Arxius | Uncategorized RSS feed for this section

El Montserratí, un Risorgimento del comarcalisme a Catalunya?

4 jul.

Aquesta setmana llegim als diaris i veiem a TV3 la voluntat de la gent i del territori que s’anomena Montserratí, d’esdevenir una nova comarca catalana.

En els darrers anys hem pogut veure com el comarcalisme ressorgeix, el Moianès, el Lluçanès i ara el Montserratí. No només aquest territoris han esdevingut o volen esdevenir comarques, també tenim pendent altres casos com els del Baix Gaià i l’Alta Segarra, entre d’altres.

Què està passat? Estem vivint un risorgimento del comarcalisme? Calen aquestes noves comarques? Són preguntes, aquestes, que es fa molta gent quan sorgeix una noticia sobre la creació d’una nova comarca al mapa de Catalunya.

Aquest risorgimento del  comarcalisme a Catalunya és simptomàtic de moltes coses. Primer de tot és símptoma de que el debat comarcalista a Catalunya no es va tancar mai, el comarcalisme és un relat obert i que tendeix a l’infinit, en el sentit que mentre hi hagi un territori, conformat per una sèrie de municipis que vulguin esdevenir comarca, ningú els hi podrà dir que no en tenen de dret.

El segon dels símptomes té a veure amb la globalització i la transformació i/o evolució de les identitats col·lectives. La globalització ens obliga a preguntar-nos qui som i a quin territori pertanyem i per això ressorgeix en part també el fet de preguntar-se de quin territori sóc  a escales territorials més petites com la comarca.

Quan algun col·lectiu sol·licita la voluntat de ser comarca la primera de les respostes sols ser un NO. A Barcelona no agraden aquests esmicolaments dels territori, les capitals tendeixen a ser conservadores, des del punt de vista de la gestió del territori.

Però des d’un punt de vista de la gestió del territori i partint del principi de la subsidiarietat, si un territori està ben conformat i ben gestionat, la quantitat no és un problema, sempre, però tenint en compte criteris de sostenibilitat financera dels ens territorials, i la màxima de la mancomunació de serveis, i evitant la duplicitat entre administracions.

Està clar que la territorialitat catalana és un debat obert, i que el futur de les comarques  ha de ser un futur diferent tal i com l’hem entès fins avui dia. Segurament el futur de Catalunya passi per un esquema de Municipi-Vegueria-Generalitat, on la dimensió política de les comarques i les províncies és fusionen a la dimensió de la Vegueria. Les Vegueries no deixen de ser les províncies en clau catalana.

Ara bé això no treu que la comarca tingui un sentit, un sentit de coordinació i mancomuncació de serveis, però on la dimensió política desapareix. Segurament quan és sol·licita una nova comarca, la dimensió política és la que té més prejudicis.

El pare del comarcalisme modern català, en Pau Vila, ja va deixar ben clar que el comarcalisme només teniu un problema; saber perquè havien de servir les comarques, i així li va preguntar al Conseller Tarradellas, i aquest no va saber respondre.

Si Catalunya té clar que pel seu futur la estructura territorial/política ha de ser Municipi-Vegueria-Generalitat, el problema de fer noves comarques desapareix, doncs la comarca s’entendria com un consorci tècnic de municipis i amb un consell d’alcaldes, englobades en unes vegueries concretes i que cerquen de millorar la gestió i l’ordenació del territori.

Segurament aquest sigui el repte més estratègic pel futur de Catalunya, definir un esquema territorial i polític de país, sembla que l’estructura Municipi-Vegueria-Generalitat seria la millor i en concordança amb els standards europeus, i que desprès és pogués donar sortida a les voluntats territorials que creguin que s’han de constituir com a comarques, però defugint del comarcalisme del segle XX i apostant per un comarcalisme del segle XXI, entenent la comarca com una eina útil i estratègica de gestió i ordenació del territori.

 

@jaumecasanas

Anuncis

Un nou mapa per un nou partit

11 jul.

Vegueries3

Una de les novetats del congrés fundacional d’aquest cap de setmana del Partit Demòcrata Català (PDC) ha estat l’actualització de la seva organització territorial.

La gran novetat respecte a l’antic esquelet territorial convergent, que s’organitzava per 7 federacions més la ciutat de Barcelona, ha estat la creació de la federació del Penedès. Aquesta nova federació comptarà amb els territoris de l’Anoia, l’Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf.

