La setmana passada va tenir lloc el Ebike Tour pel Baix Penedès, una experiència turística que va ser tot un èxit.
Es tractava d’una ruta no competitiva per la comarca i on els participants feien diferents parades per gaudir de productes del territori. en resum, una oportunitat singular de conèixer el Baix Penedès.
Des del Consell Comarcal estem molt contents d’haver participat en aquest esdeveniment, conjuntament amb els Ajuntaments de Sant Jaume dels Domenys, La Bisbal del Penedès i Cunit. Però no oblidem tampoc la participació del sector privat, la gent de Terra i Taula, els Torclum´s i la família dels AVGVSTVS. També als cellers Domenys i l’Hotel Adia de Cunit. Un especial agraïment a tots ells.
La combinació entre el sector públic i el sector privat ha de ser la formula per dinamitzar turísticament la comarca, i fer del turisme un dels motors de la recuperació post-Covid.
No ens podem oblidar tampoc la feina feta per l’àrea de turisme del Consell Comarcal, en especial el Robert Vallès, sense ell tot aquest projecte hauria estat molt més difícil.
El Ebike ha estat tot un exemple de fer comarca, de fer Baix Penedès, combinant la costa amb l’interior i posant en valor tot el nostre potencial.
Gràcies a tots i totes, seguirem treballant per fer del Baix Penedès una gran destinació.
Les notícies sobre les propostes d’implantació de les energies renovables es multipliquen a diari. A la Vegueria del Penedès portem un mes on aquestes notícies preocupen a l’opinió pública.
La paradoxa de tot plegat és que un Govern i un Parlament aproven un decret per la implantació de les energies renovables al conjunt del territori català, i ja es pensen que la feina està feta. Però com sempre hi ha una pregunta pendent, una pregunta que és fruit i exemple d’un centralisme cada cop més egoista.
I el territori i la seva gent que tenen a dir? Sembla que des d’un despatx de Barcelona, la gent decideix el nostre futur. Això ja passava a l’època medieval, però han passat mil anys i tot continua igual? Sembla que si.
El territori diu prou. Hem vist com els 4 consells comarcals de la Vegueria del Penedès han dit que NO. Llàstima que no tinguem una Delegació del Govern desplegada i amb cara i ulls per poder manifestar encara amb més força aquesta veu contraria a la governança centralista de Barcelona.
La Vegueria del Penedès no diu NO a les energies renovables, el Penedès diu Si PERÒ. Estem a punt d’enllestir un pla territorial parcial que porta 10 anys esperant. Tenim un catàleg del paisatge que determina les zones sensibles de la nostra identitat paisatgística, i tenim zones industrial on es podrien desenvolupar aquestes energies. Doncs creuem aquestes cartografies i cerquem quin són els indrets on desenvolupar la indústria energètica sostenible.
No ens fem trampes al solitari. No cal ser revolucionari per dir NO al decret, però hem de ser responsables, sobretot amb les generacions futures, per tal de apostar per les renovables d’una manera sostenible.
El futur verd del Penedès passa per aquesta maduresa i aquesta responsabilitat.
La comarca del Baix Penedès fa 15 anys que no se’n ensurt. Desprès de liderar, i ho continuem fent, les llistes d’atur a Catalunya, durant els darrer 15 anys, els successius governs de la Generalitat de Catalunya continuen donant-nos l’esquena.
Per acabar-ho d’adobar, les dades de les vacunacions són també significatives. Som la comarca amb menys vacunacions percentuals, per què? Què li passa al Baix Penedès? Quin problema té el govern del país amb nosaltres?
No existim, no ens volen per rés, bé només per xuclar-nos les energies i treure fruit de la nostra bona localització geogràfica.
Som la comarca que més creix demogràficament, un dinamisme que hauria de comportar externalitats positives que no arriben. Creixem en població, però aquesta població només ve a dormir, treballen fora, no som capaços de produir riquesa aquí al territori.
Però cal que ens rebel·lem davant d’aquesta situació que no pot continuar. La culpa és del Govern, de Barcelona, si. Però també hem de ser autocrítics, quan no tenim la capacitat, al Baix Penedès, de teixir complicitats i cercles de confiança que ens facin actuar tots amb la mateixa força i la mateixa estratègia.
