Ahir va acabar el Carnaval de Cunit 2021, un carnaval especial, marcat per la nova normalitat que ens toca viure, però que no ens fa renunciar a la nostra identitat com a poble.
Aquest any hem trobat a faltar els grans actes del Carnaval, la Batalla de Coreografies, la Gran Rua, les festes infantils, la sardina.
No hem pogut veure com els Toreros repetien victòria a la Batalla de Coreos, com a la rua veiem el Jan, el Rafa, el Ionai, el Sergi, la Isa, la Patri, la Mary, la Rocio, la Carme, l’Alberto, el Gonzalo, el Guillem, la Júlia, el Ruben… i tants i tantes cunitencs i cunitenques. Tampoc hem pogut veure a tots els peques de Cunit xalant a la festa del confeti del pavelló.
Ha estat un carnaval diferent, però tornarem, i tornarem més forts. El Carnaval és la “festa” de Cunit. El Carnaval ha estat, és i serà un punt de trobada de molts cunitencs, dels de sempre i dels nouvinguts, un espai per fer saber i per compartir un esperit de poble que ens fa millors.
Des de l’Ajuntament continuarem treballant per fer del Carnaval, la gran festa de Cunit. Amb un esperit constructiu, i amb les reinterpretacions que facin falta per tal de garantir l’originalitat, la identitat i la fraternitat cunitenca al voltant d’aquesta festa.
Hem de ser conscients que el Carnaval és una festa de tots, i que la implicació de tots és necessària, important i imprescindible perquè continuï sent una festa referent al nostre Penedès.
Tenim capital humà, tenim imaginació i tenim els ingredients per continuar sent un referents i la implicació de tots i totes.
Gràcies a la gent de InstaCunit que ens ha ajudat a tirar endavant aquesta edició, gràcies a tots i totes els que heu penjat fotos de truites, de vestits i de fotos antigues. També moltes gràcies a tots els que heu decorat les vostres cases i els vostres balcons, i felicitats als guanyadors i guanyadores.
Som un gran poble i tenim un gran Carnaval, no perdem mai aquest esperit festiu i reivindicatiu. I esperant amb moltes ganes de superar totes les adversitats i tornar a gaudir entre tots de les nostres festes i d e la nostra identitat. Perquè ens estimem Cunit!!
Queden pocs dies per acabar la campanya electoral de les eleccions al Parlament de Catalunya del 14f. Ahir va tenir lloc el “Debat” a TV3 entre els candidats i no ser si algun indecís es va acabar de decidir amb tant d’espectacle i poc de política.
La nostra regió va passar desapercebuda en tot el debat, algun candidat va fer un esment, més tòpic que mai, parlant de la petroquímica i del turisme, c’est tout. Com sempre invisibles, i sembla que els partits vinguin a la nostra regió a buscar els 18 diputats i ja està, quatre anys més d’oblit, d’oblit i de perdó.
La Catalunya Sud necessita més que mai, guanyar posicionament. I no només guanyar-lo sinó trobar diputats que defensin aquest posicionament i permetin impulsar els projectes estratègics de la regió.
Malauradament els darrers anys, cap diputat electe ha tingut la capacitat ni el lideratge per posicionar la Catalunya Sud al Parlament, cap. Exemples com el drama constants de les infraestructures i la mobilitat, la situació del Delta de l’Ebre, els problemes de seguretat de la petroquímica de Tarragona, i la desindustrialització al Baix Penedès, en són alguns del exemples. Per acabar d’esvair dubtes, els Pressupostos de la Generalitat per la Catalunya Sud deixen molt que ditejar, i els partits del govern han fet nun paper molt discutible al respecte.
Com podríem donar el tomb a aquesta situació? Segurament tot passa per combinar dues variables. La primera, la persona diputada, determinant que tingui un compromís amb el territori i amb la política territorial, sinó existeix aquest compromís, la batalla està perduda. L’altra variable és el partit al que pertany. Si el partit està disposat a escoltar el territori, si el partit té una idea de país que vagi més enllà de Barcelona, i aquesta variable també és imprescindible. La combinació de les dues és la que condiciona l’èxit de l’operació; defensa i posicionament del territori.
