Arxius | Agost, 2016

80 anys del Mapa Comarcal

30 ag.

mapa-de-la-divisio-territorial-ponenciaEl passat 27 d’Agost es van complir els 80 anys de l’aprovació de la divisió territorial de Catalunya per part del Govern de la Generalitat d’aquell temps. Concretament va ser tràmit un decret d’en Josep Tarradellas, Conseller d’Economia de l’època, que va donar l’oficialitat a aquesta divisió.

El mapa comarcal va ser el resultat d’un treball dels membres de la Ponència a qui la Generalitat va demanar l’elaboració d’una administració territorial pròpia de Catalunya, donant voluntat a una crida popular, i sobre tot, donar continuïtat a uns dels pilars del Catalanisme polític, que ja Prat de la Riba, durant la Mancomunitat, va assenyalar; dotar Catalunya d’una representativitat territorial pròpia, allunyada del provincialisme de matriu espanyola, i defensant la legitimitat de Catalunya, com a nació, que es pogués representar geogràficament a si mateixa.

Com assenyala el geògraf i alma mater de la Ponència, en Pau Vila en aquesta entrevista; http://www.rtve.es/alacarta/videos/personatges/arxiu-tve-catalunya-personatges-pau-vila-dinares/3518050/; els treballs de la Ponència van acabar ben aviat, però la disputa política i els interessos dels partits van fer que es retardés l’acord final, que va arribar un cop començada la guerra, un mes i deu dies desprès. Va ser una aprovació sense cap marge de maniobra ni possibilitat d’implementació, però per això mateix, i en aquest context, va transformar un mapa tècnic, en un símbol polític de gran magnitud, segurament el símbol del catalanisme polític per excel·lència; el mapa comarcal de Catalunya.

Una de les primeres reclamacions fetes pels representats de la Generalitat, un cop tornats de l’exil.li i coincidint que el primer president va ser el propi Tarradellas, va ser la divisió comarcal del 1936; el mapa comarcal es va transformar com una eina reivindicativa d’unes llibertats i d’un autogoverns perduts durant la dictadura franquista.

En els temps que estem vivint, on la reivindicació nacional catalana ha arribat a límits que ningú preveia, el país i la Generalitat torna a ensopegar amb la mateixa pedra de la divisió territorial. Aquest cop però, i salvant les distàncies amb el context del 1936, la proposta territorial està tancada a un calaix. Es parla de desobeir, de tirant endavant amb el procés; i quina millor senyal i quin millor pas ferm cap al futur, que dotar al país amb una estructura territorial, nova, moderna i actualitzada. Però continua tancada al calaix perquè Madrid no accepta la modificació dels límits provincials, un bon moment i un bon símbol, un altre cop d’afirmació nacional catalana.

Quin millor missatge de futur, que saber quin país volem i com el volem construir. Recuperem la reivindicació geogràfica com a eina d’emancipació i de cohesió.

 

@jaumecasanas

Anuncis

Segregacions vendrellenques

19 ag.

el-vendrell4-c-patronato.jpg_369272544Des de fa unes setmanes, aprofitant el moment més àlgid de l’estiu, sorprenen algunes noticies aparegudes a la premsa comarcal i provincial en referència a la voluntat dels barris marítims del Vendrell; Coma-Ruga i El Francàs, de segregar-se municipalment del nucli del Vendrell.

 

Aquest és un run run que fa temps que sentim. La complexitat i l’anàrquic creixement dels municipis costaners del Baix Penedès formen part del problema, però no només.

 

La nostra comarca, sempre ho hem dit, i mai ens cansarem de dir-ho, ha patit una revolució urbana i territorial brutal en només 50 anys, sobretot durant el període del 1970 fins al 1990, i desprès del 1998-2007. Un creixement geomètric. Hem passat de ser una de les comarques més petites de Catalunya a ser la que més ha crescut els darrers 50 anys. Però com hem crescut? Els municipis que més han patit aquest creixement han sabut integrar aquest creixement? Tenien o proposaven algun model en concret?

 

Hem crescut sense un pla estratègic de conjunt supramunicipal, amb uns plans urbanístics desfasats i fets a mida, on “lo públic” no era el més important i on la força de la construcció s’imposava amb contundència. Creixien urbanitzacions del no res, en llocs insospitats i amb uns serveis molt mínims, que amb els anys s’han demostrat insuficients per la vida en aquests llocs.

 

L’altre gran problema, i assignatura encara pendent, és la integració urbanística i demogràfica d’aquest creixement. El procés de transformació de les segones residències en primeres residències no ha estat seguit d’un procés d’integració comunitari, la majoria de la gent que ha vingut no ha tingut la sensació de venir a formar part d’una comunitat. Simplement i degut al seu modus vivendi, la majoria d’ells treballen fora del territori, i venen a dormir i hi “viuen” només el cap de setmana, la gent no té consciencia que forma part d’un municipi, com a molt d’una comunitat de veïns o urbanització.

 

Al rerefons de tot, i una assignatura encara pendent, és la manca de model de ciutat o de poble, i els processos d’integració dels nouvinguts a aquest model de poble. Com dèiem abans el creixement ha estat brutal i la capacitat d’integració era limitada, però això no treu la manca d’un model de poble i el que també seria important, un model de comarca.

 

Personalment no crec que la segregació sigui la solució als problemes que plantegen els veïns de Coma-Ruga i El Francàs, existeixen altres eines administratives que donarien solucions als problemes que plantegen els veïns i veïnes d’aquest, un exemple és la fórmula de la Entitat Municipal Descentralitzada (EMD).

