jaume casañas

Ha començat el desconfinament a Catalunya, i la Generalitat ha escollit les Regions Sanitàries com les unitats territorials per gestionar el territori durant aquest desconfinament.

La geografia catalana, com a la majoria dels indrets del mediterrani septentrional, és una geografia difícil, complexa, diversa, i gens fàcil de encabir en un esquema territorial que cerca els tres principis basics de la gestió moderna del territori; l’isotropisme, l’homogeneïtat i la continuïtat territorial.

El COVID19 i els plans de desconfinament han posat el debat territorial d’actualitat.

La gran pregunta que ens hauríem de fer és; El mapa de les Regions Sanitàries respon a les necessitats del país, recull la diversitat funcional de Catalunya? Podríem o hauríem de proposar alternatives al model de les Regions Sanitàries?

Com a petit preàmbul, cal tenir present que Catalunya té una administració sanitària en paral·lel a l’administració política que tothom coneix que segueix la estructura de Municipi – Comarca – Vegueria.

L’administració sanitària preveu una escala territorial té el següent esquema;  Àrea Bàsiques de Salut, que seria la seva estructura més propera, el Sector Sanitaria que engloba diferents Àrees Bàsiques de Salut, i per acabar les Regions Sanitàries que agruparies diferents Sectors Sanitaris. En Resum, pel servei sanitari, els municipis són les Àrees Bàsiques, les comarques són els Sectors Sanitaris, i les Vegueries són les Regions Sanitàries.

El primer que podem afirmar, és que en algunes zones del país, que tenen un alt grau d’homogeneïtat, i que comparteixen, majoritàriament, un esquema territorial i urbà semblant, podem defensar que la Regió Sanitària sigui la unitat administrativa adient. Però això no succeeix a tot arreu i es creen injustícies territorials com ara veurem.

Trobem Regions Sanitàries que presenten una heterogeneïtat considerable. En una mateixa Regió Sanitària, per exemples les Regions metropolitanes, podem trobar realitats urbanes com L’Hospitalet del Llobregat, Cornellà del Llobregat per un cantó, i per l’altre, municipis com Cunit, Santa Fe del Penedès. El mateix succeeix a la Regió Sanitaria de Girona, no podem posar en el mateix sac, municipis com Ribes de Fresser, Girona, Figueres o Palamós.

En aquest casos, seria més just i més pràctic, que en aquestes Regions on hi hagi aquest contrast intern, el Departament de Salut tingués en consideracions els Sectors Sanitaris, com a unitats per gestionar el desconfinament. Sempre s’ha defensat que el virus entén de territoris, i per lluitar contra el virus, cal que escollim les millors unitats administratives, i en aquests casos són millor els Sectors que no pas la Regió. Un exemple, no és el mateix el Sector de l’Alt Penedès-Garraf que el Baix Llobregat Centre-Litoral.

El desconfinament i el virus creen les seves pròpies geografies, el govern ha de tenir la capacitat de donar respostes puntuals a casos específics, i defugir del model centralista que les Regions Sanitàries representen en alguns territoris. El que s’ha critica a Madrid, s’ha de poder criticar a Catalunya.

Cal trencar amb el barcelonisme òptic, i reconèixer la diversitat funcional del país, descentralitzar vol dir això, defugir dels regionalismes establerts a priori des d’una sala de mapes.

@jaumecasanas

 La setmana passada un company militant del Penedès em comentava si podia fer alguns articles amb casos pràctics per entendre millor el funcionament de la Vegueria Penedès, i que al mateix temps fossin exemples del perjudici que tenim tots els penedesencs pel fet que la Generalitat de Catalunya no desenvolupi els Serveis Territorials al Penedès.

Comencem amb el cas pràctic de Sanitat-Salut. La setmana passada sentíem per les notícies com la Consellera de Salut, l’anoienca Alba Vergés, comentava amb tota la raó, que les províncies no eren les unitats ideals per dissenyar territorialment el desconfinament. La Consellera tancava el cercle dient que per Catalunya l’ideal era  programar el desconfinament per regions sanitaris, que grosso modo, equivalen a les Vegueries. Fins aquí tot correcte.

Però que succeeix al Penedès? Doncs que com que no tenim cap tipus de Servei Territorial de Salut a la Vegueria, perquè des del Govern, i més concretament el Departament del Vicepresident  Pere Aragonès, no s’impulsen el desplegament dels Serveis Territorials dels Departaments del Govern al Penedès, el nostre territori queda dividit en les antigues regions que formaven part abans del reconeixement de la Vegueria.

