jaume casañas

El titular geogràfic de la setmana passada, en clau catalana, va ser la proposta de l’alcaldessa de Barcelona de crear la Regió Metropolitana de Barcelona, una regió de prop de 5 milions d’habitants.

L’objectiu de la proposta de l’Alcaldessa de Colau, és la d’ampliar el radi d’acció de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, de la qual és presidenta, i que les comarques del Maresme, Vallès Oriental, Vallès Occidental, Baix Llobregat, Garraf i Alt Penedès formin part d’aquesta nova  proposta regional.

Aparentment l’objectiu és la voluntat de consensuar estratègies i reptes comuns dels territoris afectats pel fet i les tendències metropolitanes. En aquest sentit creiem que la proposta del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona, no només és pertinent i necessària sinó que també cal implementar-ho al més ràpid possible.

El que podem lamentar és el punt de vista, l’enfoc de la problemàtica, i la metodologia de la proposta, per diverses raons, i que des de l’òptica del Penedès podrien ser aquestes.

Respecte a l’enfonc de la problemàtica, creiem que rescatar el model de la Vegueria de Barcelona del 2010, des del 2017 ja no existeix com a tal ni de facto ni de iure, és un error i que fa petita la proposta. Creiem que cal tenir una ambició a l’hora de tractar el fet  i el futur metropolità. I l’ambició passa per entendre el fet metropolità des d’una escala regional que superi l’esquema comarcal.

Quan parlem de fet metropolità no podem pensar només en dues comarques del Penedès, cal que pensem en Vegueria, per les implicacions que comporta a l’hora de tenir en compta la funcionalitat del territori en el seu conjunt, en tant que àmbit territorial reconegut per la Generalitat de Catalunya, per exemple els temes de Mobilitat, i també a l’hora d’afrontar reptes territorials amb el respectiu Pla Territorial Penedès, que engloba les 4 comarques i no només les dues que es proposen a la Regió Metropolitana de Barcelona.

Respecte a la metodologia, la taula estava conformada per l’Alcaldessa de Barcelona i els Alcaldes de les gran ciutats de la “futura” regió. Creiem que un repte com el del fet metropolità cal ser sensibles amb les grans ciutats, però també amb les petites, convocar als presidents dels Consells Comarcals de les comarques de la Vegueria de Barcelona i de la Vegueria del Penedès, hagués estat un encert. També cal ser sensibles a la regionalització de Catalunya, i demanar la presencia dels Delegats del Govern de la Vegueria del Penedès i de la de Barcelona hagués estat també molt pertinent.

En conclusió el fet metropolità i la seva dinàmica és un fet incontestable. Que el repte metropolità implica el conjunt de la Vegueria del Penedès també ho és. Que cal que el repte metropolità superi la dicotomia centre-perifèria, i s’enriqueixi dels diferents punts de vista més enllà de Barcelona i els límits de l’actual Àrea Metropolitana també és necessari i obligat. Des del Penedès cal que treballem aquesta òptica metropolitana i aquest fet metropolità des del nostre propi punt de fuga, aquesta també és una obligació, tota nostra.

Esperem que des dels òrgans directius del Pla Estratègic Metropolità siguin sensibles a la diversitat, i entre tots enriquim un gran projecte.

@jaumecasanas

Te has ido, i t’has endut un trosset de molta gent, de tota la gentada que et coneixia. T’has endut un tros de Cunit, aquell Cunit que vas teixir des del taulell del Centre de Lectura del Casal i de la Biblioteca nova.

Els primers records que tinc són de quan es va obrir la Biblio del Casal, als estius que venia amb la iaia a buscar còmics, del Tintin i del Massagran, per passar les tardes que no anàvem a la platja.

El carnet marró, que feies amb la teva cal·ligrafia, diria que era el numero 86, corre per les estanteries de casa del pares, i cada cop que el veig me’n recordo d’aquells estius.

Desprès em venen a la memòria les tardes que passàvem a la biblio tota la tropa que anàvem a l’institut de Calafell o a les monges del Vendrell. El Juani, el Sergi, l’Àlex, la Montse, la Eva, la Paz, la Marta… veniem a fer els deures i a passar les tardes a un edifici que era el centre neuràlgic del poble. Me’n recordo que et fèiem tornar boja de vegades.