La reivindicació penedesenca és històrica, ja manifestada als darrers congressos convergents, però denegada, una vegada i una altra, per l’encara alt grau de provincialisme dins de l’imaginari conceptual del grup dirigent convergent.

Aquest congrés on es respirava una onada d’aire fresc, ganes de passar pagina a unes maneres de ser i de fer, també s’ha actualitzat el mapa del partit, que correspon literalment al mapa del país, el mapa de les futures Vegueries, i dels actuals Àmbits de Planificació Territorial, en resum, les regions de la Generalitat de Catalunya, un exercici de coherència històrica amb el país que volem representar.

A vegades, molt sovint, la geografia política forma part dels temes classificats com els del “ara no toca”. Temes que fa mandra debatre, temes que no se’ls hi dóna la importància que tenen, i ens n’adonem quan és massa tard, però aquest cop s’ha aconseguit dissenyar un nou mapa.

Un partit que vol optar a governar, a representar la gent que viu en un determinat territori ha de fer-se seu el mapa d’aquest país i de la seva gent, i en aquest mapa de la Catalunya del futur, el Penedès hi és, i és per això que el Penedès es conformarà com la 8 federació del nou PDC.

No podem dir-nos que som un partit independentista, i hereus del catalanisme polític, sinó superem l’esquema provincial de matriu espanyola. No podem acceptar que el partit que neix sigui hereu d’un esquema territorial provincial, els pares del catalanisme polític ens estomacarien a tots plegats.

Encara que sembli superficial, la constitució de la Federació del Penedès, és un element modernitzador, cohesionador i coherent amb els postulats del partit i del país.

Ara queda la tasca més difícil, però en tenim moltes ganes, la d’articular aquesta nova estructura territorial i la de difondre el mapa que adjuntem amb aquest escrit.

Endavant!

 

@jaumecasanas

La nova línia 9 del metro i el Penedès Marítim

31 gen.

1453897385_022867_1453919804_sumario_normalAquesta setmana ha entrat en proves el nou tram sud de la Línia 9 del metro de Barcelona. Una infraestructura clau pel desenvolupament del sector sud de la gran Barcelona, i que augmenta les possibilitats de connectivitat entre la ciutat i l’aeroport.

 

Una infraestructura esperada i desitjada, Barcelona era de les poques grans ciutats europees que no tenia una connexió urbe-aeroport amb un servei de qualitat, la connexió del servei de Renfe, tot i que molt útil havia quedat obsoleta amb la inauguració de la T-1.

 

Però aquesta infraestructura també té les seves repercussions a territoris allunyats de Barcelona però amb la que tenen una gran interacció, com és el cas del Penedès Marítim. Però quin és el problema?

 

Doncs que la inauguració de la Línia 9 del metro podria augmentar molt la connectivitat del Penedès Marítim amb tot el sistema de transports de la zona sud de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, gràcies a l’estació de Rodalies del Prat del Llobregat connexió de la Línia 9 amb la R2sud. Diem podria perquè encara no succeeix.

 

A l’estació del Prat del Llobregat només paren els trens que tenen origen a Vilanova i la Geltrú, i que fan servei a Vilanova i la Geltrú, Sitges i el Garraf. Però els trens amb origen a Sant Vicenç de Calders no paren a l’estació del Prat del Llobregat i deixen sense aquesta connectivitat als municipis del Vendrell (Sant Vicenç de Calders), Calafell, Segur de Calafell, Cunit i Cubelles; una població de prop de 90.000 persones.

 

Es ben coneguda la deficient combinació per arribar a l’aeroport del Prat per aquests municipis del Penedès Marítim que no tenen servei de parada a l’estació del Prat del Llobregat. Ara se li afegeix el fet que tampoc tindran possibilitat de fer servir la nova connectivitat, a l’estació del Prat del Llobregat, de la Línia 9 del metro.

 

Aquesta combinació Penedès Marítim amb la Línia 9, permetria millorar la connectivitat d’aquest territori amb l’aeroport del Prat i les seves dues terminals; amb tota la zona industrial de la Zona Franca, La Fira i l’Hospitalet del Llobregat; la possibilitat de combinar amb els Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya i les línies 1, 5 i 3 del metro de Barcelona.

 

La possibilitat que els trens del servei de Rodalies amb origen a Sant Vicenç de Calders tinguessin parada a l’estació del Prat del Llobregat permetria guanyar accessibilitat als municipis del Vendrell, Calafell, Segur de Calafell, Cunit i Cubelles, i potenciaria i milloraria l’accessibilitat als municipis de Vilanova i la Geltrú, Sitges i Garraf.