En resum, el Baix Penedès pertany a la Regió Sanitària del Camp de Tarragona, l’Alt Penedès i el Garraf a la Regió Sanitària de Barcelona i l’Anoia a la Regió Sanitària de la Catalunya Central. Així quan es comencin a dissenyar el desconfinament al Penedès en tindrem tres de diferents. I que consti, i quedi ben clar, que estem totalment d’acord amb el raonament que les províncies no són les unitats ideals per programar el desconfinament al Penedès, com recordava la Consellera Vergés.

Però des del Penedès hem de denunciar, i hem de reclamar ben clar, que volem que el Penedès tingui els Serveis Territorials de Salut, perquè no podem permetre que una realitat com és la nostra Vegueria, amb les considerables dinàmiques territorials pròpies, quedi dividida en tres parts, amb tres lògiques de desconfinament diferents, dificultant la unitat que representem com a regió.

La paradoxa de tot plegat, és que per Madrid, el Penedès està dividit en dos províncies, però per Barcelona, pel Govern de la Generalitat, encara pitjor, doncs estem dividits en tres regions sanitàries diferents.

Són més de 15 anys de lluita social, i des del baix, per reclamar superar les províncies i aconseguir una Vegueria Penedès, crec que és de rebut , ara més que mai, que el Penedès tingui el mateix tracte que la resta de territoris de Catalunya, no som de segona, ajudi’ns Consellera Vergés, faci del Penedès la vuitena Regió Sanitària de Catalunya, que és el que tocaria, i els penedesencs i penedesenques en sortiran guanyant, i pensi que mai li agrairem prou.

@jaumecasanas

Són temps difícils, i hem de procurar no deixar ningú enrere. Com a responsables polítics, hem de posar, ara més que mai, les prioritats dels nostres municipis, de les nostres comarques per davant de qualsevol interès partidista, s’ha de fer territori, s’ha de fer Penedès.

Per això el títol d’aquest article, el meu partit es diu Penedès, i jo milito pel territori, sempre ho he fet i ara més que mai, i cal que siguem clars, clars amb la gent, amb el penedesencs i penedesenques.

La crisi del COVID19 està passant factura a la Vegueria del Penedès, i els propers mesos seran mesos on començarem a patir les primeres conseqüències estructurals, i caldrà que entre tots tinguem consciencia del que som i del que volem ser.

El nostre territori, com la resta de regions de Catalunya haurà de començar a treballar en la reconstrucció, en la recuperació econòmica i social dels efectes del COVID19, i ens ha de trobar a punt i preparats per donar el millor de tots nosaltres.

Tindrem les mateixes eines que la resta de territoris de Catalunya?, la resposta és no, el Penedès tornarem a patir l’esquarterament i la divisió, aquest cop no provincial, sinó de la pròpia Generalitat de Catalunya. El Penedès continua dividit en tres Delegacions de Govern, Camp de Tarragona, Catalunya Central, i Àmbit Metropolità. Aquest fet dificulta i molt, la possibilitat de tenir una visió conjunta, la possibilitat de coordinar solucions a problemàtiques comunes, i la possibilitat de donar resposta a les necessitats socials que patim, els problemes  amb temes de Salut o Ensenyament en són uns bons exemples.

No es tracta de dir qui té la culpa, no es tracta de fer política, es tracta de posar en evidencia una disfunció, una manca de planificació que repercuteix i repercutirà i molt en la qualitat de vida de tots els penedesencs i penedesenques, independentment de quin sigui el seu partit o la seva ideologia. El que ens preocupa és el territori, ens preocupa el Penedès, la seva autogestió.

No pot ser, i no pot continuar així, que des del 2017 estiguem esperant tenir uns Serveis Territorials que donin resposta a les necessitats del territori, ara més que mai , son necessaris, imprescindibles. Molts estudis diuen que el Penedès serà la regió que més patirà, i que casualment no tindrà cap tipus d’òrgan ni de serveis territorials per coordinar les polítiques de recuperació, continuarem patint la divisió, la disfunció, la manca de coordinació, i això ho patirà la gent.

