Arxius | Desembre, 2016

2017, l’any del Penedès

30 des.

img_6386S’acaba el 2016 i comença el 2017. Un 2017 que promet ser decisiu per l’esdevenir del nostre territori.

 

Per un cantó, i sempre en referència a les dades macroeconòmiques, sembla que el 2017 es consolida la recuperació econòmica de les nostres quatre comarques. Per l’altre cantó, cal estar vigilant a no repetir els errors històrics del territori que ens han portat a viure una de les pitjors crisis al Penedès.

 

Segons les dades del darrer Anuari Econòmic Comarcal, publicat sempre per Caixa Catalunya, desprès Catalunya Caixa i ara el BBVA, sembla que el Penedès es recupera. Al 2016 s’han consolidat les febles recuperacions del 2015. Les comarques penedesenques que més creixen són l’Anoia i el Baix Penedès, per sobre del 3%, i les comarques de l’Alt Penedès i el Garraf ho fan per sobre del 2%.

 

Les comarques de l’Anoia i del Baix Penedès van ser les comarques més afectades per la crisi, i de retruc són les que presenten una major recuperació respecte a les altres dues. Però com dèiem anteriorment són dades macroeconòmiques. Tot i que encara a nivell microeconòmic, al nivell de l’economia de la majoria de les famílies penedesenques, no es noti.

 

Són dades positives que preveuen un creixement econòmic i una millora de la qualitat de vida al Penedès. Encara queda molt camí per fer, però hem de treure lliçons, hem d’aprendre de la crisi que hem patit i que encara estem patint.

 

El Penedès és un territori estratègic per Catalunya en general, però més estratègic ho és pel futur de la ciutat de Barcelona i la seva Àrea Metropolitana que presenta símptomes de col·lapse funcional, sobretot en termes de mobilitat. El Penedès es situa entre les dues grans àrees urbanes del país, Barcelona i Tarragona. I el Penedès vol tenir una bona connectivitat i mobilitat envers aquestes dues grans àrees, cosa que actualment no succeeix.

 

Aquest 2017, la mobilitat al Penedès i també del Penedès vers Tarragona i Barcelona, és una de les assignatures pendents. Corredor del Mediterrani, Autopistes C32/AP7, Carreteres C31 i N340, Rodalies Barcelona i Rodalies Tarragona, Desdoblament C15 (Vilafranca del Penedès-Igualada), són temes estratègics dels que es deriven una bona qualitat de vida de la població i un augment de la competitivitat econòmica del Penedès i del conjunt del país.

 

L’altre gran tema són les polítiques actives d’ocupació, que permetin reduir el nombre d’aturats a les quatre comarques penedesenques, de les més castigades al conjunt del país en els darrers 6 anys. I polítiques de benestar i cohesió social, que permetin donar resposta a les situacions que ha provocat la crisi al territori i al mateix temps poder donar resposta als reptes socials que ha comportant el creixement demogràfic del territori els darrers 30 anys, el més elevat de Catalunya.

 

Durant el primer trimestre del 2017, el Parlament haurà aprovat la modificació de la Llei de Vegueries per incloure la del Penedès. Aquest fet ens permet considerarà el Penedès com una regió de Catalunya, en tant que Vegueria. Aquest fet, que pot semblar simbòlic, té una repercussió molt clara i ha de permetre tenir una eina de gestió política, doncs com la resta de regions tindrem un Pla Territorial, i la Generalitat haurà de nomenar un Delegat del Govern, i les direccions territorials dels seus de Departaments. Tindrem una eina de gestió política al territori i del territori.

 

Aquesta Vegueria del Penedès, permetrà treballar i coordinar la política de la Generalitat en clau Penedès, cosa que fins ara no succeïa. La Vegueria del Penedès ha de ser l’instrument, la veu del territori, que permeti desenvolupar i coordinar totes les millores en mobilitat, polítiques actives d’ocupació, benestar social i tantes d’altres que necessitem, i aquesta és una gran noticia que ens fa veure el 2017 amb esperança.

 

Es per això, que dèiem que el 2017 ha de ser l’any del Penedès, l’any que tindrem la Vegueria, i augmentarem la nostre capacitat de gestió i de decisió. I que ens permetrà afrontar els reptes del territori en millors condicions que fins a dia d’avui.

 

Desitjar a tots i totes un molt bon any 2017, pel Penedès ho serà, n’estic segur.

 

 

@jaumecasanas

Anuncis

El “Miru” de Cunit

29 des.

img_6980Ahir ens va deixar en Casimiro, el Miru. Aquest matí a l’església de Cunit s’ha celebrat el seu funeral. Un altre dels cunitencs històrics que se’ns en va, i amb ell un tros de la història del nostre estimat municipi.