A vegades s’enveja el sistema electoral i polític britànic, d’aquí el títol d’aquest article. Un sistema on el lligam entre el representant i el territori representat és una lligam estret, intens i incorruptible. Quan aquest lligam es corromp, el diputat té totes les de perdre.
Us imagineu tenir aquest lligam aquí? Que un diputat de la Catalunya Sud hagués de donar comptes amb el territori periòdicament? Un diputat que el dia desprès de les eleccions no desconnectes del territori?
Aquest diumenge està a les nostres mans escollir els nostre diputats, preferiblement aquest que demostrin ser el més britànics possible, que demostrin que porten la Catalunya Sud al cor i al cap, sobretot al cap. I anar a votar amb un esperit crític, pensant i analitzant que han fet i que han defensat els nostres diputats sortints, i si amb la seva gestió ens han ajudat a millorar la qualitat de vida o al contrari, no han estat dignes representants del nostre territori, d’això va el 14F a la Regió de la Catalunya Sud.
Aquesta setmana s’ha començat a parlar molt del tema dels Fons Europeus. Aquest gran programa d’ajudes de la Unió europea per tal de que els territoris de la Unió puguin plantejar projectes de recuperació socioeconòmica post COVID.
Des del Baix Penedès hem de mirar aquests fons europeus com una oportunitat. Són fons que aniran destinats a projectes sostenibles i modernitzadors. Al Baix Penedès hem d’aconseguir treballar i pensar com el que som, una comarca.
Hauríem de fer pinya tots plegats, els municipis i les institucions supramunicipals (Consell Comarcal, Diputació de Tarragona i Generalitat de Catalunya) per tal de dibuixar quins han de ser els projectes comarcals on destinar aquests fons.
Han de ser projectes que deixin empremta, que ens dibuixin les línies estratègiques del nostre futur i que dotin al Baix Penedès de futur, un futur sostenible i modernitzador.
Personalment crec que la gran aposta d’aquest fons europeus hauria de ser l’ampliació IDIADA als terrenys del Logis, i l’aposta per la creació al voltant de la futura IDIADA d’un pol de coneixement i tecnològic relacionat, no només del cotxe autònom i elèctric, sinó també tot el relacionat amb la formació professional i universitària al voltant de enginyeria elèctrica i les bateries dels cotxes, aquí la URV ha de ser clau.
Tampoc podem renunciar a la logística sostenible, i als mateixos terrenys del Logis, i conjuntament amb el Port de Barcelona, que ja va anunciar que volia implantar una estació intermodal de mercaderies al Penedès, aprofitar el pas del Corredor Mediterrani per desenvolupar a L’Arboç una estació ferroviària de mercaderies. Al mateix temps es podria plantejar un ramal ferroviari que unís el gran polígon logístic del Baix Penedès, el de La Bisbal del Penedès amb aquesta estació i el Corredor Mediterrani. Apostar pel Tren i no pels Camions.
Però el Baix Penedès no només ha de ser industrial, cal que apostem també pel turisme, un turisme de qualitat, i tenim una oportunitat amb el col·lectiu Terra i Taula. Per un cantó elaborar un conjunt d’itineraris de senderisme, pel turisme esportiu i familiar, que combini natura, patrimoni i paisatge. I combinar aquest itineraris amb la industria turística que suposen el hotels i cases rurals, conjuntament amb el relat i els continguts enograstronòmics dels Terra i Taula. Ajudarem a promocionar i a mantenir un sector primari potent i de qualitat.
Cal que dibuixem un projectes amb recorregut, consensuats al màxim, amb un únic objectiu: no deixar perdre cap oportunitat per modernitzar el Baix Penedès. Aquest és el nostre repte i la nostra responsabilitat.
Les dades són tossudes. Cada estudi que es fa públic, i cada cop que l’IDESCAT treu alguna estadística el Baix Penedès tremola.