Esdevé urgent i necessari, que el Govern de la Generalitat de Catalunya, i més concretament el Departament de Vicepresidència, que és el responsable dels desplegaments del serveis territorials, implementi els serveis territorials dels departaments estratègics per la recuperació econòmica i que permeti abordar els reptes del COVID19. La gent del Penedès ens ho mereixem.

Ara cal que tots, des del representats polítics , independentment dels colors partidistes, fins al conjunt de la societat civil penedesenca militem pel territori, i que defensem els mateixos drets que tenen la resta de territoris de Catalunya, que defensem la implementació del Serveis Territorial dels Departaments de la Generalitat al Penedès. Ni som de segona ni ens mereixem aquest tracte, el Penedès ha estat sempre un territori solidari, i cal que sigui correspost.

Militem tots i totes pel Penedès.

@jaumecasanas

La setmana passada vàrem llençar una petita enquesta per twitter per veure de manera molt aproximada quina era la mobilitat i la interacció entre municipis de la franja marítima del Penedès, el que coneixem com a Penedès Marítim.

Concretament preguntaven als municipis de Vilanova i la Geltrú, Cubelles, Cunit, Calafell i El Vendrell, amb quin municipi, entre ells, interaccionaven més. Volíem veure quins eren els pols d’atracció dels municipis del Penedès Marítim.

De la mostra que tenim, Vilanova i la Geltrú és el pol urbà amb més atracció al territori, de tots els municipis només El Vendrell tenia com primera opció Calafell, i desprès Vilanova i la Geltrú. Una realitat ben normal si considerem que El Vendrell també és capital de comarca i té la seva “autonomia funcional”, però és veritat que té una menor atractivitat respecte a Vilanova i la Geltrú com ara veurem en la resta de respostes dels municipis.

Destacable en aquest cas, que és Calafell i no El Vendrell, la segona ciutat amb més atracció del conjunt del Penedès Marítim. Tant des del Vendrell on era la primera opció, com des de Cunit, Vilanova i la Geltrú i en menor mesura Cubelles, Calafell és la segona destinació més freqüent, el que demostra el rol estratègic de Calafell dins del Penedès Marítim.

Pel que fa a Cunit, es continua demostrant la seva natural predisposició a mirar quasi exclusivament cap a Vilanova i la Geltrú. Sempre s’ha dit que Cunit hauria, i potser algun dia ho farà, de formar part de la comarca del Garraf, però no els hi van deixar. Desprès que majoritàriament la gent de Cunit va cap a la capital del Garraf, és destacable també la interacció amb Calafell i amb Cubelles, donant raons el que defineixen aquest tres municipis com un continu urbà.

Finalment Cubelles demostra el seu alt grau de comarcalització i majoritàriament es dirigeix cap a Vilanova i la Geltrú, i en segona posició amb Cunit, demostrant que les relacions a ambdós costats del Foix continua sent important tot i la divisió provincial i comarcal.

Vilanova i la Geltrú demostra que les seves relacions son més conscients amb Cubelles, Calafell i Cunit, consolidant un radi d’acció més enllà de la comarca, donant sentit funcional al Penedès Marítim i a la seva capacitat d’atracció.

Aquest petit estudi pot acabar amb unes petites conclusions:

• Vilanova i la Geltrú té un radi d’atracció que va més enllà de la seva comarca i que es consolida a partir dels eixos de la C31/32 i del servei de Rodalies R2Sud. Respecte a aquest servei s’hi poguéssim disposar d’un servei estil metro com els FGC cada 15 min, ajudaríem a cohesionar encara més el Penedès Marítim.
• Calafell és un municipi que també té una destacable capacitat d’atracció. Si el municipi potencies l’estratègia regional del Penedès Marítim, la seva capacitat de creixement és destacable, també respecte als barris marítims del Vendrell.
• El Vendrell no pot renunciar a participar dins de les estratègies territorials del Penedès Marítim. Aquest fet potenciaria i complementa la seva projecció cap al Penedès Central i cap al Baix Gaià, fent del Vendrell un verdader àmbit urbà ròtula.
• Cunit i Cubelles, tot i ser els nuclis urbans més petits, no tenen perquè renunciar al seu rol i a la seva participació en la estratègia de la regió. Geogràficament estan al bell mig de la regió i entre els dos pols d’atracció, Vilanova i la Geltrú i Calafell. Treballar en dues intensitats, una interna en clau Cunit-Cubelles-Calafell, el continu urbà està ben consolidat, i per altra banda treballar per sumar sinèrgies amb els dos pols abans esmentats.
• El Penedès Marítim esdevé un territori supracomarcal, amb característiques pròpies d’una comarca per se, superant una cotilla comarcal del 1936, i que segurament donaria més i millors respostes a les necessitats dels seus ciutadans.

