, experiències, enoturisme, però no tenen llits turístics, mentre que a la costa, promocionem també, platges, experiències i tenim llits turístics, i compartim el mateix denominador, el Penedès.

 

 

 

De cara a la pròxima legislatura la cosa pinta bé; en breu estrenarem el tiquet turístic de RENFE “vine al Penedès Marítim”, on col·laborem els ajuntaments de Vilanova i la Geltrú, Cubelles, Cunit, Calafell i el Vendrell. Aquesta primera col·laboració pot donar els seus fruits en ulteriors i millors col·laboracions entre aquest municipis. Amb Vilanova i la Geltrú, compartim objectius i tenim una comunicació intensa i constructiva,, amb Calafell, molt partits veuen amb bons ulls millorar les col·laboracions, i el mateix succeeix al Vendrell.

Queda clar que el Penedès Marítim és un projecte de futur, però com sempre tot dependrà de les persones i del destí, però les ganes hi són, aprofitem-ho.

La reivindicació de Querol

13 maig

querolDes de fa unes setmanes que llegim als diaris la polèmica dels pagesos de Querol, que sol·liciten que el seu territori formi part de la Denominació Origen Penedès.

Una reivindicació que té la seva lògica i que els interessats defensen amb bon arguments, però realment quin és el problema de fons, quines raons hi ha darrera dels pagesos de Querol?

Argumenten que formen part del Penedès històric, un territori que fins al 1833 va funcionar com a unitat administrativa. Entre les províncies i el comarcalisme català han transformat aquesta unitat, però la realitat humana, i el paisatge, tossuts de mena,  continuen estant de la part dels habitants de Querol.

Les províncies espanyoles de 1833 van trencar la unitat territorial del Penedès, en la que estava Querol, i van repartir-se el territori del Penedès, entre les províncies de Tarragona i Barcelona, Querol va quedar dins del Penedès tarragoní. Els territoris del Penedès tarragoní es van repartir en tres comarques, quan la Generalitat de Catalunya va definir les comarques, tal i com les entenem avui, amb la ponència del 1936.

La major part del Penedès tarragoní va englobar-se amb la comarca del Baix Penedès, la resta del Penedès tarragoní, la frontera entre el Penedès, i Tarragona, era i és, el riu Gaia, va quedar englobat en les comarques del Tarragonès i de l’Alt Camp, en aquest cas, Querol va quedar dins de la comarca de l’Alt Camp.

Per què el comarcalisme català no va respectar el territori del Penedès? Doncs perquè dos dels ponents eren del camp de Tarragona i no hi havia cap del Penedès. Concretament es tractava del Rovira i Virgili, que va crear la comarca “artificial” del Tarragonès, i el reusenc Josep Iglésies, que va voler diferenciar la ciutat de Reus de Tarragona, i tots dos van escombrar cap a casa, i qui va pagar els veure van ser els del Penedès, i qui més encara va patir això són els territoris del Penedès històric, en aquest Querol, que no van englobats en la comarca del Baix Penedès.

Si s’haguessin fet bé les coses al 1936, i el campanilisme del Rovira i Virgili i del Josep Iglèsies no hagués estat tant despudorat, segurament avui no estaríem parlant de la reivindicació de  Querol, i els pagesos de Querol no tindrien els problemes que tenen ara. Al 1980 es podien haver corregit aquestes injustícies territorials històriques, però tampoc es va fer, amb l’informe Roca del 2000 també es podia haver fet alguna cosa, però tampoc. Amb la llei de Vegueries i amb la definició dels Àmbits Funcionals també es podria haver fet, però tampoc, i els pagesos de Querol continuen esperant.

Està clar que a Catalunya, els temes territorials no s’han fet bé, i una certa mandra sura en l’ambient i sembla que els canvis territorials no es vulguin fer mai! I els homes, en aquest cas els pagesos de Querol així ho demanen. La reivindicació de Querol és molt simbòlica, sobretot perquè posa un cop més l’exemple de la insolidaritat de Catalunya i de la teoria territorial catalana amb el Penedès i la seva gent.