La nostra comarca, ja des dels anys 90s del segle passat, ens dibuixa una tendència cap a la residencialització, per un cantó, i cap a la metropolitització per l’altre.
Tot i que des de la comarca, sobretot, desprès de la gran crisi del 2007, s’ha posat l’accent sobre aquestes problemàtiques, cap administració ha fet res per revertir-ho, ans el contrari. Com si el Baix Penedès no existís.
Generalitat de Catalunya, amb governs tripartís i govern independentistes, Diputacions de tots els colors, Àrea Metropolitana de vella i nova política, ningú se’n recorda de nosaltres, ningú pensa en nosaltres. Qui estigui lliure de pecat (ningú) que tiri la primera pedra.
La renda per càpita de la comarca és un 40% inferior a la mitjana catalana, i sobta que una comarca com la nostra, amb una bona localització i amb grans potencialitats presenti unes dades tant baixes.
L’atur és un altre, malauradament, dels trets identitaris del Baix Penedès. Amb un 20% de mitjana a la comarca i als municipis més poblats, i destaca el poble del Montmell amb un 34%, l’Atur al Baix Penedès esdevé una situació difícilment sostenible.
I les inversions de la Generalitat, un altra dada que preocupa i molt. Els darrers anys hem estat la comarca on el Govern de la Generalitat invertia menys de tot Catalunya. Una dada que multiplicava encara més la feblesa estructural del Baix Penedès.
Per acabar-ho d’adobar, el Baix Penedès continua sent la comarca que més creix demogràficament del país. Sobta que una comarca amb aquestes dades estructurals sigui atractiva, però és que ho és.
Ho és, com deien abans, per la seva localització, per la seva accessibilitat, que tot i ser precària, és millor respecte d’altres territoris, i també perquè les polítiques d’habitatge de la regió metropolitana fan del Baix Penedès un target assequible.
Aquest creixement però, és enganyós, en el sentit que la gent ve a dormir, no hi pot viure. No hi pot viure perquè el Baix Penedès no crea llocs de feina, el Baix Penedès esdevé una gran comarca dormitori, on la gent ha de desplaçar-se fora, principalment a la regió metropolitana per treballar. Aquesta realitat s’ha de revertir, ha de ser un compromís de comarca..
El Baix Penedès ha de regular el seu creixement demogràfic, però sobretot ha de crear oportunitats. Oportunitats perquè la gent pugui treballar, perquè les segones generacions de les famílies que han triat la nostra comarca per viure s’hi puguin quedar, que pugin arrelar-se.
Arrelar-se aquest és el gran repte de futur. Que la gent vegi el Baix Penedès pel que realment és, una terra d’oportunitats, no com un simple lloc on dormir i passar el temps sense cap tipus d’interacció.
Els territoris sobreviuen si se’ls estima, si qui hi viu se’l fa seu, esdevenint un lloc atractiu on voler viure-hi i sentir-se’n orgullós.
Per tot això cal que les administracions, des de la Generalitat de Catalunya fins a l’Àrea Metropolitana, passant per la Diputació de Tarragona facin pinya amb el Consell Comarcal.
Però sobretot, els nostres responsables polítics que ara es presenten a les eleccions, que no s’oblidin, un altre cop, del Baix Penedès, i que li donin la volta.
Aquesta xifra representa una fita històrica, impensable fa uns anys, el nombre d’habitants de la nostra comarca. El Baix Penedès s’ha convertit amb una locomotora demogràfica del país, liderant el creixement els darrers 20 anys.
No és solament un fet quantitatiu, també té unes repercussions i una importància qualitativa. Municipis que han vist multiplicar la seva població. Pobles que han vist com el creixement demogràfic de les seves urbanitzacions superava la població “clàssica” dels seus nuclis històrics. Segones residències que es transformen en primeres residències, tot un seguint de fenòmens que han fet que siguem, un cop més, la comarca que més creix.
Un creixement que curiosament dibuixa unes tendències geogràfiques especials. La força del creixement ens prové quasi exclusivament de les nostres relacions amb Barcelona i la seva Àrea Metropolitana. El servei de Rodalies, les autopistes i el parc d’habitatges comarcal, són els ingredients principals del còctel.