El problema també el tenim aquí. Partits polítics que prefereixen defensar el partit i no la comarca, això també fa mal. És una actitud legitima, totalment, però hipòcrita amb el territori i la seva gent. Aquesta conducta no és única d’una sola formació, crec que aquest quinze anys i actualment també, encara demostra que tots els partits han tingut la possibilitat de posar per endavant la comarca al partit, però cap ho ha fet, assumim-ho, no ens fem trampes.
Cal que comencem a treballar d’una vegada pensant només en el territori, militar pel Baix Penedès per damunt de tot. I això ha d’anar acompanyat dels partits polítics, però també de la societat civil que empenyi en la mateixa direcció.
Si no ho fem nosaltres, ningú ho farà pel Baix Penedès, el Baix Penedès som tots nosaltres, fem-ho.
Aquest 2021 pot ser un any important per la Vegueria del Penedès. en teoria, i sempre en teoria, el Pla Territorial del Penedès començarà a veure la llum. Hi ha moltes esperances dipositades en aquesta eina de planificació i ordenació del nostre territori.
Ara bé, potser hi ha hagut, voluntària o involuntàriament, la percepció del que el Pla Territorial el Penedès ho arreglava tot. Que seria una eina que ens permetria decidir quin Penedès volem, però res més lluny de la realitat.
El PT del Penedès servirà per ordenar el nostre territori, actualitzar la seva ordenació respecte als tres plans territorials precedents, i crear un de nou amb una lògica pròpia. Hi ha hagut molta i molt bona feina al respecte, i el PT Penedès serà un pla territorial pioner al país.
Però el que necessita el Penedès és només un Pla Territorial? Personalment crec que és un primer i gran pas per apuntalar el nostre futur com a territori. Però si realment el que volem és decidir quin ha de ser el futur de la Vegueria i com ha de ser el Penedès del segle XXI, ens cal autogovern.
Un autogovern que, malauradament, no podrà desenvolupar-se seguint la llei de Vegueries que està suspesa. La màxima quota d’autogovern on ens podem emmirallar és a una Delegació del Govern amb cara i ulls. On hi hagi un Delegat amb uns directors dels serveis territorials de les diferents conselleries, que tinguin la capacitat de traslladar al govern la visió del territori sobre el propi territori.
Actualment tenim la figura d’un Delegat del govern, nu, sense res. I que les polítiques sectorials continuen derivades a les Delegacions del Govern del Camp de Tarragona, Catalunya Central i Regió Metropolitana. D’aquesta manera no aconseguim construir un autogovern o unes polítiques sectorials, estricto sensu, en clau penedesenca, i el Penedès que volem esdevé una quimera.
Esperem que el nou govern, i que tots els partits que han donat suport al desplegament de la Vegueria del Penedès, aconsegueixin d’una vegada instaurar una Delegació del govern amb tots els serveis, només així aconseguirem defensar una Vegueria com cal, posar la penedesitat al servei del Penedès.
Ahir va acabar el Carnaval de Cunit 2021, un carnaval especial, marcat per la nova normalitat que ens toca viure, però que no ens fa renunciar a la nostra identitat com a poble.
Aquest any hem trobat a faltar els grans actes del Carnaval, la Batalla de Coreografies, la Gran Rua, les festes infantils, la sardina.
No hem pogut veure com els Toreros repetien victòria a la Batalla de Coreos, com a la rua veiem el Jan, el Rafa, el Ionai, el Sergi, la Isa, la Patri, la Mary, la Rocio, la Carme, l’Alberto, el Gonzalo, el Guillem, la Júlia, el Ruben… i tants i tantes cunitencs i cunitenques. Tampoc hem pogut veure a tots els peques de Cunit xalant a la festa del confeti del pavelló.
Ha estat un carnaval diferent, però tornarem, i tornarem més forts. El Carnaval és la “festa” de Cunit. El Carnaval ha estat, és i serà un punt de trobada de molts cunitencs, dels de sempre i dels nouvinguts, un espai per fer saber i per compartir un esperit de poble que ens fa millors.
Des de l’Ajuntament continuarem treballant per fer del Carnaval, la gran festa de Cunit. Amb un esperit constructiu, i amb les reinterpretacions que facin falta per tal de garantir l’originalitat, la identitat i la fraternitat cunitenca al voltant d’aquesta festa.