 

Queda clar la necessitat de fer un front comú per reivindicar aquesta millora de servei, i de molts d’altres que encara estan pendents i que penalitzen i empobreixen la mobilitat al nostre territori. Però sobretot perquè redueix les possibilitats de competitivitat i atractivitat del nostre territori amb les seves repercussions a l’activitat humana i econòmica.

 

@jaumecasanas

El poder d’una ceba

31 gen.

Cal%C3%A7otsAquest cap de setmana ha començat oficialment la temporada del Calçot, la festa del calçot de la ciutat de Valls marca el seu inici oficial al calendari culinari català.

Un cop més la festa del calçot ha estat multitudinària i la seva projecció nacional i global no deixa de superar-se, convertint aquest acte en tot un model de projecció d’una ciutat, Valls i d’un país, Catalunya.

S’ha de reconèixer el mèrit de l’operació. La capacitat de crear una imatge i un discurs, un relat en dirien alguns, a partir d’un element identificatiu d’un savoir faire i d’un savoir etre que és el calçot i la seva identitat transversal. Identitat transversal pel fet que cada any s’aconsegueix combinar la cultura del calçot en diferents dimensions.

La ciutat de Valls ha sabut aprofitar l’ocasió i l’element. El treball constant d’elaboració d’una imatge i d’un discurs combinant-lo en la projecció geogràfica de la ciutat està donant els seus fruits. La capacitat d’elaborar una cultura del calçot i de la calçotada ha permès a Valls situar-se al mapa culinari i festiu de Catalunya. Al mateix temps ha pogut connectar-se a les xarxes globals d’aquesta cultura culinària, la presencia de mitjans estrangers i preferentment asiàtics, així ho demostra i n’augmenta les possibilitats.

El calçot és un d’aquells exemples, excel·lent exemple, de model de connexió dels fluxos locals i globals, un model win win. I aquest model podria servir per a molts elements culinaris i festius present a la resta del país. Valls ha estat capaç de transformar el projecte del calçot en el model del calçot.

Conjuntament amb la cultura dels castells, l’altre element de la imatge i del discurs vallenc, el calçot esdevé un tòtem geogràfic de la ciutat de Valls. No és una casualitat que en els darrers anys, de les tres grans ciutats que formen el triangle del Camp de Tarragona (Valls-Reus-Tarragona), Valls és la que hagi guanyat la partida en el que és el posicionament de la ciutat, en tant que marca i projecció territorial. En aquesta operació el calçot té un pes important.

Molt remarcable és la tasca del portal turístic Visita Valls, element clau en la creació de la imatge i del discurs de la ciutat, amb l’objectiu de recollir els elements locals més intrínsecs de la identitat vallenca, combinar-los, i ser capaç d’elaborar el producte final. Tasca gens fàcil.

El poder d’una ceba que ha estat capaç de transformar un projecte en un model.

@jaumecasanas

 

Redescubrir la Vía AVGVSTA

24 gen.

Tramo-de-la-vía-Augusta-en-el-término-municipal-de-Benlloch-entre-Vilanova-d´Alcolea-y-la-Pobla-Tornesa.-Autor-mmarftrejo-800x800En estos días de frenética actualidad política y de futuros gobiernos, poco se recuerdan los grandes problemas estructurales que continúan condicionándonos nuestra realidad.

Se habla de pactos, de condiciones, de líneas rojas; pero las verdaderas líneas, sean rojas o de cualquier otro color, dónde mejor se dibujan son en los mapas. En un mapa es dónde una línea, una ralla, posee más valor intrínseco, sin olvidar la mano que la dibuja. Esa mano es la que detenta el poder, la que traza los lugares o coordenadas por las que discurre la línea.

En el mapa peninsular actual hay una línea roja que destaca por su necesidad de actualización. Esa línea, dibujada por los romanos, a partir de las trazas de los iberos, es la Vía Avgvsta, hoy le decimos Corredor del Mediterráneo.

El futuro de la Península Ibérica pasa por aquí, por este corredor; Europa lo sabe, Madrid también, pero no interesa.

Todos los grandes centros urbanos de la Costa Mediterránea; des de Cádiz a Barcelona, pasando por Málaga, Murcia, Alicante, Valencia, Castellón y Tarragona, recorrido ibérico de la Vía Avgvsta de los romanos, tienen comunicaciones, mas y mejores, entre ellos y Madrid, que entre ellos mismos, y esto penaliza el desarrollo del corredor, Madrid lo sabe y lo controla a su antojo, la visión aznariana del Mediterráneo es ésta.