@jaumecasanas

Curiosament el concepte geogràfic de territori serà un dels conceptes de la polèmica gestió del COVID19. La frase, literal, “el virus no entiende de territorios”, passarà a la història com una de les frases del COVID19.

Més enllà de les polèmiques, el territori, i de retruc, la geografia, el seu coneixement i el seu, etern, reconeixement, són i seran una de les eines estratègiques per combatre aquesta crisi.

El confinament de la Conca d’Òdena n’és un dels millors exemples. Segurament el COVID19 no entengui de territoris, igual que la Globalització. Però segurament, la millor resposta al COVID19 és entendre que no tots els territoris tenen les mateixes característiques, les mateixes dinàmiques, i que per tant, des de cada territori s’ha d’actuar d’una manera diversa per aconseguir l’èxit del conjunt.

I està en aquest coneixement i reconeixement constant del territori i de les realitats territorials una part de la solució dels problemes actuals de contenció del COVID19, i també s’hauria d’entendre com una eina estratègica de la solució per la progressiva normalització de la nostra mobilitat física.

Som conscients que la millor recepta per lluitar contra el COVID19 és la nostra immobilitat i confinament als nostres municipis, però arribarà un moment en el que haurem de retrobar la normalitat i alhora recuperar la nostra mobilitat, motiu de ser de la nostra societat i dels temps que ens ha tocat viure.

El retrobament amb aquesta mobilitat, ara limitada, serà progressiu, i no es podrà recuperar la mateixa llibertat de moviment que teníem abans a curt terme, l’exemple de Xina ens ho demostra. Segurament, primer, tindrem llibertat de moviment dins del municipi, i desprès haurem de definir unes escales territorials que siguin pràctiques a l’hora de controlar els rebrots del COVID19, unes escales territorials, que potser, s’haurien de definir.

En el cas de Catalunya, cal que ens tornem a fixar amb Igualada i la Conca d’Òdena. El mèrit del model igualadí ha estat el fet de prendre en consideració un territori que va més enllà del municipi, i que agafa com a referència, el que el geògrafs en dirien un sistema urbà, un sistema territorial que engloba un territori amb unes dinàmiques semblants. Un sistema concebut amb un dels principis bàsics en geografia, que és la continuïtat territorial, però que agafa com a delimitació uns límits que venen definits d’unes dinàmiques i no d’unes raons estàtiques, la Conca d’Òdena és això, Santa Margarida de Montbui, Igualada, Vilanova del Camí i Òdena.

Des de la Geografia catalana, per sort hem tingut gent, molt bona, que ha tingut diverses visions del territori del país, i a vegades no han tingut l’èxit que es mereixen, potser no era el seu moment, però el model defensat per Lluís Casassas, podria tenir una aplicació en el moment que vivim. Estem parlant del concepte de les Municipalies que va desenvolupar el sempre enyorat Casassas.

Les Municipalies eren agrupacions territorials basades en el valor de relació entre diferents municipis i a partir d’aquestes relacions diverses és definien aquest sistemes urbans, o sistemes territorials, i el model igualadí respon en gran part a aquesta lògica geogràfica.

Com dèiem anteriorment, la recuperació de la mobilitat serà progressiva i potser les escales actuals no poden ser les més adients per anar guanyant la normalitat i evitar el màxim de les externalitat negatives d’aquesta crisi. Segurament en un primer moment serà la llibertat de moviment en escala municipal, però desprès ens podem trobar que la escala comarcal sigui massa gran per gestionar les complexitats, i és aquí, on el model de les Municipalies guanya pertinença de cara als propers temps, per gestionar mobilitats laborals, econòmiques i familiars.

La geografia sempre torna, i sempre es posa el servei de la humanitat, fem-la servir, fem-li cas.

@jaumecasanas

Ja ha passat una setmana des de l’ordre general de confinament que es va dictar des de la Generalitat de Catalunya. Durant aquesta setmana han passat moltes coses, des d’aquí volem enviar un record molt especial a totes les famílies que estan patint directament les conseqüències d’aquest maleit virus.