Hem de ser conscients que el Carnaval és una festa de tots, i que la implicació de tots és necessària, important i imprescindible perquè continuï sent una festa referent al nostre Penedès.
Tenim capital humà, tenim imaginació i tenim els ingredients per continuar sent un referents i la implicació de tots i totes.
Gràcies a la gent de InstaCunit que ens ha ajudat a tirar endavant aquesta edició, gràcies a tots i totes els que heu penjat fotos de truites, de vestits i de fotos antigues. També moltes gràcies a tots els que heu decorat les vostres cases i els vostres balcons, i felicitats als guanyadors i guanyadores.
Som un gran poble i tenim un gran Carnaval, no perdem mai aquest esperit festiu i reivindicatiu. I esperant amb moltes ganes de superar totes les adversitats i tornar a gaudir entre tots de les nostres festes i d e la nostra identitat. Perquè ens estimem Cunit!!
Queden pocs dies per acabar la campanya electoral de les eleccions al Parlament de Catalunya del 14f. Ahir va tenir lloc el “Debat” a TV3 entre els candidats i no ser si algun indecís es va acabar de decidir amb tant d’espectacle i poc de política.
La nostra regió va passar desapercebuda en tot el debat, algun candidat va fer un esment, més tòpic que mai, parlant de la petroquímica i del turisme, c’est tout. Com sempre invisibles, i sembla que els partits vinguin a la nostra regió a buscar els 18 diputats i ja està, quatre anys més d’oblit, d’oblit i de perdó.
La Catalunya Sud necessita més que mai, guanyar posicionament. I no només guanyar-lo sinó trobar diputats que defensin aquest posicionament i permetin impulsar els projectes estratègics de la regió.
Malauradament els darrers anys, cap diputat electe ha tingut la capacitat ni el lideratge per posicionar la Catalunya Sud al Parlament, cap. Exemples com el drama constants de les infraestructures i la mobilitat, la situació del Delta de l’Ebre, els problemes de seguretat de la petroquímica de Tarragona, i la desindustrialització al Baix Penedès, en són alguns del exemples. Per acabar d’esvair dubtes, els Pressupostos de la Generalitat per la Catalunya Sud deixen molt que ditejar, i els partits del govern han fet nun paper molt discutible al respecte.
Com podríem donar el tomb a aquesta situació? Segurament tot passa per combinar dues variables. La primera, la persona diputada, determinant que tingui un compromís amb el territori i amb la política territorial, sinó existeix aquest compromís, la batalla està perduda. L’altra variable és el partit al que pertany. Si el partit està disposat a escoltar el territori, si el partit té una idea de país que vagi més enllà de Barcelona, i aquesta variable també és imprescindible. La combinació de les dues és la que condiciona l’èxit de l’operació; defensa i posicionament del territori.
A vegades s’enveja el sistema electoral i polític britànic, d’aquí el títol d’aquest article. Un sistema on el lligam entre el representant i el territori representat és una lligam estret, intens i incorruptible. Quan aquest lligam es corromp, el diputat té totes les de perdre.
Us imagineu tenir aquest lligam aquí? Que un diputat de la Catalunya Sud hagués de donar comptes amb el territori periòdicament? Un diputat que el dia desprès de les eleccions no desconnectes del territori?
Aquest diumenge està a les nostres mans escollir els nostre diputats, preferiblement aquest que demostrin ser el més britànics possible, que demostrin que porten la Catalunya Sud al cor i al cap, sobretot al cap. I anar a votar amb un esperit crític, pensant i analitzant que han fet i que han defensat els nostres diputats sortints, i si amb la seva gestió ens han ajudat a millorar la qualitat de vida o al contrari, no han estat dignes representants del nostre territori, d’això va el 14F a la Regió de la Catalunya Sud.
Aquesta setmana s’ha començat a parlar molt del tema dels Fons Europeus. Aquest gran programa d’ajudes de la Unió europea per tal de que els territoris de la Unió puguin plantejar projectes de recuperació socioeconòmica post COVID.
Des del Baix Penedès hem de mirar aquests fons europeus com una oportunitat. Són fons que aniran destinats a projectes sostenibles i modernitzadors. Al Baix Penedès hem d’aconseguir treballar i pensar com el que som, una comarca.
Hauríem de fer pinya tots plegats, els municipis i les institucions supramunicipals (Consell Comarcal, Diputació de Tarragona i Generalitat de Catalunya) per tal de dibuixar quins han de ser els projectes comarcals on destinar aquests fons.
Han de ser projectes que deixin empremta, que ens dibuixin les línies estratègiques del nostre futur i que dotin al Baix Penedès de futur, un futur sostenible i modernitzador.
Personalment crec que la gran aposta d’aquest fons europeus hauria de ser l’ampliació IDIADA als terrenys del Logis, i l’aposta per la creació al voltant de la futura IDIADA d’un pol de coneixement i tecnològic relacionat, no només del cotxe autònom i elèctric, sinó també tot el relacionat amb la formació professional i universitària al voltant de enginyeria elèctrica i les bateries dels cotxes, aquí la URV ha de ser clau.
Tampoc podem renunciar a la logística sostenible, i als mateixos terrenys del Logis, i conjuntament amb el Port de Barcelona, que ja va anunciar que volia implantar una estació intermodal de mercaderies al Penedès, aprofitar el pas del Corredor Mediterrani per desenvolupar a L’Arboç una estació ferroviària de mercaderies. Al mateix temps es podria plantejar un ramal ferroviari que unís el gran polígon logístic del Baix Penedès, el de La Bisbal del Penedès amb aquesta estació i el Corredor Mediterrani. Apostar pel Tren i no pels Camions.
Però el Baix Penedès no només ha de ser industrial, cal que apostem també pel turisme, un turisme de qualitat, i tenim una oportunitat amb el col·lectiu Terra i Taula. Per un cantó elaborar un conjunt d’itineraris de senderisme, pel turisme esportiu i familiar, que combini natura, patrimoni i paisatge. I combinar aquest itineraris amb la industria turística que suposen el hotels i cases rurals, conjuntament amb el relat i els continguts enograstronòmics dels Terra i Taula. Ajudarem a promocionar i a mantenir un sector primari potent i de qualitat.
Cal que dibuixem un projectes amb recorregut, consensuats al màxim, amb un únic objectiu: no deixar perdre cap oportunitat per modernitzar el Baix Penedès. Aquest és el nostre repte i la nostra responsabilitat.
Les dades són tossudes. Cada estudi que es fa públic, i cada cop que l’IDESCAT treu alguna estadística el Baix Penedès tremola.
La nostra comarca, ja des dels anys 90s del segle passat, ens dibuixa una tendència cap a la residencialització, per un cantó, i cap a la metropolitització per l’altre.
Tot i que des de la comarca, sobretot, desprès de la gran crisi del 2007, s’ha posat l’accent sobre aquestes problemàtiques, cap administració ha fet res per revertir-ho, ans el contrari. Com si el Baix Penedès no existís.
Generalitat de Catalunya, amb governs tripartís i govern independentistes, Diputacions de tots els colors, Àrea Metropolitana de vella i nova política, ningú se’n recorda de nosaltres, ningú pensa en nosaltres. Qui estigui lliure de pecat (ningú) que tiri la primera pedra.
La renda per càpita de la comarca és un 40% inferior a la mitjana catalana, i sobta que una comarca com la nostra, amb una bona localització i amb grans potencialitats presenti unes dades tant baixes.
L’atur és un altre, malauradament, dels trets identitaris del Baix Penedès. Amb un 20% de mitjana a la comarca i als municipis més poblats, i destaca el poble del Montmell amb un 34%, l’Atur al Baix Penedès esdevé una situació difícilment sostenible.
I les inversions de la Generalitat, un altra dada que preocupa i molt. Els darrers anys hem estat la comarca on el Govern de la Generalitat invertia menys de tot Catalunya. Una dada que multiplicava encara més la feblesa estructural del Baix Penedès.
Per acabar-ho d’adobar, el Baix Penedès continua sent la comarca que més creix demogràficament del país. Sobta que una comarca amb aquestes dades estructurals sigui atractiva, però és que ho és.
Ho és, com deien abans, per la seva localització, per la seva accessibilitat, que tot i ser precària, és millor respecte d’altres territoris, i també perquè les polítiques d’habitatge de la regió metropolitana fan del Baix Penedès un target assequible.
Aquest creixement però, és enganyós, en el sentit que la gent ve a dormir, no hi pot viure. No hi pot viure perquè el Baix Penedès no crea llocs de feina, el Baix Penedès esdevé una gran comarca dormitori, on la gent ha de desplaçar-se fora, principalment a la regió metropolitana per treballar. Aquesta realitat s’ha de revertir, ha de ser un compromís de comarca..
El Baix Penedès ha de regular el seu creixement demogràfic, però sobretot ha de crear oportunitats. Oportunitats perquè la gent pugui treballar, perquè les segones generacions de les famílies que han triat la nostra comarca per viure s’hi puguin quedar, que pugin arrelar-se.
Arrelar-se aquest és el gran repte de futur. Que la gent vegi el Baix Penedès pel que realment és, una terra d’oportunitats, no com un simple lloc on dormir i passar el temps sense cap tipus d’interacció.
Els territoris sobreviuen si se’ls estima, si qui hi viu se’l fa seu, esdevenint un lloc atractiu on voler viure-hi i sentir-se’n orgullós.
Per tot això cal que les administracions, des de la Generalitat de Catalunya fins a l’Àrea Metropolitana, passant per la Diputació de Tarragona facin pinya amb el Consell Comarcal.
Però sobretot, els nostres responsables polítics que ara es presenten a les eleccions, que no s’oblidin, un altre cop, del Baix Penedès, i que li donin la volta.
Aquesta xifra representa una fita històrica, impensable fa uns anys, el nombre d’habitants de la nostra comarca. El Baix Penedès s’ha convertit amb una locomotora demogràfica del país, liderant el creixement els darrers 20 anys.
No és solament un fet quantitatiu, també té unes repercussions i una importància qualitativa. Municipis que han vist multiplicar la seva població. Pobles que han vist com el creixement demogràfic de les seves urbanitzacions superava la població “clàssica” dels seus nuclis històrics. Segones residències que es transformen en primeres residències, tot un seguint de fenòmens que han fet que siguem, un cop més, la comarca que més creix.
Un creixement que curiosament dibuixa unes tendències geogràfiques especials. La força del creixement ens prové quasi exclusivament de les nostres relacions amb Barcelona i la seva Àrea Metropolitana. El servei de Rodalies, les autopistes i el parc d’habitatges comarcal, són els ingredients principals del còctel.
Tot i tenir uns serveis de transport públic, en bus i tren, que no estan a l’alçada de la demanda comarcal, representen uns mitjans de comunicació que connecten més i millor el Baix Penedès amb Barcelona i la seva Àrea Metropolitana que no pas amb Tarragona, la segona regió urbana de Catalunya.
Les autopistes, tot i ser cares, també fan que la comunicació sigui fluida i accessible, i encara ho serà més a partir del setembre quan l’AP7 sigui gratuïta i es pugui anar a Barcelona i la seva Àrea Metropolitana de manera més accessible encara.
Després el tema del parc d’Habitatges és determinant. No només pel nombre de cases, sinó també pel seu preu, molt més accessibles que no pas als que troben a Barcelona i l’àrea Metropolitana. La capital del país, expulsa població cap a la perifèria, i el Baix Penedès som la perifèria per excel·lència.
La perifèria no té perquè tenir només connotacions negatives, ans al contrari, la nostra comarca gaudeix d’un entorn que ja voldrien el de Barcelona, per desgracia la COVID ens ho ha fet veure.
El problema rau, en el fet que aquesta perifèria tingui les eines adequades per gestionar els seus reptes, i que no recaiguin de manera anàrquica sobre els ajuntaments.
La Delegació del govern a la Vegueria del Penedès, el Consell Comarcal, hauria de tenir la capacitat, via pressupostos de la Generalitat de Catalunya, de poder gestionar els reptes de futur que produeix aquest creixement desmesurat.
Els ajuntament, sols, no tenen la capacitat ni la visió de conjunt per donar una resposta adequada, la Generalitat de Catalunya té molt a dir en aquest tema. Inclús la pròpia Àrea Metropolitana, que té un govern propi, hauria de, solidàriament, preveure i tenir en compte aquestes externalitat, que no només siguin negatives sinó també positives. Tenir clar que no podem créixer fins a l’infinit, l’equilibri està arribat als límits.
Som el territori que més creix, som el territori que més atur té, i som el territori on el Govern de la Generalitat inverteix menys. Una combinació que sinó es desbloqueja pot fer d’aquesta comarca, un problema crònic pel país.
El Govern i el Parlament no ens poden continuar donant l’esquena, cal que reaccionin. Des del territori estenem la ma per donar resposta als reptes estructurals del Baix Penedès.
Per aquestes èpoques, avui fa 20 anys, veia a la llum el conegut com l’Informe Roca. Un informe que recollia les conclusions d’un grup de treball amb l’objectiu de modernitzar el model administratiu de Catalunya.
Un intent que tenia la voluntat d’actualitzar un model administratiu de Catalunya. Un model que tenia dues dimensions, el mapa provincial del 1833, i el mapa comarcal del 1936. Érem al tombant de segle, al començament del tercer mil·lenni, i alguns tenien ganes de afrontar el futur amb bones expectatives.
Potser la fi del pujolisme i la incomoditat política de prendre decisions impopulars, però estratègicament necessàries, van fer que l’Informe Roca quedés amagat a un calaix o anés directament a una trituradora.
El tripartit, intent modernitzador del catalanisme progressista, no va fer cap moviment per rescatar l’Informe Roca, i van transcórrer 10 anys fins presentar quelcom de semblant i que anés amb la mateixa línia modernitzdora, va ser la Llei de Vegueries.
Aquest cop amb la Llei de Vegueries, una bona llei per cert, es cercava la necessitat no només de modernitzar el mapa administratiu de Catalunya, sinó que també la voluntat de regionalitzar el país. Un element innovador, i amb una pertinència més que necessària. La macrocefàlia metropolitana demostrava que el model i el desequilibri del país corrien perill.
Però va ser un exercici lampedusinià, es volia canviar tot i no es va canviar res. Tenim un Govern que, en teoria, està a favor de la Llei de Vegueries. Tenim un Parlament amb el 80% a favor de la Llei de Vegueries. I la inexistent voluntat política de tirar-la endavant ens condemna a continuar amb un model administratiu del segle XIX, i el país i la seva gent en paguen un alt preu.
La Crisi de la COVID, ens ha demostrat la necessitat imperiosa que tenim de modernitzar el model de país. Les conseqüències de la COVID ens obliguen a afrontar aquest repte de país que tenim per endavant. La cohesió i l’equilibri del país són element fonamentals, i les institucions i els polítics que les representen no poden continuar donant l’esquena a aquest repte i aquesta necessitat de futur.
Cohesionar el país no vol dir estendre la xarxa de Fibra Òptica. Lluitar contra el desequilibri no és impulsar una Agència de la Natura de Catalunya.
El repte de futur de Catalunya és la regionalització del país. Que els territoris, les vuit Vegueries que reconeix la llei, tinguin capacitat de gestionar els reptes dels seus territoris, amb els mitjans i els pressupostos que calgui distribuir territorialment. No tot es pot decidir, pensar i pressupostar a Barcelona.
Ens calen polítiques valentes, partits i polítics, que tinguin la capacitat de prendre decisions complexes però estratègiques. Correm el risc de diluir el territori, de diluir el país, i fer de Catalunya, una Barcelona i el rerepaís.
Barcelona ha de ser una gran capital acompanyada d’un país ben estructurat, sinó tampoc podrà guanyar la cursa europea de les regions urbanes.
La Llei de Vegueries i la regionalització del país són els primer deures que haurien d’afrontar els nous governants, i pactar-ho amb el govern de Madrid. Un govern que té la necessitat de pactar el seu full de ruta amb els partit que donen suport a la Llei de Vegueries.
El futur del país passa per desbloquejar aquesta situació i per imposar les voluntats dels catalans, i del 80% del Parlament per impulsar la regionalització i la modernització de Catalunya.
Sinó correm els risc de construir un territori que ja no serà la Catalunya que coneixem i el seu esdevenir històric del darrer mil·lenni.