Tot i tenir uns serveis de transport públic, en bus i tren, que no estan a l’alçada de la demanda comarcal, representen uns mitjans de comunicació que connecten més i millor el Baix Penedès amb Barcelona i la seva Àrea Metropolitana que no pas amb Tarragona, la segona regió urbana de Catalunya.
Les autopistes, tot i ser cares, també fan que la comunicació sigui fluida i accessible, i encara ho serà més a partir del setembre quan l’AP7 sigui gratuïta i es pugui anar a Barcelona i la seva Àrea Metropolitana de manera més accessible encara.
Després el tema del parc d’Habitatges és determinant. No només pel nombre de cases, sinó també pel seu preu, molt més accessibles que no pas als que troben a Barcelona i l’àrea Metropolitana. La capital del país, expulsa població cap a la perifèria, i el Baix Penedès som la perifèria per excel·lència.
La perifèria no té perquè tenir només connotacions negatives, ans al contrari, la nostra comarca gaudeix d’un entorn que ja voldrien el de Barcelona, per desgracia la COVID ens ho ha fet veure.
El problema rau, en el fet que aquesta perifèria tingui les eines adequades per gestionar els seus reptes, i que no recaiguin de manera anàrquica sobre els ajuntaments.
La Delegació del govern a la Vegueria del Penedès, el Consell Comarcal, hauria de tenir la capacitat, via pressupostos de la Generalitat de Catalunya, de poder gestionar els reptes de futur que produeix aquest creixement desmesurat.
Els ajuntament, sols, no tenen la capacitat ni la visió de conjunt per donar una resposta adequada, la Generalitat de Catalunya té molt a dir en aquest tema. Inclús la pròpia Àrea Metropolitana, que té un govern propi, hauria de, solidàriament, preveure i tenir en compte aquestes externalitat, que no només siguin negatives sinó també positives. Tenir clar que no podem créixer fins a l’infinit, l’equilibri està arribat als límits.
Som el territori que més creix, som el territori que més atur té, i som el territori on el Govern de la Generalitat inverteix menys. Una combinació que sinó es desbloqueja pot fer d’aquesta comarca, un problema crònic pel país.
El Govern i el Parlament no ens poden continuar donant l’esquena, cal que reaccionin. Des del territori estenem la ma per donar resposta als reptes estructurals del Baix Penedès.
Per aquestes èpoques, avui fa 20 anys, veia a la llum el conegut com l’Informe Roca. Un informe que recollia les conclusions d’un grup de treball amb l’objectiu de modernitzar el model administratiu de Catalunya.
Un intent que tenia la voluntat d’actualitzar un model administratiu de Catalunya. Un model que tenia dues dimensions, el mapa provincial del 1833, i el mapa comarcal del 1936. Érem al tombant de segle, al començament del tercer mil·lenni, i alguns tenien ganes de afrontar el futur amb bones expectatives.
Potser la fi del pujolisme i la incomoditat política de prendre decisions impopulars, però estratègicament necessàries, van fer que l’Informe Roca quedés amagat a un calaix o anés directament a una trituradora.
El tripartit, intent modernitzador del catalanisme progressista, no va fer cap moviment per rescatar l’Informe Roca, i van transcórrer 10 anys fins presentar quelcom de semblant i que anés amb la mateixa línia modernitzdora, va ser la Llei de Vegueries.
Aquest cop amb la Llei de Vegueries, una bona llei per cert, es cercava la necessitat no només de modernitzar el mapa administratiu de Catalunya, sinó que també la voluntat de regionalitzar el país. Un element innovador, i amb una pertinència més que necessària. La macrocefàlia metropolitana demostrava que el model i el desequilibri del país corrien perill.
Però va ser un exercici lampedusinià, es volia canviar tot i no es va canviar res. Tenim un Govern que, en teoria, està a favor de la Llei de Vegueries. Tenim un Parlament amb el 80% a favor de la Llei de Vegueries. I la inexistent voluntat política de tirar-la endavant ens condemna a continuar amb un model administratiu del segle XIX, i el país i la seva gent en paguen un alt preu.