 

En Miru era una d’aquelles persones respectable i respectada. Vivia a la part antiga del poble, en una de les cases que donen a la plaça de la Unió de Cunit. Sempre tenia la finestra del menjador amb la persiana pujada, i des d’aquella finestra podia veure passar les dues grans rues festives del poble, la dels Reis Mags i la del Carnaval.

 

Vaig tenir la sort, quan vaig tornar de viure a Paris, de fer-li una entrevista de vídeo perquè em parles d’ell i del Cunit d’abans, del seu Cunit, i on em pogués traslladar les seves sensacions sobre l’evolució del nostre poble i la de la seva família.

 

Aquella entrevista, com les que vaig fer al Melcior, l’Alberta, a l’Escardó, la Conxita i els pocs avis que havien viscut el Cunit de principis del segle XX, són un tresor. El Miru, com tots els altres van explicar històries particulars que et permeten imaginar-te en aquells temps, però la seva història tenia quelcom d’únic i especial, que encara el feien més gran com a persona humana.

 

El Miru va patir de ben petit la pèrdua del pare de ben jove. El seu pare va ser una persona de pagès, com gairebé tots els cunitencs d’aquells temps. Família treballadora i solidària. El pare va ajudar a crear i fundar la cooperativa agrícola dels pagesos de Cunit, un home compromès amb la solidaritat.

 

Al pare del Miru, li va tocar viure temps convulsos. Va viure la Guerra Civil a Cunit, un període tràgic a la història de Cunit i del País. Per desgràcia de tots, quan les tropes de Franco entraven a Cunit el seu pare va ser detingut.

 

En Miru m’explicava com pocs dies abans de l’entrada de les tropes feixistes a Cunit, la majoria del poble, i ell també, es van refugiar a les masies disperses pel municipi. Al cap de pocs dies, el seu pare va ser dels primers en “baixar” al poble i veure com estava la situació. Quan semblava que tornava la “normalitat” al municipi, i que la gent del poble deixava les masies per tornar a les seves cases del nucli antic, el seu pare va ser detingut i portat a Tarragona amb d’altres dos cunitencs més.

 

Les autoritats franquistes varen realitzar judicis sumarials a tots els detinguts i vàrem ser condemnats a mort. Varen morir afusellats com gran part dels represaliats a Tarragona. En Miru m’explicava tota aquesta història amb una lucidesa que em va impressionar. Desprès també m’explicà tots les gestions que va haver de fer per recuperar les restes del seu pare i portar-les a Cunit des d’una fossa del Cementiri de Tarragona.

 

M’explicava, emocionat, l’acte que va tenir lloc al cementiri de Tarragona per commemorar i dignificar la memòria de tots els represaliats pel franquisme, i em va mostrar un certificat que els van lliurar aquell, feliç i emotiu, dia.

 

Una de les coses que més m’ha cridat l’atenció els anys que he viscut i viatjat per Europa, eren les places majors dels pobles que visitava. En elles sempre hi trobaves una placa amb els noms de les víctimes del poble mortes en els conflictes bèl·lics. Itàlia, França, Bèlgica, Eslovènia i d’altres llocs on veies com el poble, la comunitat humana que el conforma, homenatjava les seves víctimes.

 

Quan vaig aconseguir ser escollit regidor de Patrimoni del municipi, una de les primeres coses que em vaig proposar va ser la de fer una placa on hi sortissin els noms de les víctimes de la Guerra Civil de Cunit. Creia, que el pare del Miru, com la resta de víctimes havien de ser homenatjades. Però sobretot volia que en Miru fos un dels homenatjats, veient com el poble reconeixia la seva història, la del seu pare, la del seu patiment, a les lliçons d’humanitat i de ser personar que et traslladava sempre que hi parlaves.

 

Els avis sempre deien que el Franco va matar sempre a dos o tres persones a cada poble per transmetre por i respecte al nou regim, un règim que va perdurar 40 anys. A Cunit una de les tres víctimes va ser el seu pare, que res de mal havia fet, però li va tocar, segurament per “rojo”, pel fet d’haver fundat una cooperativa per ajudar els pagesos pobres de Cunit.

 

M’explicava que sempre que podia anava al futbol, a veure el Cunit. I cada dia, sempre que pogués te’l trobaves anant o venint pel camí del cementiri, on reposava el seu pare i la seva estimada dona, el mateix camí que porta al camp de futbol, i que avui ha fet per darrer cop.

 

Descansa en pau Miru, et trobarem molt a faltar.

 

 

@jaumecasanas

Descongestionar l’Àrea Metropolitana de Barcelona

14 des.

1386576957_646401_87537700_fotograma_2Les últimes setmanes s’ha posat l’atenció, en la forta contaminació que és present a la ciutat de Barcelona i la seva àrea més propera. Una problemàtica, la contaminació, que és molt important no només pel present que ens envolta, però sobretot un problema de futur, del futur de les noves generacions.