Arriba la universitat i em poso a fer Història a la Central, i venia a estudiar a la biblio i aprofitava per comentar llibres i temari. M’explicaves la teva època de l’Autònoma estudiant història, parlàvem de professor i de períodes històrics.

Me’n vaig anar d’Erasmus quasi 10 anys, i me’n recordo que quan tornava per nadal o pasqua, sempre tenia l’oportunitat de passar a saludar-te, que m’expliquessis com estava i com canviava el poble, i veiem com s’anava fent petita aquella biblioteca que portaveu tu i la Montse. No perquè fos petita, no es feien coses…. però el centre de lectura  de Cunit per 2000 persones ara donava servei a 10000 persones, i això només ho podíeu fer vosaltres, amb la vostra energia i la vostra vocació.

Passava per la Biblio a buscar les famoses pegatines de Cunit amb la Q, que desprès enganxava per diversos indrets i ciutats d’Europa que visitava, sempre em deies, però para que quieres tantas pegatinas? Per promocionar el nostre poble.

Me’n recordo del cafè que vam fer a Paris cap al 2006, quan vas venir a una visita d’uns amics i jo aquell any vivia allí. Vam quedar a l’Opera, i vam fer un americano i un expresso, un de molts que hem fet, però aquell va ser especial, me´l guardo amb molt record, em vas dir, has de decidir que vols fer i que vols ser!

Al 2009 vaig tornar a Cunit, i tu sempre al peu del canó. I van fer una biblio més gran i més nova, però la Biblio a Cunit eres tu, sense la Marisa, la Biblio no era la biblio. I al 2011 vaig entrar de regidor i em va tocar portar la Biblio.

Vaig voler portar Cultura i Patrimoni des del primer moment, i et vas tornar a posar al capdavant de la Biblio. Parlàvem que havíem de fer de la Biblio el nostre Centre Pompidou de Cunit. Exposicions, activitats, punt de trobada i sempre amb un pressupost de postguerra, però sempre endavant.

Quan et vaig dir que vaig parlar amb el Santacana per muntar el NeoParc, i em vas dir un Neo que? I desprès el vas ajudar a tirar endavant, como no, memorable la visita que ens van fer i lo bé que ens ho vam passar.

Quan sempre ens queixàvem dels murs de grafitis que donàvem mala imatge, i et vas posar en contacte amb el Julen W, per decorar la biblio amb cares i dibuixos, brutal Marisa.

I teníem més projectes , y lo sabes, per continuar fent de la biblio el nostre Pompidou.

Però aquest últim any m’agradava venir a les tardes dels dijous a la bebeteca amb la Yolanda i desprès la Teresa, venia jo amb la meva filla, a la que vas fer-li el carnet de la biblio només néixer, tota una declaració d’intencions, i tu amb el teu net. I compartíem una tarda per nosaltres amb ells, sense parlar de feina.

L’última cosa que vam fer va ser el show cooking de la cuina de pastor. Només em vas demanar una cosa, que no quedes la biblioteca impregnada d’olor a menjar, que la Biblio era la Biblio, que no acabaves de veure però que ho fes. I aquell dia no vas venir, i se’m va fer molt estrany, perquè no faltaves mai a cap activitat, vaig tornar a casa preocupat.

I ahir la Montse em va dir que t’havies marxat. L’únic que et puc dir és que tinguis un bon viatge Marisa.

Com diuen a Itàlia, come te nessuno mai.

à Bientôt.

El debat territorial a Catalunya sembla que reneix, el COVID19 ha despertat les contradiccions catalanes sobre la concepció de Catalunya, com a territori.

És veritat que els problemes són estructurals, i que la tasca per afrontar-los no serà gens fàcil, però això no treu que el debat s’ha de fer, i les decisions s’han de prendre. No podem continuar tenint un país, dividit en províncies del 1833 i en comarques del 1936.

Aquesta distorsió espacial i temporal provoca moltes externalitat negatives, voler gestionar un país amb unes eines antiquades, l’únic que fa és alentir-lo, i l’únic que provoca és que les forces centrifugadores del centralisme guanyin terreny.