Des dels municipis i coordinats amb la resta d’administracions estem intentant donar resposta a les necessitats dels nostres pobles, i també, de manera coordinada amb les directius que ens arriben de la resta d’administracions. És una situació inèdita per molts de nosaltres, per no dir per tothom.

El confinament no és fàcil, és qüestió d’anar adaptant-nos a aquesta nova situació que sembla que es perllongarà un temps més. Caldrà fer un esforç col·lectiu per aconseguir una victòria de tots i totes davant d’aquest monstre.

A municipis com Cunit, i en d’altres del Penedès Marítim, ens trobem amb la problemàtica de les Segones Residencies. Habitatges propietat de persones que no viuen habitualment al municipi i que ens visiten esporàdicament els caps de setmanes o en temporades de vacances.

Amb l’ordre de confinament del CoVid19, el que es pretén principalment és que els portadors del virus, literalment no es puguin moure per tal d’evitar la propagació. Si ens movem, el virus es mou, si ens quedem confinats, el virus no pot ser propagat a tercers, és així de fàcil i així de senzill, però no tothom ho entén.

Durant aquest cap de setmana han estat molts veïns i veïnes de Cunit que m’han traslladat el seu enuig perquè han tornat a veure, el primer cap de setmana de confinament ja va succeir, molts propietaris de segona residencia que el divendres apareixen per Cunit, tant tranquils, com si no passes res. I això no és just.

No és just perquè molts cunitencs i cunitenques estan fent l’esforç de quedar-se a casa, de tenir sota control el seu espai vital, el seu poble, perquè el cap de setmana aparegui gent que et pugui transformar una situació aparentment controlable en un descontrol total.

Amb això no vull dir que no tenen el dret a ser a la seva residencia, el que vull denunciar és que si es queden a Cunit que es quedin fins que duri el confinament, com fem tota la resta. El que no pot ser es que vagin i vingui de Barcelona i la seva Àrea Metropolitana, sense ser conscients de la perillositat del moment que vivim.

Des de Cunit i des del Penedès Marítim demanen responsabilitat a tota aquesta gent que no respecte el confinament, i demanem control a tots els municipis d’origen, Barcelona i la seva Àrea Metropolitana perquè controlin la mobilitat als seus municipis.

Un exemple el tenim amb les Zones de Baixes Emissions de Barcelona i la seva Àrea Metropolitana, amb la mateixa voluntat d’evitar la contaminació, es podria fer servir la mateixa tecnologia i control de carreteres per evitar la propagació del virus, tot controlant la mobilitat dels seus ciutadans, i que es faci complir les normes que ens hem impost col·lectivament per derrotar aquest virus.

Entre tots municipis grans, petits, capitals hem de fer l’esforç perquè tot surti bé, l’incivisme i la insolidaritat és combat des de la unió de tots els que creiem en que l’esforç col·lectiu ens portarà a la derrota del Coronavirus.

Evitem doncs els desplaçaments del cap de setmana.

@jaumecasanas

El replantejament del sistema ferroviari de la Catalunya Sud pot semblar l’enèsim menyspreu  al territori.

Una infraestructura que podia servir per fer territori, per fer xarxa, per fer àrea metropolitana se’l carreguen, deixant una part molt important del Sistema Urbà del Camp de Tarragona, Cambrils i Salou sense servei de  Rodalies. Aquests dos municipis se’l deixa amb una única estació, un únic accés ferroviari, allunyat del nucli urbà, passant a ser una mera Estació de regionals que segueix el criteri de l’Estació de l’Alta Velocitat del Camp de Tarragona, veient l’èxit d’aquesta última podrem suposar l’èxit de les nova estació de Cambrils-Salou.

Perquè no es vol que el Camp de Tarragona, i en segona instància, la Regió Catalunya Sud agafi força i es vertebri i cohesioni com una potent regió? Simple Geopolítica.

Barcelona és la capital, les forces vives de Barcelona i la seva Àrea Metropolitana ho volen tot, millor dit només volen les coses bones. Barcelona està fent que l’únic territori dinàmic i influent sigui Barcelona, i aplica el mateix centralisme que Madrid fa amb la resta d’Espanya.

Catalunya tenia i té un model ben extens de ciutats mitjanes que sembla que facin nosa a la voracitat centralista de Barcelona.