La Crisi de la COVID, ens ha demostrat la necessitat imperiosa que tenim de modernitzar el model de país. Les conseqüències de la COVID ens obliguen a afrontar aquest repte de país que tenim per endavant. La cohesió i l’equilibri del país són element fonamentals, i les institucions i els polítics que les representen no poden continuar donant l’esquena a aquest repte i aquesta necessitat de futur.
Cohesionar el país no vol dir estendre la xarxa de Fibra Òptica. Lluitar contra el desequilibri no és impulsar una Agència de la Natura de Catalunya.
El repte de futur de Catalunya és la regionalització del país. Que els territoris, les vuit Vegueries que reconeix la llei, tinguin capacitat de gestionar els reptes dels seus territoris, amb els mitjans i els pressupostos que calgui distribuir territorialment. No tot es pot decidir, pensar i pressupostar a Barcelona.
Ens calen polítiques valentes, partits i polítics, que tinguin la capacitat de prendre decisions complexes però estratègiques. Correm el risc de diluir el territori, de diluir el país, i fer de Catalunya, una Barcelona i el rerepaís.
Barcelona ha de ser una gran capital acompanyada d’un país ben estructurat, sinó tampoc podrà guanyar la cursa europea de les regions urbanes.
La Llei de Vegueries i la regionalització del país són els primer deures que haurien d’afrontar els nous governants, i pactar-ho amb el govern de Madrid. Un govern que té la necessitat de pactar el seu full de ruta amb els partit que donen suport a la Llei de Vegueries.
El futur del país passa per desbloquejar aquesta situació i per imposar les voluntats dels catalans, i del 80% del Parlament per impulsar la regionalització i la modernització de Catalunya.
Sinó correm els risc de construir un territori que ja no serà la Catalunya que coneixem i el seu esdevenir històric del darrer mil·lenni.
Aquest dijous ha tingut lloc el debat sobre infraestructures del Pla Territorial del Penedès. He pogut participar-hi i explicar el meu punt de vista sobre quines han de ser les estratègies territorials sobre el futur de les infraestructures del a la Vegueria del Penedès.
El primer gran missatge, és que la infraestructura de futur de la Vegueria és el Tren. I no tant per les noves inversions que hi caldria fer, que també, sinó per aprofitar el màxim les que ja hi passen. Una combinació entre polítiques del transport públic ferroviari en clau interna i també en clau externa. Amb una intencionalitat clara de combinar la xarxa ibèrica del tren i també la xarxa Alta Velocitat que passa per la Vegueria.
Pel transport en clau de Vegueria hi ha dos enllaços estratègics, un Sant Vicenç de Calders, on caldria millorar la connectivitat entre les dues línies de Rodalies que hi conflueixen, avui dia és tot un despropòsit. I per l’altra potenciar la connectivitat amb els serveis ferroviaris de la Catalunya Sud. El segon enllaç, no pertany a la Vegueria però si que hi té molta influència, és l’enllaç a Martorell entre els serveis de Rodalies i del FGC. A Martorell ens permet enllaçar el servei de Rodalies del Penedès amb els FGC que ens connecten amb la part de l’Anoia. Aquest enllaç a vegades passa desapercebut, però és estratègic a dia d’avui.
En clau Alta Velocitat, l’aposta per l’estació d’Alta Velocitat a Vilafranca, creant una estació intermodal entre el transport privat, transport públic de Bus, i la connectivitat entre Rodalies i Alta Velocitat. Un espai estratègic per la Vegueria amb la confluència de la C15 i AP7. Aquest ha de ser el HUB i la infraestructura estratègica per la Vegueria del Penedès.
Sense oblidar d’altres projectes de futur com la connexió ferroviària entre Vilanova i la Geltrú, via Ribes, amb Vilafranca del Penedès. I no podem oblidar la proposta de connectar Igualada amb Vilafranca del Penedès en paral·lel a la C15, per tal de superar les condicionant de la xarxa FGC. Tampoc podem renunciar al projecte de noves connexions entre Cervera-Igualada-Martorell. Un projecte de futur per tal de complementar per una variant nord, el Corredor Mediterrani, reduint el pas de mercaderies per les vies actuals..