 

La contaminació és conseqüència de les industries, el consum d’energia de les cases particulars, però sobretot, es focalitza amb la contaminació que produeixen els vehicles. Tothom, i les autoritats competents en la matèria, Ajuntament de Barcelona, Govern metropolità i Generalitat de Catalunya, alerten que l’afluència de vehicles en aquest territori agreuja el problema.

 

La solució a curt termini passa per limitar els accessos a la ciutat i la seva àrea en els dies on els índexs de contaminació estiguin per sobre de les normatives que regulen la qualitat de l’aire. Ja fa anys que molts organisme denuncien els riscos de viure en una ciutat, i el més alarmant de tots és el de la qualitat de l’aire que s’hi respira.

 

En els fons de la qüestió, la raó principal d’aquesta situació cal situar-la en la lògica territorial amb la que funciona el país i més concretament el rol de la ciutat de Barcelona respecte a la seva àrea territorial d’influència, que va més enllà del territori on el govern metropolità té competències. Això demostra que el problema de Barcelona, la congestió de la ciutat i l’Àrea Metropolitana, és un problema de país.

 

La lògica territorial, el funcionament del territori, és clau per solucionar a mig i llarg termini, el problema de la congestió de Barcelona i la seva àrea territorial. Moltes vegades s’ha criticat el funcionament de la lògica territorial de l’Estat espanyol, i s’ha denunciat la política centralista que es fa des de Madrid. Però, què passa a Catalunya?, el funcionament de les relacions territorials entre Barcelona i Catalunya són diferents a les que sovint es critiquen entre Madrid i la resta de l’Estat? En el fons molta gent sap que la resposta és que no. Barcelona respecte a Catalunya desenvolupa un conjunt de lògiques territorials molts semblants, el concepte és el centralisme.

 

La geografia catalana alerta des de fa cent anys, que la macrocefàlia de Barcelona respecte al conjunt de Catalunya és un problema per l’equilibri i la cohesió del país. Han passat els anys i aquesta macrocefàlia que tots els geògrafs denunciaven ha continuat en augment. Les interaccions entre Barcelona i el conjunt del país ha anat augmentant d’escala. Es parla de corones metropolitanes, i sovint, es parla de primera o segona corona metropolitana, i sempre ens oblidem de la tercera corona metropolitana, la gran oblidada.

 

Els mateixos geògrafs, quan denunciaven aquest fet de la macrocefàlia, posaven sobre la taula del debat, una de les possibles solucions, una solució que venia donada per la llarga tradició de les ciutats mitjanes catalanes. Les ciutats mitjanes, que trobem, precisament, en aquesta tercera corona metropolitana; Vilanova i la Geltrú, Vilafranca del Penedès, El Vendrell, Igualada, en clau penedesenca en són un exemple, són els elements que han de permetre corregir la tendència a la macrocefàlia de Barcelona. Descentralitzar Barcelona i la seva Àrea passa per redistribuir les lògiques i el funcionament territorial de la ciutat sobre la xarxa de ciutats mitjanes que es localitzen al seu entorn.

 

D’aquesta manera es podrien transformar molts dels patrons de mobilitat que causen la congestió de Barcelona i la seva àrea, que és deuen al fet que molta de la gent que viu a la segona i tercera corona metropolitana tenen l’obligació de traslladar-se a Barcelona durant la seva quotidianitat. Redistribuint les lògiques funcionals de Barcelona envers les ciutats mitjanes que l’envolten, s’evitaria aquesta necessitat del desplaçament, es redistribuiria el centralisme de les obligacions laborals que condueixen a molta gent cap a Barcelona, i permetria deixar de part el funcionament centralista del territori des de i cap a Barcelona.

 

A tot això, i tornant al curt termini, caldria posar l’accent en la mobilitat, en la qualitat i la competitivitat de la mobilitat pública, que sovint deixa molt que desitjar. I caldria posar l’accent en aquesta segona, però sobretot tercera corona metropolitana que mateix moltes externalitats negatives de la política de transport actual. Augmentar freqüències i modalitats de transport, reduir el cost €/KM des d’aquesta tercera corona és clau per donar competitivitat al transport públic.

 

La lluita per salvar el clima, és una lluita a contratemps, com si tinguéssim un compte enrere. A curt termini s’ha de millorar el transport públic i fer-lo competitiu, perquè la gent deixi d’agafar el cotxe particular. Però a mig i llarg termini cal transformar les lògiques funcionals de Barcelona i la seva Àrea Metropolitana, la realitat demostra que el centralisme territorial no és sostenible, i la contaminació ens ho demostra cada dia.

 

A Catalunya tenim la xarxa de ciutats mitjanes, que ens mostra que una de les millors solucions per descongestionar Barcelona i la seva àrea, passa per descentralitzar el territori envers aquesta xarxa, aconseguint així el que tant anhelaven els geògrafs d’una època, solucionar el problema que encara tenim, la macrocefàlia i el centralisme de Barcelona.

 

 

 

@jaumecasanas