Amb el nou escenari ferroviari, Tarragona passa a formar part del concepte Cercanias Barcelona, el servei de Rodalies Catalunya mai ha funcionat com a Rodalies de País. Els Euromeds, la velocitat alta ja no passaran per Tarragona, i els únics que faran parada seran alguns Talgo. Fa 40 anys tenir Talgo era un privilegi, un luxe, avui dia és més un tren turístic que no pas un servei comercial adequat a la importància de la ciutat de Tarragona. Tarragona esdevé la província, la única província que té Alta Velocitat i que la capital de província no te ni Alta Velocitat ni Velocitat Alta a la ciutat.

Podríem parlar també de l’Aeroport de Reus i la seva relació amb l’Aeroport del Prat i el diferent tracte d’aquest amb l’Aeroport de Girona. El de Girona amb parada d’AVE que el connectarà amb la xarxa Ave, que tindrà estació a l’Aeroport, fent del de Girona la famosa tercera pista del Prat, el nostre Aeroport, el de Reus, sense cap tipus d’intermodalitat ferroviària

Cal que territori reaccioni, cal que ens unim tots els que creiem en aquesta terra al sud Barcelona, la Regió Catalunya Sud mereix respecte i cal que definim una estratègia territorial pròpia i que ens posicioni.

@jaumecasanas

Acaba el 2019 i comença un 2020 amb molts propòsits, un dels més importants i més estratègics és el servei de Rodalies de Barcelona cap al sud, el que nosaltres denominem la Regió Catalunya Sud.

Segurament observant i comparant els altres Estats i regions urbanes europees, la seva qualitat de vida té, en part, una correspondència amb la qualitat del servei de Rodalies.

Però què li passa al servei de Rodalies Catalunya? Doncs que segueix funcionant com el Cercanias Barcelona, i què el canvi de nom de Cercanias Barcelona a Rodalies Catalunya no ha suposat un canvi qualitatiu en el servei, ans el contrari, el joc de la semàntica té aquestes coses. 

Cal que el model de Rodalies Catalunya superi el marc mental de Barcelona i la seva Àrea Metropolitana, i faci un salt qualitatiu i quatitatiu i que faci honor al seu nom, un servei de Rodalies de país, segmentat en regions, però una estructura d’Estat no un servei de metropoli.

És per això que la nostra proposta intenta posar al dia, i essent un xic agosserat, no gaire tampoc, el servei de Rodalies en clau de la Regió de la Catalunya Sud.

Reus, Tarragona i Sant Vicenç de Calders esdeven estacions centrals d’aquest sistema de Rodalies. També és fomenta la interacció amb les regions de les Terres de l’Ebre i el Penedès. I és posa en valor en clau Catalunya Sud, la intermodalitat i la interconnexió del servei de Rodalies amb l’Aeroport del Prat. 

Proposem les noves estacions de Penedès Alta Velocitat (AV), la del campus de Bellissens-Universitat. I deixem, en Stand by, la proposta del TramCamp per analizar les futures interaccions amb la nostra proposta de Rodalies Catalunya Sud. 

Eliminem la zonificació en la nostra proposta perquè creiem que el transport públic ha de tenir una tarificació igual per a tots els habitants, basada en trams quilomètrics (10,20,30 km, a partir de l’estació d’orígen) i en la freqüència d’ús independentment de la ciutat on tingui la residència, no com succeix actualment on hi ha usuaris que tenen uns preus depenent d’on tinguin la residència. 

Si realment volem ser una regió europea de referència cal que entre tots i totes les administracions fem una reflexió al respecte del servei de Rodalies, heus aqui la nostra proposta d’inici.

@jaumecasanas

Les conclusions de l’estudi del RACC en referència a les Zones de Baixes Emissions són demolidores; el model Barcelona col·lapse, i col·lapse també la zona més poblada del país.

Un estudi molt interessant que alerta, per una banda, dels límits del sistema territorial català i per altre, de la manca de planificació per part de l’Ajuntament de Barcelona, l’Àrea Metropolitana de Barcelona i la Generalitat de Catalunya alhora de planificar les polítiques de mobilitat i transport que es deriven de l’aplicació de la ZBE.

En referència als territoris que patiran les majors conseqüències, curiosament els més allunyats del centre, les típiques i tòpiques perifèries més allunyades de Barcelona, El Penedès, i el Maresme, sempre paguem les conseqüències els mateixos.