Des del punt de vista de la xarxa viària, cal apostar per la xarxa que dibuixen els eixos de l’AP7, C32 i C15, apostant per la Vinyeta com a mode de gestió i conservació de les infraestructures d’alta capacitat, evitant el desdoblament de carreteres, que augmentarien el consum del territori, i modificarien encara més, el paisatge que ja ha patit una gran pressió transformadora.
També entendre aquestes infraestructures viàries com quelcom propi, la C32, pensada en clau Veguerial i no en clau Barcelona; els accessos de Segur i de Sant Salvador estan pensant només en sentit nord. L’AP7 ha de millorar la permeabilitat al territori, les connexions d’aquesta amb la C15, la C51 i la TP2124, esdevenen estratègiques pel futur del territori. Tampoc podem oblidar el repte del 4rt cinturó i l’enllaç de l’AP7 i la B224.
L’aposta per potenciar l’ús de la C32, C15 i AP7, també serviria per alleugeri el transit de pas que fa servir vies internes, d’àmbit més Inter municipal. Aquestes vies clàssiques del territori s’han vist integrades en les trames urbanes de les vil·les penedesenques que han patit un creixement considerable en les darreres dècades. Traslladar el transit de les vies interurbanes a les vies d’alta capacitat (AP7, C32 i C15) permetria pacificar-les i humanitzar el seu ús, pels vianants i també per l’ús de les bicicletes.
En Resum, el missatge que volem llençar, es que la Vegueria del Penedès que volem dibuixar al Pla Territorial ha de ser una Vegueria moderna, que entri al segle XXI, que pugui aprofitar de la seva localització estratègica i també de les infraestructures que hi passen, evitant l’efecte tub, i patint només les externalitats negatives. El segle XIX va arribar la revolució del tren a la Vegueria del Penedès, ara cal implementar aquesta segona revolució, la del Segle XXI.
Una Vegueria del Penedès moderna, una Vegueria del Penedès on el tren sigui l’element motor. Una Vegueria que pugui treure fruit de les infraestructures que hi passen.
Entre la crisi industrial que esta patint la Vegueria del Penedès des de finals d’estiu i el calendari electoral que se’ns dibuixa a curt termini, hem sentit variades versions de com hauria de ser el nostre territori. També hem sentit tantes d’aquelles promeses (electorals), que costa molt de creure que el que no s’ha fet en tres anys, es faci ara, i encara menys desprès de les eleccions, que ningú sap que passarà.
El més greu de tot, és que molta gent parlar de com hauria de ser el Penedès, de com voldríem que fos, però ningú parla de com és. De com és el nostre Penedès, el Penedès que ens ha tocat viure, i amb el que cal que fem els comptes. Els projectes, les promeses i les voluntats són com els mapes, fàcils de dibuixar i difícils d’encaixar amb la realitat.
Per tant, urgeix, i amb celeritat, que fem els comptes amb la realitat, i que repensem el Penedès defugint de demagògies i d’idealisme utòpics.
La Vegueria del Penedès és un territori d’oportunitats, això només ho pot negar qui no vol evolucionar. Situat en un indret estratègic, amb infraestructures estratègiques, les dades dels darrers 25 anys així ho demostren. La Vegueria del Penedès és el territori més dinàmic del país.
Cal que entre tots madurem una proposta de futur per la Vegueria, i aquesta passa per defugir de les mono propostes i per l’aposta de la diversificació econòmica, sense prejudicis i sense superioritats morals.
Volem una Vegueria Penedès logística? No. Volem que la logística estigui present al Penedès? si. Volem una Vegueria Penedès industrial? No. Volem que hi hagi industria al Penedès? sí. Volem una Vegueria Penedès avocada al monocultiu de la vinya? No. Volem vinya al Penedès? sí i tant. Volem una Vegueria del Penedès amb Turisme de masses? No. Volem un Penedès amb un turisme sostenible, si i tant.
