La geografia és una de les ciències més antigues de les que es coneixen, molt abans inclús de la filosofia.
La geografia moderna, tal i com s’entén avui dia, va sorgir a principis del segle XIV, amb els primers inicis del Renaixement, a la clàssica ciutat de Florència, a Itàlia.
Però quin és el fonament més essencial de les ciències geogràfiques?
L’essència recau en el nexe entre poder i territori. El poder, fonamental per a qualsevol sistema social, i el territori, espai on s’assenta la societat, i on es desenvolupen els àmbits de poder de cada societat.
Estudiar, analitzar la geografia és, en última instància, preguntar-se, no només el per que de les coses, sinó que també és el preguntar-se, a vegades, al mateix temps, el com d’aquest per que.
La geografia, permet, sempre que un s’ho proposi, anar a l’anàlisi de la base estructural dels problemes territorials. Aquest fet permet obtenir una visió no només de conjunt, sinó que també, permet anar a l’arrel, i poder deduir tot una sèrie de connexions que ens porten del particular al general, del local al global, i en sentit contrari també.
Aquest és doncs, un dels grans mèrits ontològics de la geografia i per això, utilitzem sempre aquesta òptica, aquest condicionant visual, per analitzar els problemes actuals, antics i futurs.