 

La fragmentació territorial, en molts casos no és una solució a mig i llarg terme, tot i que aparentment, a curt terme, ho pugui semblar. La integració de Coma-Ruga, El Francàs, i la resta de barris del Vendrell, al model de municipi integral del Vendrell, hauria de ser el repte d’aquesta primera meitat de segle XXI; hem de ser conscients que ha de ser un repte a mig terme i compartit entre tots els membres de la comunitat del Vendrell, buscant eines, com la EMD, que permetin una millor gestió dels recursos i sobretot, la superació dels problemes que es plantegen en aquests barris perifèrics.

 

El cas de Coma-Ruga i El Francàs, són un exemple d’altres problemàtiques semblants que podrien trobar molts municipis de la comarca que també han patit aquesta revolució urbana i demogràfica que comentàvem anteriorment. Segur de Calafell respecte a Calafell, Les Peces respecte a Albinyana… i tots aquells municipis que tenen un terme municipal gran on es distribueixen extensament urbanitzacions allunyades del centre.

 

El tema de la Segregació és un símptoma més de que les coses no s’han fet del tot bé els darrers anys, i en clau positiva, s’han de transformar en reptes que entre tots hem de saber i aconseguir superar.

 

@jaumecasanas

La N-340, per una mobilitat justa i sostenible

1 ag.

13891957_1193886494016875_5403654201897076576_nEl passat divendres, un altre cop, els alcaldes del “Pacte de Berà” van realitzar una altra mobilització per reclamar una solució per la N-340 i la mobilitat al territori.

 

La N-340 és l’espina dorsal d’aquesta terra que des del Gaià arriba al Llobregat. Entre aquests dos rius no hi ha una alternativa gratuïta al col·lapse que pateix la N-340, una carretera que en 30 anys no ha tingut cap actuació de millora substancial de la mobilitat i la millora del trànsit interurbà en aquesta via.

 

Els municipis entre Altafulla i Vilafranca, són municipis que en els darrers 30 anys han patit una transformació urbanística i demogràfica, passant de petits o mitjans pobles de caire rural o pescador, a municipis urbans, on el turisme ha revolucionat la seva manera de fer i de ser. Són municipis on a l’estiu, el volum de persones i de cotxes es multiplica. La infraestructura de la N-340 està col·lapsada des de fa anys, ja a finals del segle passat i principis de l’actual s’havia d’haver actuar, ara som al 2016 i tot segueix igual.

 

Coincideix que aquest territori, ha estat una de les zones que més han patit la crisi, on més mal ha fet la caiguda de la construcció, és un dels territoris que més ha patit i que més continua patint els desgavells de temps passats. El territori necessita una solució, doncs el col·lapse i la mala mobilitat a la N-340 corre el risc de fer destruir l’únic motor econòmic que els hi queda, el Turisme.

 

Imagineu un turista que ha de venir a la zona, o un turista que resideix a la platja de Calafell, i que vol anar a Port Aventura. En aquest cas podem dir que l’aventura comença només sortir de Calafell amb el col·lapse de la C-31, desprès empalma amb el col·lapse de la N-340 fins a Tamarit, i desprès pot agafar l’A-7 que des de Tamarit és gratuïta. Aquest turista pot passar-se tranquil·lament més d’una hora per fer els 35/40 km que separen el seu hotel, càmping o apartament, fins a un dels pols turístics del territori, creieu que és normal? Creieu que el turista repetirà? El territori en sortirà perdent.

 

Des del territori, el que es demana, no és anar a la lluna. Demanem el que ja tenen altres territoris com el Baix Camp o el Tarragonès, que davant el col·lapse de la N-340, l’Estat va plantejar una alternativa gratuïta per l’Ap-7. El Baix Gaià i el Baix Penedès mereixen el mateix tracte, o és que som de segona?

 

Una de les millors imatges d’aquesta manifestació és veure com alcaldes i regidors de tots els colors polítics, menys el PP, s’uneixen a favor del territori. Alcaldes i regidors que no fan un càlcul polític sobre la importància de sortir a una foto, sinó que s’uneixen amb la resta de municipis per una demanda del territori; una mobilitat justa i sostenible.

 

Seria d’agrair que els membres territorials del PP, donessin suport a la demanda, que fessin pinya amb el territori i que moguessin a Madrid els fils possibles perquè es trobés una solució per tal d’alliberar el tram entre Vilafranca i Tamarit de l’Ap-7. I que es donessin compte que no pot ser normal en un país i en una societat del segle XXI, es construeixin AVEs sense passatgers i aeroports sense avions, i que un territori que pateix una crisi considerable, i on el turisme i la qualitat de la mobilitat territorial són determinants, no es pugui solucionar el problema amb un tràmit que ja s’ha fet al Tarragonès i al Baix Camp.

 

Dirigents del PP, no es tracta de demanar dimissions sinó de buscar solucions pel territori i la gent que els ha elegit, ho es pensen que els militants i votants del PP no els molesta el col·lapse de la N-340?

 

Esperar fins al 2019 o fins al 2021? Aquest territori està fart d’esperar, sempre esperant, i veient com d’altres territoris troben solucions i nosaltres no. Seria important no fer partidisme d’un problema tant seriós com aquest, i que tornessin a fer pinya amb el territori.

 

Tots som conscients que aquest territori es mereix una mobilitat justa i sostenible i que no podem esperar 4, 5 o 6 anys a que s’alliberin les concessions de les autopistes, el territori vol una solució a curt termini, i l’Estat està en deute amb la gent d’aquí.

 

@jaumecasanas