Cal que ordenem el nostre territori sense menystenir qualsevol dels motors econòmics que se’ns presenten. El Pla Territorial Parcial serveix per això, no només per dibuixar el Penedès del futur, sinó per ordenar l’existent.
En clau d’exemple, i tocant un tema polèmic al Penedès, la logística; no s’ha d’apostar única i exclusivament per la Logística, però si ser conscient que és un dels reptes de futur. Cal desenvolupar el LOGIS? Potser si, potser no, però caldria valorar diversos escenaris.
Per exemple, un escenari bastant real seria el de potenciar les activitat logístiques en zones que ja ho tenen programat, com podria ser el Polígon de l’Albornar a La Bisbal del Penedès, i en un futur a Can Vies i Sant Marçal (el PDU que proposa la Generalitat rebaixa l’ús logístic existent en el planejament actual). I en els terrenys on es vol fer el LOGIS, potenciar l’ampliació d’IDIADA i desenvolupar un pol tecnològic i científic referent pel sud del país. Diversificar. Diversificar és la clau.
Hi haurà gent que voldrà desenvolupar el LOGIS si o si, i altres que no ho voldran, tots són legítims i respectables. Els primers els hi proposem que valorin tots els escenaris, i quin és l’escenari estratègic millor pel futur del territori, potser apostar per IDIADA és millor que apostar pel monocultiu de la Logística.. Els que diuen que no, doncs res, que no es faci res i que no es generin oportunitats reals a la Vegueria del Penedès.
Quan diem generar oportunitats, ens referim a l’oportunitat que poden donar a la població que conforma aquest 15% atur estructural al territori, i que amb la crisi del COVID pot ser, fins i tot, més. És insostenible conjugar dinamisme, qualitat de vida i esperança amb unes dades d’atur tant elevades, esdevenint el que no volem, un territori sense dinamisme i on el subsidi i serveis socials siguin el motor de gran part de la nostra societat, on la gent acabi marxant del territori, cosa que ja succeeix en alguns indrets del Penedès, i això preocupa.
Hem de treballar per generar oportunitats, esperança i il·lusió. Cal que siguem capaços de generar un escenari de futur de la Vegueria Penedès esperançador. Tenim tots els ingredients per fer-ho.
Ell Penedès real és i ha de ser el Penedès diversificat, que no renuncia a les oportunitats. El Penedès real ha de ser el Penedès equilibrat, respectuós amb el paisatge, amb la identitat territorial, i sobretot, ordenat, on els diferents motors i sectors productius tinguin els seus espais d’oportunitats.
Portem un començament de tardor calent. Començàvem el setembre amb la verema del Míldiu i continuàvem amb la crisi industrial al Penedès.
L’estructura productiva de la Vegueria Penedès té un model basat en el turisme, la industria i el sector primari. Els tres estan tocats.
Abans de l’arribada del COVID, el Consell Comarcal del Baix Penedès va fer saltar les alarmes. El Govern del Consell denunciava la infrainversió al territori per part de la Generalitat de Catalunya, una situació que es ve repetint des de fa temps.
Posteriorment, el Govern del Consell i el Consell d’Alcaldes i Alcaldesses del Baix Penedès elaboraven un manifest on demanaven la constitució d’una Taula del Baix Penedès, amb Parlamentaris i membres del Govern per reclamar més inversió, un pla industrial a la comarca al voltant d’IDIADA i una millora en la mobilitat entre d’altres coses. Érem al febrer.
El COVID ho va aturar tot, però els problemes persistien, i amb la crisi s’han agreujat encara més. Demanàvem el compromís del Govern i dels Diputats i Diputades del Parlament de Catalunya, per esmenar i modificar el Pressupost per donar una resposta als reptes del Baix Penedès. No va passar res.
Arriba la crisi industrial, una crisi que ha demostrat que el Penedès té una ànima reivindicativa molt potent, i que pot servir i servirà d’exemple d’unitat, unitat per aconseguir un futur millor per tots i totes.