Seguramente por no tener un modelo alternativo a esta visión radial del país, el único modelo defendido desde la profunda peninsularidad continua afirmándose en el mapa. Europa hace lo que puede, la Unión Europea está en manos de los estados, rien a faire.

Ya hace tiempo que se sabe que los estados son un obstáculo al desarrollo de la Unión. Idealmente a Bruselas gustaría tener como interlocutores territoriales a las regiones y no a los estados, desde la caída del muro, éste era el gran reto; reunificar Europa a partir de las regiones y no los estados. Si el futuro del corredor del Mediterráneo dependiese de las negociaciones entre Europa, Catalunya y la región de Valencia, ya estaría hecho.

Si nos centramos en las relaciones entre la región de Valencia y Catalunya el reto es mayor, difícil, pero estimulante y con el éxito asegurado. El retomo de las relaciones institucionales de estas dos regiones debería orbitar en el renacimiento, la potenciación y la modernización del Corredor del Mediterráneo.

El proyecto de la T valencia de la alta velocidad que pone de espaldas a Catalunya la ciudad de Castellón y encara Valencia hacia, exclusivamente, Madrid y el interior peninsular, intenta romper las lógicas del corredor del Mediterráneo. Tarragona también está de espaldas a la región de Valencia, la alta velocidad la comunica con el interior peninsular y con Barcelona, y el ferrocarril entre Tarragona y Valencia deja mucho que desear; el guirigay de nuevas y antiguas estaciones en la provincia de Tarragona es el mejor ejemplo, no hay modelo.

Catalunya y la región de Valencia tienen que rellenar, que redibujar el mapa que existe entre Castellón y Tarragona. El gran reto de la Generalitat de Catalunya pasa por Tarragona, sobretodo con las infraestructuras y su conexión con la región valenciana. Redescubrir la Vía Avgvsta.

Valencia debería saber, y sabe, releyendo su historia, que su mejor futuro ha sido siempre de la mano de Barcelona. Relegar la región valenciana a ser un territorio auxiliar de Madrid, seria condenar a la región valencia a unas lógicas territoriales que le son exógenas, que son antinaturales. Lo mismo que a Barcelona y a Catalunya les interesa recuperar el tiempo perdido con Valencia, y saber que la mejor manera de conectarse a Europa, al futuro, es conectarse, mas y mejor, entre ellas y Europa.

La esperanza geográfica en la nueva política está en que ésta sepa y sea capaz de producir una nueva geografía, y esta nueva geografía es la geografía del Corredor del Mediterráneo.

Como decía mi profesor de geografía en Boloña, Franco Farinelli, la geografía hace tiempo, mucho tiempo, que no descubre nada nuevo. Y que la geografía moderna estaba condenada a redescubrir, a volver a descubrir los modelos territoriales de otras épocas que mostraron su solvencia. En nuestro caso se trata, pues, de redescubrir la Vía Avgvsta.

En Valencia, conscientes de este reto, de redescubrir la Vía Avgvsta, desde buen comienzo del nuevo gobierno regional han puesto a un buen geógrafo a trabajar en ello, veremos si Catalunya responde a la llamada.

 

@jaumecasanas

La Tèrmica del Foix, un recurs turístic i quelcom més.

5 gen.

panoramica-aerea-central-termica-foix-cubelles-1434552996863

La Tèrmica de Cubelles ha deixat de funcionar i sembla que també deixarà d’existir. La companyia preveu la destrucció de les actuals instal·lacions. Pot ser aquesta acció l’enèsim tren perdut per aquest territori.

Llegim als diaris que abans de destruir el lloc, Endesa s’ha encarregat de recollir els materials que creuen podrien tenir un valor patrimonial, un valor afegit i que tenen importància segons la seva fundació.

La pregunta que ens fem és la següent; Quina ha estat la funció d’aquest territori respecte als interessos de l’empresa? El territori ha rebut alguna contraprestació al respecte per tenir durant tots aquest anys aquesta instal·lació contaminant?.

Aquest territori ha servit de simple suport on ubicar una instal·lació que no seria ben vista en un entorn urbà, on vivien milions de persones, però si que seria més fàcil posar-la entre dos municipis que no sumaven ni tres mil ànimes. La contraprestació tots sabem quina ha estat, solament per Cubelles, Cunit mai ha rebut res a canvi per tenir la tèrmica al costat.