Anem al fons de la qüestió. A Catalunya, i amb molta raó, sempre s’ha criticat el centralisme de l’Estat envers el nostre país. La concepció de l’Estat-Nació sempre ha estat un model centralitzador i amb una continua evolució centralitzant. Però i Catalunya, com gestiona la Generalitat el seu territori i les seves polítiques? És Catalunya un territori descentralitzat? Barcelona és una capital i exerceix la capitalitat del país amb una matriu diferent a com ho fa Madrid?

Aquestes preguntes han de tenir respostes, i nosaltres intentarem posar-hi llum. Catalunya té una llei regional que està suspesa, per tant no té regions a la practica. Estem parlant de la llei de Vegueries que el Parlament va aprovar al 2010 i que va modificar al 2017. Aquesta llei, que creiem que és molt pertinent pel país, proposava fusionar les Diputacions i les comarques, i que entre els municipis i la Generalitat hi hagués un únic ens administratiu , les Vegueries, les Regions. Amb la voluntat de reduir ens administratius i amb l’objectiu de ser una administració més àgil i modernitzadora. La voluntat hi és, però no s’ha materialitzat, i la regionalització de Catalunya no pot reposar en les quatre diputacions de 1833.

Les futures regions de Catalunya haurien de tenir el seu propi govern i el seu propi parlament, com tenen avui dia les Diputacions i els consell comarcals. Haurien de tenir la seva pròpia capacitat de representar-se, políticament, i de gestionar el seu propi territori, de la mà i en col.laboració del govern central, en aquest cas el de la Generalitat de Catalunya, ara això no passa.

Curiosament al 2010, tot i que es va suspendre la Llei de Vegueries, es va aprovar una Llei de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, que dotava a aquest territori d’una certa autonomia en competències importants. També dotava d’uns pressupostos i d’unes competències, en resum que l’AMB esdevenia l’única regió del país de facto.

Mentrestant la resta de territoris continuàvem sense poder desenvolupar estratègies territorials adequades als interessos de les diverses regions del país, Terres de l’Ebre, Alt Pirineu-Aran, Catalunya Central, Penedès, Girona, Terres de Ponent, Camp de Tarragona… aquestes regions continuaven supeditades a les voluntats de la Generalitat, sense autonomia, sense pressupostos territorials, pur centralisme jacobí. Han passat 10 anys i seguim igual.

Per què la gent de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, poden tenir la seva autonomia regional (Que tenen tot el dret), i la resta de territoris de Catalunya no podem tenir el mateix tracte? Perquè la regió del Camp de Tarragona no pot gestionar la seva mobilitat com ho fan a Barcelona? Són preguntes que ens fem i que la resposta va a parar a aquesta manca de regionalització del país.

No podem continuar tenint un model de país centralitzat. No podem decidir com ha de ser el Pirineu, el Penedès, la Catalunya Central, des de Barcelona, ens cal autonomia, ens cal posar els pilars del futur d’una Catalunya Federal.

No podem fer un discurs cap a Madrid, i negar-ho en clau catalana, ens fa mal, ens fem mal.

@jaumecasanas

Ha començat el desconfinament a Catalunya, i la Generalitat ha escollit les Regions Sanitàries com les unitats territorials per gestionar el territori durant aquest desconfinament.

La geografia catalana, com a la majoria dels indrets del mediterrani septentrional, és una geografia difícil, complexa, diversa, i gens fàcil de encabir en un esquema territorial que cerca els tres principis basics de la gestió moderna del territori; l’isotropisme, l’homogeneïtat i la continuïtat territorial.

El COVID19 i els plans de desconfinament han posat el debat territorial d’actualitat.

La gran pregunta que ens hauríem de fer és; El mapa de les Regions Sanitàries respon a les necessitats del país, recull la diversitat funcional de Catalunya? Podríem o hauríem de proposar alternatives al model de les Regions Sanitàries?

Com a petit preàmbul, cal tenir present que Catalunya té una administració sanitària en paral·lel a l’administració política que tothom coneix que segueix la estructura de Municipi – Comarca – Vegueria.

L’administració sanitària preveu una escala territorial té el següent esquema;  Àrea Bàsiques de Salut, que seria la seva estructura més propera, el Sector Sanitaria que engloba diferents Àrees Bàsiques de Salut, i per acabar les Regions Sanitàries que agruparies diferents Sectors Sanitaris. En Resum, pel servei sanitari, els municipis són les Àrees Bàsiques, les comarques són els Sectors Sanitaris, i les Vegueries són les Regions Sanitàries.

El primer que podem afirmar, és que en algunes zones del país, que tenen un alt grau d’homogeneïtat, i que comparteixen, majoritàriament, un esquema territorial i urbà semblant, podem defensar que la Regió Sanitària sigui la unitat administrativa adient. Però això no succeeix a tot arreu i es creen injustícies territorials com ara veurem.

Trobem Regions Sanitàries que presenten una heterogeneïtat considerable. En una mateixa Regió Sanitària, per exemples les Regions metropolitanes, podem trobar realitats urbanes com L’Hospitalet del Llobregat, Cornellà del Llobregat per un cantó, i per l’altre, municipis com Cunit, Santa Fe del Penedès. El mateix succeeix a la Regió Sanitaria de Girona, no podem posar en el mateix sac, municipis com Ribes de Fresser, Girona, Figueres o Palamós.

En aquest casos, seria més just i més pràctic, que en aquestes Regions on hi hagi aquest contrast intern, el Departament de Salut tingués en consideracions els Sectors Sanitaris, com a unitats per gestionar el desconfinament. Sempre s’ha defensat que el virus entén de territoris, i per lluitar contra el virus, cal que escollim les millors unitats administratives, i en aquests casos són millor els Sectors que no pas la Regió. Un exemple, no és el mateix el Sector de l’Alt Penedès-Garraf que el Baix Llobregat Centre-Litoral.

El desconfinament i el virus creen les seves pròpies geografies, el govern ha de tenir la capacitat de donar respostes puntuals a casos específics, i defugir del model centralista que les Regions Sanitàries representen en alguns territoris. El que s’ha critica a Madrid, s’ha de poder criticar a Catalunya.

Cal trencar amb el barcelonisme òptic, i reconèixer la diversitat funcional del país, descentralitzar vol dir això, defugir dels regionalismes establerts a priori des d’una sala de mapes.

@jaumecasanas

 La setmana passada un company militant del Penedès em comentava si podia fer alguns articles amb casos pràctics per entendre millor el funcionament de la Vegueria Penedès, i que al mateix temps fossin exemples del perjudici que tenim tots els penedesencs pel fet que la Generalitat de Catalunya no desenvolupi els Serveis Territorials al Penedès.

Comencem amb el cas pràctic de Sanitat-Salut. La setmana passada sentíem per les notícies com la Consellera de Salut, l’anoienca Alba Vergés, comentava amb tota la raó, que les províncies no eren les unitats ideals per dissenyar territorialment el desconfinament. La Consellera tancava el cercle dient que per Catalunya l’ideal era  programar el desconfinament per regions sanitaris, que grosso modo, equivalen a les Vegueries. Fins aquí tot correcte.

Però que succeeix al Penedès? Doncs que com que no tenim cap tipus de Servei Territorial de Salut a la Vegueria, perquè des del Govern, i més concretament el Departament del Vicepresident  Pere Aragonès, no s’impulsen el desplegament dels Serveis Territorials dels Departaments del Govern al Penedès, el nostre territori queda dividit en les antigues regions que formaven part abans del reconeixement de la Vegueria.

En resum, el Baix Penedès pertany a la Regió Sanitària del Camp de Tarragona, l’Alt Penedès i el Garraf a la Regió Sanitària de Barcelona i l’Anoia a la Regió Sanitària de la Catalunya Central. Així quan es comencin a dissenyar el desconfinament al Penedès en tindrem tres de diferents. I que consti, i quedi ben clar, que estem totalment d’acord amb el raonament que les províncies no són les unitats ideals per programar el desconfinament al Penedès, com recordava la Consellera Vergés.

Però des del Penedès hem de denunciar, i hem de reclamar ben clar, que volem que el Penedès tingui els Serveis Territorials de Salut, perquè no podem permetre que una realitat com és la nostra Vegueria, amb les considerables dinàmiques territorials pròpies, quedi dividida en tres parts, amb tres lògiques de desconfinament diferents, dificultant la unitat que representem com a regió.

La paradoxa de tot plegat, és que per Madrid, el Penedès està dividit en dos províncies, però per Barcelona, pel Govern de la Generalitat, encara pitjor, doncs estem dividits en tres regions sanitàries diferents.

Són més de 15 anys de lluita social, i des del baix, per reclamar superar les províncies i aconseguir una Vegueria Penedès, crec que és de rebut , ara més que mai, que el Penedès tingui el mateix tracte que la resta de territoris de Catalunya, no som de segona, ajudi’ns Consellera Vergés, faci del Penedès la vuitena Regió Sanitària de Catalunya, que és el que tocaria, i els penedesencs i penedesenques en sortiran guanyant, i pensi que mai li agrairem prou.

@jaumecasanas

Són temps difícils, i hem de procurar no deixar ningú enrere. Com a responsables polítics, hem de posar, ara més que mai, les prioritats dels nostres municipis, de les nostres comarques per davant de qualsevol interès partidista, s’ha de fer territori, s’ha de fer Penedès.

Per això el títol d’aquest article, el meu partit es diu Penedès, i jo milito pel territori, sempre ho he fet i ara més que mai, i cal que siguem clars, clars amb la gent, amb el penedesencs i penedesenques.

La crisi del COVID19 està passant factura a la Vegueria del Penedès, i els propers mesos seran mesos on començarem a patir les primeres conseqüències estructurals, i caldrà que entre tots tinguem consciencia del que som i del que volem ser.

El nostre territori, com la resta de regions de Catalunya haurà de començar a treballar en la reconstrucció, en la recuperació econòmica i social dels efectes del COVID19, i ens ha de trobar a punt i preparats per donar el millor de tots nosaltres.

Tindrem les mateixes eines que la resta de territoris de Catalunya?, la resposta és no, el Penedès tornarem a patir l’esquarterament i la divisió, aquest cop no provincial, sinó de la pròpia Generalitat de Catalunya. El Penedès continua dividit en tres Delegacions de Govern, Camp de Tarragona, Catalunya Central, i Àmbit Metropolità. Aquest fet dificulta i molt, la possibilitat de tenir una visió conjunta, la possibilitat de coordinar solucions a problemàtiques comunes, i la possibilitat de donar resposta a les necessitats socials que patim, els problemes  amb temes de Salut o Ensenyament en són uns bons exemples.

No es tracta de dir qui té la culpa, no es tracta de fer política, es tracta de posar en evidencia una disfunció, una manca de planificació que repercuteix i repercutirà i molt en la qualitat de vida de tots els penedesencs i penedesenques, independentment de quin sigui el seu partit o la seva ideologia. El que ens preocupa és el territori, ens preocupa el Penedès, la seva autogestió.

No pot ser, i no pot continuar així, que des del 2017 estiguem esperant tenir uns Serveis Territorials que donin resposta a les necessitats del territori, ara més que mai , son necessaris, imprescindibles. Molts estudis diuen que el Penedès serà la regió que més patirà, i que casualment no tindrà cap tipus d’òrgan ni de serveis territorials per coordinar les polítiques de recuperació, continuarem patint la divisió, la disfunció, la manca de coordinació, i això ho patirà la gent.

Esdevé urgent i necessari, que el Govern de la Generalitat de Catalunya, i més concretament el Departament de Vicepresidència, que és el responsable dels desplegaments del serveis territorials, implementi els serveis territorials dels departaments estratègics per la recuperació econòmica i que permeti abordar els reptes del COVID19. La gent del Penedès ens ho mereixem.

Ara cal que tots, des del representats polítics , independentment dels colors partidistes, fins al conjunt de la societat civil penedesenca militem pel territori, i que defensem els mateixos drets que tenen la resta de territoris de Catalunya, que defensem la implementació del Serveis Territorial dels Departaments de la Generalitat al Penedès. Ni som de segona ni ens mereixem aquest tracte, el Penedès ha estat sempre un territori solidari, i cal que sigui correspost.

Militem tots i totes pel Penedès.

@jaumecasanas

La setmana passada vàrem llençar una petita enquesta per twitter per veure de manera molt aproximada quina era la mobilitat i la interacció entre municipis de la franja marítima del Penedès, el que coneixem com a Penedès Marítim.

Concretament preguntaven als municipis de Vilanova i la Geltrú, Cubelles, Cunit, Calafell i El Vendrell, amb quin municipi, entre ells, interaccionaven més. Volíem veure quins eren els pols d’atracció dels municipis del Penedès Marítim.

De la mostra que tenim, Vilanova i la Geltrú és el pol urbà amb més atracció al territori, de tots els municipis només El Vendrell tenia com primera opció Calafell, i desprès Vilanova i la Geltrú. Una realitat ben normal si considerem que El Vendrell també és capital de comarca i té la seva “autonomia funcional”, però és veritat que té una menor atractivitat respecte a Vilanova i la Geltrú com ara veurem en la resta de respostes dels municipis.

Destacable en aquest cas, que és Calafell i no El Vendrell, la segona ciutat amb més atracció del conjunt del Penedès Marítim. Tant des del Vendrell on era la primera opció, com des de Cunit, Vilanova i la Geltrú i en menor mesura Cubelles, Calafell és la segona destinació més freqüent, el que demostra el rol estratègic de Calafell dins del Penedès Marítim.

Pel que fa a Cunit, es continua demostrant la seva natural predisposició a mirar quasi exclusivament cap a Vilanova i la Geltrú. Sempre s’ha dit que Cunit hauria, i potser algun dia ho farà, de formar part de la comarca del Garraf, però no els hi van deixar. Desprès que majoritàriament la gent de Cunit va cap a la capital del Garraf, és destacable també la interacció amb Calafell i amb Cubelles, donant raons el que defineixen aquest tres municipis com un continu urbà.

Finalment Cubelles demostra el seu alt grau de comarcalització i majoritàriament es dirigeix cap a Vilanova i la Geltrú, i en segona posició amb Cunit, demostrant que les relacions a ambdós costats del Foix continua sent important tot i la divisió provincial i comarcal.

Vilanova i la Geltrú demostra que les seves relacions son més conscients amb Cubelles, Calafell i Cunit, consolidant un radi d’acció més enllà de la comarca, donant sentit funcional al Penedès Marítim i a la seva capacitat d’atracció.

Aquest petit estudi pot acabar amb unes petites conclusions:

• Vilanova i la Geltrú té un radi d’atracció que va més enllà de la seva comarca i que es consolida a partir dels eixos de la C31/32 i del servei de Rodalies R2Sud. Respecte a aquest servei s’hi poguéssim disposar d’un servei estil metro com els FGC cada 15 min, ajudaríem a cohesionar encara més el Penedès Marítim.
• Calafell és un municipi que també té una destacable capacitat d’atracció. Si el municipi potencies l’estratègia regional del Penedès Marítim, la seva capacitat de creixement és destacable, també respecte als barris marítims del Vendrell.
• El Vendrell no pot renunciar a participar dins de les estratègies territorials del Penedès Marítim. Aquest fet potenciaria i complementa la seva projecció cap al Penedès Central i cap al Baix Gaià, fent del Vendrell un verdader àmbit urbà ròtula.
• Cunit i Cubelles, tot i ser els nuclis urbans més petits, no tenen perquè renunciar al seu rol i a la seva participació en la estratègia de la regió. Geogràficament estan al bell mig de la regió i entre els dos pols d’atracció, Vilanova i la Geltrú i Calafell. Treballar en dues intensitats, una interna en clau Cunit-Cubelles-Calafell, el continu urbà està ben consolidat, i per altra banda treballar per sumar sinèrgies amb els dos pols abans esmentats.
• El Penedès Marítim esdevé un territori supracomarcal, amb característiques pròpies d’una comarca per se, superant una cotilla comarcal del 1936, i que segurament donaria més i millors respostes a les necessitats dels seus ciutadans.