Amb les mobilitzacions hem vist passar per aquí consellers i diputats de tots els partits, hem vist les seves fotos, i està bé que trepitgin un territori que potser desconeixien. Que coneguin els problemes de la Vegueria del Penedès, la gran descuidada.
Però cal passar a l’acció, deixar les fotos, deixar d’aprovar PR que es queden a l’oblit del Parlament. Ens calen modificacions de pressupostos, definir una partida pressupostaria per impulsar el Pla de Reindustralització del Penedès del que tothom parla. I això està en mans del Govern i dels diputats i diputades.
A la Vegueria del Penedès tenim males experiències. Portem 3 anys esperant que el Govern compleixi amb la seva pròpia llei de desplegament dels Serveis Territorials. Portem anys escoltant promeses que no arriben, masses anys.
Ens calen fets, ni paraules ni fotos. La crisi continua, les famílies pateixen, però sobretot esperen fets, accions, i veure que la política serveix per millorar la seva vida i les seves expectatives de futur.
No els podem fallar. Queden 5 mesos per les eleccions, hi ha temps per tot menys per les promeses electorals un cop més.
Feia temps que no es veia el territori de la vegueria tant mobilitzat. Les noticies dels tancaments de les indústries de la Saint Gobain, la Bosch i d’altres al llarg de la nostra geografia, ha fet donar-nos compte del que som i del que tenim.
Fins fa ben poc, parlar d’indústria era un tabú a l’opinió publicada penedesenca. Industria, logística, construcció, sectors econòmics que estaven considerats negatius pel territori i pel seu esdevenir socioeconòmic. El canvi de tendència no deixa de ser positiu, poder parlar i sobretot, defensar un Penedès industrial és un avanç per l’opinió pública.
Hem de ser conscients que la Vegueria Penedès ha crescut molt demogràficament els darrers decennis. Pobles que han esdevingut ciutats, i urbanitzacions que han esdevingut pobles. Gent que ha triat el Penedès per viure-hi, i que han esdevingut penedesencs i penedesenques tout court.
Al mateix temps hem de tenir en compte que la Vegueria del Penedès s’ha transformat en un territori residenciable, molta gent hi viu però no hi treballa, i el que és més delicat, molta gent hi viu, no treballa i voldria trobar un futur laboral en aquest territori.
Hem de treballar per aconseguir que la Vegueria del Penedès sigui un territori d’oportunitats, d’inversions i on la qualitat de vida sigui un dels trets diferencials. Sempre comparem el Penedès amb la Toscana, i no només pel paisatge, sinó perquè s’hi viu molt bé.
Ser un territori d’oportunitats vol dir un territori receptiu a les inversions, a les propostes que puguin sorgir i que representin un avanç pel conjunt de la societat penedesenca, i no només per uns pocs. No podem ser un territori que diu no a tot, i hem de començar a dir si, si a les oportunitats.
Voler dir sí, no vol dir destruir la Vegueria del Penedès. La Vegueria del Penedès té un element intrínsec i ben arrelat, la concepció i la percepció del paisatge, i aquest ha de ser el leitmotiv.
Tenim una oportunitat històrica per perpetuar els valors de la Vegueria Penedès al territori, el Pla Territorial Parcial del Penedès. Una eina, la primera que tindrem, per ordenar el nostre territori. Un dels problemes que sempre hem tingut al nostre territori ha estat el desordre, i allò tant penedesenc, que cadascú va a la seva. Per primer cop podrem tenir una eina de valoració del conjunt del territori.
El secret del nostre futur serà la capacitat que tindrem de no renunciar a les oportunitats. De no renunciar al que hem estat, al que som i al que serem en un futur. Pensar en els 500.000 penedesencs i penedesenques que som els que donem vida a aquest territori.
No podem renunciar a l’agricultura, però tampoc a la industria, ni al turisme. La Vegueria del Penedès és un territori que té la possibilitat de combinar tots els sector productius, d’una manera ordenada, però sobretot, amb la voluntat de generar oportunitats.
