La esquizofrènia del Baix Penedès

20 març

La esquizofrènia és una malaltia que es caracteritza per la distorsió dels sentits, de la realitat, de la manera en que em relacionem amb l’entorn. Concretament, la definició científica en diu: “ falta d’interacció entre els processos cognitius i les percepcions.” En l’imaginari popular, la esquizofrènia, es relaciona amb una doble personalitat, amb un trastorn, que ens fa passar d’un extrem a un altre.
La comarca del Baix Penedès, per diferents motius que ara veurem, pot ser declarada la comarca més esquizofrènica de Catalunya. Anem per pams. Els motius deriven de dues causes de diferent natura, una de política i l’altra d’econòmica.
El primer d’aquest símptomes, que ens fa diagnosticar aquesta “malaltia”, és el que, perfectament, podríem denominar menyspreu polític, per part de la Diputació de Tarragona, concretament dels seus òrgans de planificació i ordenament del territori i els de mobilitat. Els habitants del Baix Penedès, per anar a fer les gestions oficials, hem de dirigir-nos a la nostra capital de província, és a dir, Tarragona. Com hi podem anar?, quins mitjans de transport públic podem utilitzar, per fer els 30 km que ens separen? Amb autobús directe, només des del Vendrell, i triguem més de 55 minuts, en el millor dels casos, però la mitjana és d’una hora i deu minuts, grosso modo, ens surt una mitjana de 30km per hora, deu n’hi do, sense contar el fet de viure fora del Vendrell, llavors els temps és multipliquen.
Amb el tren, la cosa podria semblar més senzilla però no ho és. S’ha de fer transbord a Sant Vicenç de Calders, esperar uns 30 minuts a que passi el trens que ens porti a Tarragona, que triga uns 20 minuts, si tot va bé, i a la Renfe, que vagi tot bé, no és precisament la norma. Entre una cosa i l’altra, una horeta de viatge no ens la treu ningú. Menyspreu, incompetència, falta de contacte amb el territori i la seva gent?no ho sé. Que cadascú pensi el que vulgui, però la realitat és aquesta, sense automòbil propi, la mobilitat dels baixpenedesencs és limitada, molt limitada.
Mentrestant, mentre esperem que algun dels “tècnics” de la diputació es digni a fer un tomb, un viatge de “persuasió” pel Baix Penedès, per contrastar aquesta realitat, nosaltres continuarem a esperar, que és l’únic que poder fer, de moment. Com podem sentir-nos part del Camp de Tarragona, si la nostra accessibilitat és limitadíssima?.
El segon d’aquest símptomes, es la dualitat funcional de la nostra comarca, que en part deriva de la situació que acabem de descriure. Si políticament el Baix Penedès pertany a la província de Barcelona, econòmicament, pertany més a la província de Barcelona, per varis motius. El primer, per l’accessibilitat, contràriament el que hauria de ser, els baixpenedesencs, tenim molta més accessibilitat a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, que no a Tarragona. Un tren directe cap a Barcelona cada 30 minuts, per la costa, i cada hora per l’interior. Tenim dues autopistes, pagant és clar, que en 50 minuts ens acosten a la gran metròpoli de Catalunya.
Però sobretot són els lligams afectius, que ens creen la dependència barcelonina. La demografia baixpenedesenca ha sofert una revolució, i en els últims 30 anys, s’ha multiplicat geomètricament, sobretot gràcies a l’aportació de la gent de la corona metropolitana de Barcelona. Aquest fet, és el que més ens lliga amb Barcelona, l’afecció personal, la mateixa afecció que els colons grecs, que fundaven les colònies econòmiques pel mediterrani, tenien amb la metròpoli, que era la seva pàtria, fa més de 2500 anys. Contra aquesta afectuositat, la Diputació de Tarragona i els seus òrgans de planificació, no hi poden fer rés, no hi fan rés.
Pertanyem a Tarragona però anem a Barcelona. El Baix Penedès era una de les comarques més dinàmiques de Catalunya, ara és una de les més paralitzades, amb l’atur a nivells estratosfèrics, més propis dels països de l’Europa de l’Est, que no d’un país de la zona Euro. Aquests fets ens demostren que si més no el Baix Penedès té símptomes de patir una esquizofrènia molt més seriosa del que podria semblar, de passar d’un extrem a l’altre.
Però els doctors, en aquest cas els polítics, no han sabut, i no saben, posar-hi remei, no tenen cap teràpia per a solucionar els problemes d’aquest territori i de la gent que hi viu. Manca una cultura territorial, una planificació seriosa, una imaginació territorial.
De moment l’única solució, realment realista, i fins a un cert punt natural, serà la incorporació del Baix Penedès al nou Àmbit Territorial de Planificació (ATP) i futura Vegueria, del Penedès, és una solució natural, ecològica, i sobretot saludable.
En Pau Vila, mestre de la geografia moderna de Catalunya, realitzava una sèrie de viatges per tal de percebre la realitat territorial de les comarques que estudiava, que volia delimitar, els anomenava “viatges de persuasió”, potser ha arribat l’hora de tornar a fer-los, de refer-los. El camí està marcat.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: