Estado, Nación y nacionalidades, geografía política en España

18 juny

Se acerca el fin del proceso que ha marcado la Catalunya de los últimos siete años. Desde la sentencia del Estatut en 2010 hasta el próximo mes de octubre, las relaciones entre Catalunya y el Gobierno del Estado español han sido turbulentas.

 

Unas relaciones que necesitaban una actualización desde 1978 y que muchos catalanes y catalanas esperaban que con el Estatut del 2010 quedaran actualizadas, pero el Tribunal Constitucional no lo aceptó. En Madrid nunca se ha tenido consciencia de este hecho, ahora ya es demasiado tarde.

 

En 1978, se reconocía que en la constitución española había dos tipos de territorios, las nacionalidades y las regiones. Este fue el invento político, y después jurídico, con el que se intentó reconocer las peculiaridades históricas y políticas de unos territorios, sin desmerecer al resto, simplemente reconocimiento político de una diversidad, el inventó duró poco, hasta el 1981.

 

La expresión del “café para todos” significaba lo homogeneidad del conjunto del territorio estatal, a día de hoy, no hay ninguna diferencia política ni jurídica entre las nacionalidades y las regiones.

 

Normalmente se suelen considerar nacionalidades históricas en el Estado español, las de Catalunya, Galicia y País Vasco. De estas tres, el País Vasco también es reconocida su realidad foral, conjuntamente con Navarra. Este hecho hay que tenerlo muy en cuenta para entender la complejidad del momento.

 

La foralidad de algunos territorios es el hecho político y jurídico que diferencia unas regiones de otras en el Estado español. Excepto el País Vasco y Navarra, el resto de comunidades autónomas, nacionalidades históricas o regiones tienen la misma consideración jurídica para el Estado, y Catalunya es una de ellas.

 

Sin desmerecer a ninguna otra región del Estado español, Catalunya es diferente, ni mejor ni peor, por su desarrollo histórico, por su realidad cultural y por su voluntad y su consideración como comunidad nacional, como nación tout court.

 

Seguramente el concepto nacionalidad reconocía esta especificidad, pero a la larga, la nula diferenciación entre regiones y nacionalidades, seria el origen del desapego catalán, y el Estatut del 2010, el último intento de introducir el ser catalán en el relato político del Estado español.

 

Catalunya y sus gobiernos posteriores a la sentencia del 2010, buscaron en la foralidad, la posibilidad de ver reconocida su particularidad histórica, viendo que desde 1978 fue el único hecho diferencial entre nacionalidades históricas y regiones que se respetó.

 

 

La foralidad del conocido como “Pacte Fiscal” también fue rechazada por las autoridades políticas españolas. A Catalunya ya no le quedaba ninguna posibilidad de reconocimiento de una realidad histórica, y quedaba diluida en la generalidad del concepto de región autónoma, y sin ningún margen de maniobra.

 

Catalunya ha visto cerradas todas las posibilidades del encaje en la España moderna.

 

Ahora suenan expresiones como “España, Nación de Naciones”, un intento más de crear un relato que agrade a los catalanes, pero se llega tarde y mal. Tarde porque en Catalunya no hay vuelta atrás, y mal porqué el concepto de Nación de Naciones no es verdad.

 

Desde un punto de vista ideal plantear el concepto de España, Nación de Naciones” nos muestra una realidad como si hubiese o hubiera habido en la historia moderna una voluntad de sumar diferentes naciones, pero la historia de España nos muestra que la verdad no es esa.

 

Hasta el 1714, podríamos aceptar que la Corona de España, que no el Estado español, era una Corona formada por diferentes estados nacionales, el escudo estatal así lo demuestra. Pero después de 1714, y en Catalunya se vivió en primera persona, ni hubo voluntad de unión, ni mucho menos todo este proceso fue pacífico. Desde 1714 la Corona de España se transforma en la Corona de un único Estado, el español, siguiendo los postulados del derecho de conquista después de un conflicto bélico.

 

No se trataría pues de concebir España como una Nación de Naciones, sino como un Estado de Naciones.

 

Seguramente la diferenciación entre el País Vasco y Catalunya, dos de las nacionalidades históricas que reconocía la Constitución española, es que el primero ha conseguido traducir sus relaciones con el Estado español desde la bilateralidad, y no desde la sumisión, como le sucede a Catalunya.

 

Transformar la sumisión en bilateralidad ese seria el primer paso para reconducir unas relaciones que como decíamos al principio llevan muchos año de turbulencias, y reconocer que España es un Estado de Naciones y no una Nación de Naciones, ahorraríamos tiempo y dinero para solucionar un problema que arrastramos, como mínimo, desde hace más de 300 años, al menos en Catalunya.

 

@jaumecasanas

Anuncis

El cas Esplugues, i la necessitat de marcar territori

4 maig

Aquesta setmana ha estat la setmana de la polèmica d’Esplugues del Llobregat, concretament sobre l’acord del Ple municipal de canviar les normes lingüístiques de la senyalització de tràfic al municipi. Al cap de pocs dies, aquesta polèmica també va succeir en d’altres municipis i sempre per iniciativa del partit de Ciutadans (Cs), i amb la complicitat del Partit del Socialistes (PSC) i del Partit Popular (PP).

Tothom es preguntava el per què?, com és que desprès de quasi 40 anys d’immersió lingüística al país, on el català ha recuperat la presencia social perduda durant el franquisme, sorgeixen conflictes lingüístic d’aquest gènere?

La veritat que tothom sap que Ciutadans va agafar la bandera de la conflictivitat lingüística com a pal de paller del seu posicionament ideològic a Catalunya. Des dels primers conflictes del català a l’escola, que continuen sent residuals, però que amb la complicitat mediàtica de mitjans de comunicació còmplices amb el partit polític, han aconseguit desenvolupar el relat del conflicte lingüístic que no existeix com a tal, però que està molt a la moda, més a Madrid que no pas a Barcelona.

Ara toca marcar el territori, diferenciar el territori de Catalunya, el territori del país, per saber on et pots sentir espanyol i on et pots sentir català, la conflictivitat lingüística ha passat del món abstracte de l’ensenyament al mon real i tangible del territori.

Aquesta polèmica recorda molt a les lògiques que el feixisme italià va fer servir a la Eslovènia ocupada, més concretament a la que ells van anomenar província de Ljubljana. Mussolini sabia que una de les primeres accions de la política colonitzadora va ser marcar culturalment el territori d’Eslovènia, noms de municipi, noms de carrers i fins i tot noms de família. Encara avui dia, els mapes italians d’Eslovènia provoquen controvèrsies doncs molts noms de pobles eslovens no surten amb el seu nom original sinó que surten amb la versió italianitzada, i han passat més de 70 anys de la fi del feixisme, però la gent té records, la societat s’enrecorda!.

Això és el que busca la política de Ciutadans, marcar el territori, diferenciar la Catalunya seva de la Catalunya dels altres, una on el català és la llengua social i vehicular, i una altra on el català no tingui la presencia que ha tingut els darrers 40 anys, la lògica geogràfica dels “Enclaves” o de les illes homogènies.

El que realment es busca és acabar amb un model d’èxit social, el model de la immersió lingüística, UN MODEL DE PAÍS. És molt lamentable que partits que havien format part d’aquest projecte d’èxit, com és el cas del PP i del PSC, hagin abandonat l’stream majoritari de la societat d’aquest país i s’hagin transformat en còmplices d’una política que realment trenca la convivència, segrega el país en zones lingüístiques.

En fi, la política de Ciutadans, en aquest cas, cerca la Bosnificació de Catalunya, segregar culturalment un territori. Lo del “mejor unidos” ha passat a la història.

@jaumecasanas

El Tren d’Alta Velocitat (TAV) al Penedès

20 març

El passat dimecres, l’ADEGP va organitzar un col·loqui amb el responsable del lobby que defensa el corredor del Mediterrani  FERMED, en Joan Amorós.

Primer de tot voldria felicitar a l’ADEGP per l’organització d’aquest col·loquis doncs permet escoltar de primera ma els projectes estratègics pel territori.

La majoria de titulars es van centrar en la proposta de l’establiment d’un Centre Intermodal de Mercaderies al Penedès, i molt pocs diaris van ressaltar la segona de les propostes que van sorgir al debat; la possibilitat de que el Penedès tingués un baixador de l’Alta Velocitat, que el Penedès pogués gaudir d’una parada a la xarxa d’Alta Velocitat ibèrica i europea.

Personalment crec que la primera de les propostes es podria debatre en un espai temporal a mig terme, doncs depèn de moltes variables. Que es faci el Corredor del Mediterrani, de torbar el lloc on es pugi desenvolupar un Centre Intermodal de Mercaderies, i que hi hagin inversors, moltes variables que ens projecten a un mig terme.

A curt terme, en canvi, es presenta el projecte d’un baixador a la xarxa d’Alta Velocitat, una estació al Penedès de l’Alta Velocitat, una xarxa que ja existeix i que passa pel bell mig del territori a diferència del Corredor del Mediterrània que encara no existeix.

Al Penedès s’havia parlat d’un intercanviador entre la xarxa ferroviària de l’Alta Velocitat, i la xarxa tradicional que permetés que els trens poguessin combinar les dues xarxes ferroviàries, però aquesta proposta no permet treure el màxim de profit del fet que la xarxa d’Alta Velocitat passa pel Penedès.

Una bona proposta seria elaborar l’intercanviador que permeti combinar les dues xarxes, i també un baixador que dones servei a la xarxa d’alta velocitat, com succeeix a d’altres territoris per on passa la xarxa d’Alta Velocitat, no demanem res que no tinguin altres territoris.

El Penedès és un territori estratègic, en aquest futur baixador s’hi podria combinar una intermodalitat de transport públic. A la Granada en una futurible baixador s’hi podria combinar, l’Alta Velocitat, la xarxa de Rodalies R4, els serveis Regionals Avant i Catalunya Express, i el servei d’autobusos regionals i nacionals aprofitant l’enllaç entre la C-15 i l’AP7, i les carreteres comarcals i regionals.

Al Penedès un possible baixador d’Alta Velocitat, no només donaria servei a la gent que hi viu , 500.000 persones aproximadament, sinó que també seria una porta d’accés pels turistes que volguessin arribar al Penedès en tren, veient l’exemple de Girona podem afirmar que un accés a l’Alta Velocitat multiplica per molt les possibilitats turístiques de l’indret.

Al mateix temps i veient les possibilitats que la nova C-15 dona al Penedès, com a Eix de la Catalunya Central, també podria potencialment atraure a molta gent de la Catalunya  Central que entre anar a Barcelona o al Penedès a agafar el tren de l’Alta Velocitat trobaria més fàcil desplaçar-se al Penedès.

Estratègicament pel Penedès, no només hem de pensar en la logística, també hem de pensar de treure fruit de la nostra localització i proposar serveis de qualitat als nostres habitants, l’accés del Penedès a l’Alta Velocitat en seria un bon exemple.

 

@jaumecasanas

La T-Mobilitat i el Baix Penedès

13 març

 

Durant el passat Mobile World Congress es va presentar la T Mobilitat, un nou model de tarificació del transport del conjunt de Catalunya. Aquest projecte de la T Mobilitat vol superar la polèmica zonificació de les actuals Autoritats del Transports existents a Catalunya, (Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona) i les seves corones tarifàries.

 

Segons les notícies del Departament de Territori i Sostenibilitat el calendari previst per la implantació de la T Mobilitat és a la zona de Barcelona a finals del 2018 i al conjunt de Catalunya a finals del 2019.

 

En clau comarcal, els municipis que formen part de l’ATM Barcelona són; Cunit, Calafell, El Vendrell, L’Arboç, Bellvei i Santa Oliva. Aquest municipis doncs començaran a finals del 2018 a entrar a formar part del projecte de la T-Mobilitat. La resta de municipis de la comarca hauran d’esperar un any més doncs formen part de l’ATM del Camp de Tarragona, i la implementació de la T-Mobilitat la tenen prevista a finals del 2019.

 

Tot i que no tota la comarca podrà formar part de la T-Mobilitat al 2018, els serveis de Rodalies Barcelona, els que la majoria de la gent de la comarca fa servir, si que en formaran part del primer tram de la T-Mobilitat. És a dir, que els habitants del Baix Penedès que facin servir els serveis de Rodalies Barcelona, R2 i R4, a les estacions de Cunit, Segur de Calafell, Calafell i Sant Vicenç de Calders, per la R2, i les estacions de Sant Vicenç de Calders, El Vendrell i L’Arboç, per la R4, si que podran fer us de la T-Mobilitat des del 2018, i aquesta és una gran notícia pel territori.

 

Cal recordar que la tarificació actual dels serveis de Rodalies de Barcelona perjudiquen a les zones perifèriques d’aquest servei, és a dir que quan més t’allunyes del centre de Barcleona i la seva Àrea d’influencia més car és el transport, i la relació €/KM és més cara respecte a la zona del centre de l’ATM de Barcelona.

 

Un exemple pràctic és que un usuari que agafi el tren a Castelldefels i baixi a Montgat, un total de 37km, es pugui fer en una mateixa zona tarifària (zona 1), i que entre Sant Vicenç de Calders  i el Garraf, un trajecte intern dins de la Vegeuria del Penedès amb un total de 43 km, hi hagi 4 zones tarifàries.

 

Amb la T-Mobilitat es pagarà un preu per km recorregut i per freqüència d’ús, corregint el greuge que pateix el Baix Penedès des de fa més de 20 anys. Una molt bona noticia pel territori.

 

@jaumecasanas

 

Peatges i mobilitat al Penedès

28 febr.

peatge-autopistaAquests dies han sorgit diverses notícies en referència a la mobilitat i als peatges al Penedès. Concretament afectes a dos dels eixos principals de comunicació de la Vegueria del Penedès.

El primer, l’eix del Penedès interior, que afecta les carreteres de la N-340 i de la Ap-7, que són de titularitat de l’Estat, i que presenta unes problemàtiques que ja duren molt de temps i a les que cal donar una solució real i factible. El segon eix és el del Penedès Marítim, que afecta a les carreteres de la C-31 i de l’autopista de la C-32, ambdues de titularitat de la Generalitat de Catalunya.

En els dos eixos que descrivim s’observen les mateixes deficiències; unes carreteres ordinàries, la C-31 i la N-340, que poc han canviat en els darrers 30 anys, i que el col·lapse i la manca de seguretat perjudiquen la qualitat de la mobilitat. Com a única alternativa tenim dues autopistes, amb uns peatges molt elevats i que determinen que per qüestions econòmiques no tothom les pugi fer servir, restant de competitivitat a un territori estratègic com el Penedès i a la seva gent.

El debat sobre el peatges dura a Catalunya des de fa molt anys. Tots els partits han tingut la possibilitat de revertir la situació però cap ha afrontat el tema com caldria, i els habitants i les empreses del Penedès continuem pagant les conseqüències.

Actualment el govern de la Generalitat de Catalunya està treballant una proposta que afronti la problemàtica global de la mobilitat a Catalunya, el projecte de la Vinyeta, que permeti amb un únic pagament anual poder fer ús de totes les autopistes del país. Està clar que un projecte així i que afronta uns problemes que en 30 anys no s’han solucionat, presenti complexitats, administratives i funcionals, que no permeten una immediata implantació, però el mèrit de voler afrontar el problema s’ha de reconèixer, i esperem que el resultat sigui positiu.

Esta clar que veient els tempos polítics i administratius cal plantejar un escenari a curt i un altre a mig terme.

A curt terme s’ha de trobar la formula, com ja funciona en d’altres territoris del país, que les mobilitats internes en aquests dos eixos penedesencs, el de l’interior (AP-7) i el marítim (C-32) siguin gratuïtes, per poder prevenir accidents per la saturació i l’antiguitat de les carreteres ordinàries (N-340/C-31), i transformar aquestes en eixos urbans de molts municipis que han crescut i han integrat aquestes carreteres dins de l’entramat urbà.

A mig terme, caldria posar-se a treballar, en la línia del Departament de Territori, en el projecte de país, en una vertadera estructura d’estat, que és la política de mobilitat, i el projecte de Vinyeta del Catalunya.

Des del Penedès caldria continuar amb la sintonia política i social que ha permès aprovar la Vegueria Penedès al Parlament, l’èxit ha estat en la unitat d’acció del territori. Aquesta  unitat és un bon exemple per tal de dignificar la mobilitat al Penedès, i sobretot, per aconseguir els dos reptes a curt i mig terme.

 

@jaumecasanas

 

La Vegueria Penedès, una oportunitat per Catalunya

24 febr.

vegueria-pdcatEl passat dia 8 de febrer, va ser un dia històric pel Penedès i per Catalunya. El Parlament de Catalunya aprovava la modificació de la Llei de Vegueries de Catalunya, per introduir-hi la vegueria del Penedès. La Llei de Vegueries de Catalunya ha estat una iniciativa del catalanisme polític per tal de dotar al país d’un model territorial propi.

Aquesta normativa no deixa de ser un tram més d’un camí que va començar amb la Renaixença, passant per la Mancomunitat de Catalunya,  la Generalitat republicana, la Generalitat democràtica i, finalment, la Generalitat i el Parlament de Catalunya que van impulsar el darrer Estatut de Catalunya, que reconeix la Vegueria com la unitat territorial descentralitzadora dels serveis i departaments del Govern de Catalunya.