És trist veure com un cop acabada la funcionalitat de la central, l’empresa arreplegar tot el que hi ha de valor, o que pugui tenir un valor i s’ho emporta per posar-ho en algun museu d’una gran ciutat, on el seu valor afegit pugui ajudar a conscienciar els ciutadans.

Crec que no és just que un cop s’aturi l’activitat de la central el territori del Penedès Marítim no tingui dret a una contraprestació pel fet d’haver suportat tants anys una activitat condicionant com aquesta.

Com bé assenyala l’alcaldessa de Cubelles, haurem de buscar una alternativa al buit que deixarà la tèrmica al pressupost de l’ajuntament. I com assenyala el Diari de Tarragona, la tèrmica va suposar un fre a les possibilitats turístiques del territori, que ara s’intenten potenciar sota la marca del Penedès Marítim.

Propostes hi ha sobre la taula; com convertir la xemeneia en un mirador, i convertir-la en un actiu turístic; transformar les instal·lacions de la central en un museu on mostrar la importància de l’energia, i exposar els elements que la mateixa empresa ha seleccionat i que posseeixen un valor, en fi localitzar en aquest espai que avui és la central tèrmica un espai cultural pel Penedès Marítim, per què no?

Seria bo que es crees una taula de treball entre els municipis de Cunit i Cubelles, els consell comarcals del Garraf i del Baix Penedès, i les diputacions provincials de Barcelona i Tarragona, conjuntament amb la Generalitat, l’Estat i la pròpia empresa elèctrica per tal de poder proposar un projecte en un territori que realment necessita un impuls turístic, un impuls turístic que es va veure frenat en el moment de la construcció de la tèrmica i que podria impulsar-se de veritat un com la vida útil de la central ha acabat.

@jaumecasanas

La C-31 i el futur del #PenedèsMarítim

16 des.

2013-05-15-3574Portem temps fent articles referents al territori, amb la voluntat d’aportar una visió geogràfica als problemes que observem en aquest territori que definim com a Penedès Marítim.

 

El Penedès Marítim és la conurbació de ciutats i pobles que s’estenen al llarg de la carretera C-31 des de Sitges fins al Vendrell, passant per Sant Pere de Ribes, Vilanova i la Geltrú, Cubelles, Cunit i Calafell. La C-31 esdevé doncs una columna vertebral de comunicació de tots aquests municipis i entre tots aquest municipis. El creixement urbanístic de les últimes tres dècades ha quasi consolidat un continu urbà entre tots els municipis.

 

El gran problema d’aquesta carretera és el col·lapse. Una carretera que és la mateixa que fa trenta anys i que penalitza la competitivitat econòmica i humana de tota aquesta regió. La carretera C-31 forma part de la xarxa de carreteres bàsiques de la Generalitat de Catalunya, però la manca de millores ha condemnat la seva circulació. No hi ha alternativa, de moment.

 

És per això que es va demanar per part d’alguns municipis i d’algun Consell Comarcal que la Generalitat de Catalunya descatalogués de la xarxa bàsica de carreteres la carretera C-31, obligant a la Generalitat a proposar una alternativa gratuïta, ja què la carretera C-31 es convertiria en una travessia urbana com també es va defensar anys abans des de Calafell.

 

El que queda clar que no existeix altra possibilitat que integrar la carretera C-31 a les diverses trames urbanes dels municipis de la regió del Penedès Marítim, i buscar l’alternativa en la gratuïtat de l’autopista C-32.

 

La darrera reunió del grup d’alcaldes a Calafell hauria de ser l’embrió d’una comissió pluripartidista que negociés directament amb el Parlament i la Generalitat de Catalunya per tal d’aconseguir solucionar el problema de la mobilitat al Penedès Marítim, que no només es centra en la mobilitat per carretera sinó que també afecta a la mobilitat en tren i el servei de bus.

 

Un servei de trens i de bus que els darrers anys han sofert alguna millora al respecte (noves línies de bus cap a Tarragona, l’Hospital dels Camils i el Bus nocturn durant l’estiu, i el reforçament matinal del servei de rodalies Barcelona), però que els problemes d’horaris, de tarificació i d’integració a les Agències del Transport Metropolità de Barcelona i Tarragona encara hi són present i cal solucionar.

 

L’exemple passa per posar-se a defensar els interessos i les problemàtiques que presenta la regió del Penedès Marítim, des del territori i pel territori, deixant en un segon pla els temes partidistes. La predisposició sembla que existeix, ara caldrà ser perseverants i no defraudar les expectatives.

@jaumecasanas