Tornem a repetir que les conclusions són alarmants, no pel titular sinó per les dades que han tractat. Prohibir l’entrada a Barcelona sense haver planificat una millorar dels serveis de transport públic de Rodalies i de Bus Express, és tota una temeritat.

En el cas del Penedès, són les línies de Rodalies i de Bus Express del Penedès Marítim, la R2Sud i les línies E14-E15-E16, respectivament, les que presenten les majors dificultats per absorbir la demanda que hi haurà amb les limitacions dels accessos.

Des del territori fa anys que hem avisat de la dificultat de tirar endavant un projecte com la ZBE sense millorar l’oferta del transport públic, sobretot, veient la demanda de mobilitat laboral i estudiantil que hi ha a la nostra zona cap a Barcelona i la seva Àrea Metropolitana més pròxima.

L’alternativa al transport públic per qui pugui entrar a la ZBE tampoc és que sigui molt competitiva, des del punt de vista qualitatiu, la C32 l’autopista més cara, i la C31, una de les carreteres més perilloses amb el tram de les Costes del Garraf.

A part de totes les conclusions en termes de mobilitat i transport, l’estudi del RACC assenyala com la descentralització de Barcelona i l’Àrea Metropolitana a tots els nivells, però sobretot en termes de dependència laboral i de pols de coneixement, esdevé igualment necessaris per no col·lapsar tot el sistema urbà en el seu conjunt.

Des del Penedès reclamem que les institucions responsables de la posada en marxa de la ZBE repensin la posada en marxa fins que no hi hagi una proposta de millora del transport públic al nostre territori, per evitar un cop més que no paguem les conseqüències d’un model urbà que penalitza greument les perifèries.

@jaumecasanas

Hem començat la setmana amb una sana polèmica entre els alcaldes de Calafell, Ramon Farré i l’alcalde del Vendrell, Kenneth Martínez.

El primer proposava la modificació dels límits municipals per tal de donar una lògica de gestió a una continuïtat urbanística dividida pels límits municipals. El segon proposava la creació d’una Àrea Metropolitana del Penedès Marítim, per tal de fer una gestió més sostenible i eficient.

Personalment crec que els dos tenen raó, en un sentit i en un altra, però la solució més fàcil i més eficient segurament sigui la de l’alcalde del Vendrell. És més fàcil crear una mancomunitat de serveis que no pas modificar límits i termes municipals que sempre topen amb la idiosincràsia de cada municipi, i són més difícils les gestions de les emocions.

La continuïtat urbana entre Sitges i Altafulla és evident des del punt de vista topogràfic. Segurament hi hagi moltes coses en comú, moltes problemàtiques i moltes solucions, però la continuïtat es un fet.

Ara bé, segurament hi hagi més grau de versemblança entre les realitat urbana i socioeconòmica que existeix entre Sitges i el Vendrell, i en un segon grau d’intensitat fins a Altafulla, per diversos motius que ara exposarem.

La mancomunitat de serveis podria ser una bona proposta de gestió, des de la Seguretat, els serveis de neteja i recollida de residus, les polítiques d’habitatges i la mobilitat, entre d’altres. Moltes vegades veiem com els serveis municipals queden condicionats pels límits municipals i si entendéssim tot l’entramat urbà com un únic ens de gestió segurament tots i totes en sortiríem guanyant.

Sempre hem defensar que la carretera C-31 és un eix cívic que uneix aquesta conurbació entre Sitges i El Vendrell. I també reconeixem que el tram de la R2Sud de Rodalies entre Sitges i Sant Vicenç de Calders, si milloréssim les freqüències podria ser un servei de metro, competitiu i sostenible.

Si la C-31 es convertís en un eix cívic (la proposta de la C-245 entre Castelldefels i Esplugues del Llobregat és un molt bon exemple) on poder implantar un servei de bus elèctric o tramvia que unís els municipis per on passa reforçaria aquesta sensació i aquesta concepció de conurbació. I seguiríem reclamant la C-32 com la Ronda del Penedès Marítim.

En fi, crec que seria bo posar sobre la taula aquestes idees entre els ajuntaments implicats, començar a parlar-ho, treballar-ho i posar fil a la agulla, els nostre ciutadans són els que sortirien guanyant en aquest sentit.

També cal dir que ja existeix un ens que ens podria aixoplugar a tots els municipis d’aquesta conurbació, aquest ens és la Mancomunitat del Penedès-Garraf.

@jaumecasanas