Un model territorial propi de Catalunya, ha estat un objectiu comú i transversal en totes les corrents del catalanisme polític. No és una casualitat que l’acord del 8 de febrer al Parlament rebés el suport no només dels partits del govern Junts pel Sí, sinó que també va rebre el suport del PSC i de CSQSP.

Des del Partit Demòcrata es va donar el suport incondicional a aquest reconeixement territorial. Tenim molt clar quin model de país volem de cara al futur i com volem que sigui Catalunya. Al Congrés fundacional, el PDeCAT va assumir el Penedès com una de les regions amb les que s’organitza el partit, apostant per aquest territori i per un model territorial propi català, allunyat de la tradició imposada fa anys.

El Penedès, i el seu reconeixement com a vegueria, és una oportunitat per defensar un model territorial català, modern i adequat als reptes del futur immediat. El Penedès se situa entre les dues grans àrees urbanes del país, entre Barcelona i Tarragona, i també serveix de vèrtex a l’eix que des de Vilanova i la Geltrú va fins a Puigcerdà, passant per Vilafranca del Penedès, Igualada, Manresa i Berga, un eix a tenir molt en compte. També recordem que pel Penedès passen els eixos de transports més importants de la península i del sud d’Europa, posant en valor la seva posició estratègica en clau de país. El Penedès és un espai estratègic equilibrador del país i tracta de reconduir l’efecte de la macrocefàlia de Barcelona i la seva àrea metropolitana.

Des del Partit Demòcrata, continuarem treballant per tenir un model de país equilibrat i cohesionat, i reconeixent les realitat territorials catalanes en una visió global del país. El Penedès supera l’esquema mental de les províncies, que no deixa de ser el model i l’estructura territorial de l’Estat espanyol. El Penedès és l’exemple i l’oportunitat per Catalunya d’apostar per un model territorial propi, aprofitem-ho, des del Partit Demòcrata, des del PDeCAT, hi apostarem.

@jaumecasanas

Felicitats Penedès, tenim Vegueria

1 febr.

penedesitatSi tot va bé, i esperem que tot vagi bé, la setmana vinent el Parlament de Catalunya, a proposta dels grups de Junts pel Si, PSC, Catalunya Si Que Es Pot i la CUP, modificarà la Llei de Vegueries de Catalunya, per incloure la del Penedès.

S’acabarà la primera part del procés del Penedès, que va començar fa uns quants anys, per part dels membres de la Plataforma per una Vegueria Pròpia, liderats per l’incansable Felix Simon.

Diem primera part, perquè desprès vindrà una segona part, on caldrà la unitat del territori, partits polítics i societat civil, per tal de demanar el desplegament del Delegat Territorial, i la descentralització dels departaments de la Generalitat de Catalunya, com succeeix a la resta de territoris catalans reconeguts com a Vegueries per la Llei.

Com dèiem abans, cal ser sincer, i posar en valor i reconèixer, sobretot, la mobilització de la societat civil liderada per la Plataforma per una Vegueria Pròpia. Una plataforma que des de bon començament i amb la complicitat de l’altra gran defensora del Penedès, l’Institut d’Estudis Penedesencs, van defensar el dret del Penedès ha ser Vegueria.

L’institut d’Estudis Penedesencs, sigui, segurament l’organisme que ha mantingut la unitat penedesenca, menystinguda des del 1833, amb la divisió provincial espanyola, i que ha estat el motor que ha fet evolucionar, modernitzar el sentiment i la identitat penedesenca al llarg de tots els seus anys d’història des del 1977.

Segurament aquest sigui el gran mèrit d’aquesta Vegueria, una Vegueria que ha sorgit de l’impuls de la societat civil, des del baix, i no des dels despatxos de Barcelona. Una reivindicació del territori i pel territori. La Vegueria serà l’instrument per aproximar la política i la gestió del territori a la gent, abandonar la lògica provincial per abraçar una lògica territorial 100% catalana, i on el temps perdut s’haurà de recuperar

Ara al començament d’aquest 2017 històric, es farà justícia, i es reconeixerà la feina de tota la gent que s’ha estimat i que s’estima aquesta terra, el Penedès.

Felicitats Penedès.

 

 

@jaumecasanas