@jaumecasanas

Curiosament el concepte geogràfic de territori serà un dels conceptes de la polèmica gestió del COVID19. La frase, literal, “el virus no entiende de territorios”, passarà a la història com una de les frases del COVID19.

Més enllà de les polèmiques, el territori, i de retruc, la geografia, el seu coneixement i el seu, etern, reconeixement, són i seran una de les eines estratègiques per combatre aquesta crisi.

El confinament de la Conca d’Òdena n’és un dels millors exemples. Segurament el COVID19 no entengui de territoris, igual que la Globalització. Però segurament, la millor resposta al COVID19 és entendre que no tots els territoris tenen les mateixes característiques, les mateixes dinàmiques, i que per tant, des de cada territori s’ha d’actuar d’una manera diversa per aconseguir l’èxit del conjunt.

I està en aquest coneixement i reconeixement constant del territori i de les realitats territorials una part de la solució dels problemes actuals de contenció del COVID19, i també s’hauria d’entendre com una eina estratègica de la solució per la progressiva normalització de la nostra mobilitat física.

Som conscients que la millor recepta per lluitar contra el COVID19 és la nostra immobilitat i confinament als nostres municipis, però arribarà un moment en el que haurem de retrobar la normalitat i alhora recuperar la nostra mobilitat, motiu de ser de la nostra societat i dels temps que ens ha tocat viure.

El retrobament amb aquesta mobilitat, ara limitada, serà progressiu, i no es podrà recuperar la mateixa llibertat de moviment que teníem abans a curt terme, l’exemple de Xina ens ho demostra. Segurament, primer, tindrem llibertat de moviment dins del municipi, i desprès haurem de definir unes escales territorials que siguin pràctiques a l’hora de controlar els rebrots del COVID19, unes escales territorials, que potser, s’haurien de definir.

En el cas de Catalunya, cal que ens tornem a fixar amb Igualada i la Conca d’Òdena. El mèrit del model igualadí ha estat el fet de prendre en consideració un territori que va més enllà del municipi, i que agafa com a referència, el que el geògrafs en dirien un sistema urbà, un sistema territorial que engloba un territori amb unes dinàmiques semblants. Un sistema concebut amb un dels principis bàsics en geografia, que és la continuïtat territorial, però que agafa com a delimitació uns límits que venen definits d’unes dinàmiques i no d’unes raons estàtiques, la Conca d’Òdena és això, Santa Margarida de Montbui, Igualada, Vilanova del Camí i Òdena.

Des de la Geografia catalana, per sort hem tingut gent, molt bona, que ha tingut diverses visions del territori del país, i a vegades no han tingut l’èxit que es mereixen, potser no era el seu moment, però el model defensat per Lluís Casassas, podria tenir una aplicació en el moment que vivim. Estem parlant del concepte de les Municipalies que va desenvolupar el sempre enyorat Casassas.

Les Municipalies eren agrupacions territorials basades en el valor de relació entre diferents municipis i a partir d’aquestes relacions diverses és definien aquest sistemes urbans, o sistemes territorials, i el model igualadí respon en gran part a aquesta lògica geogràfica.

Com dèiem anteriorment, la recuperació de la mobilitat serà progressiva i potser les escales actuals no poden ser les més adients per anar guanyant la normalitat i evitar el màxim de les externalitat negatives d’aquesta crisi. Segurament en un primer moment serà la llibertat de moviment en escala municipal, però desprès ens podem trobar que la escala comarcal sigui massa gran per gestionar les complexitats, i és aquí, on el model de les Municipalies guanya pertinença de cara als propers temps, per gestionar mobilitats laborals, econòmiques i familiars.

La geografia sempre torna, i sempre es posa el servei de la humanitat, fem-la servir, fem-li cas.

@jaumecasanas

Ja ha passat una setmana des de l’ordre general de confinament que es va dictar des de la Generalitat de Catalunya. Durant aquesta setmana han passat moltes coses, des d’aquí volem enviar un record molt especial a totes les famílies que estan patint directament les conseqüències d’aquest maleit virus.

Des dels municipis i coordinats amb la resta d’administracions estem intentant donar resposta a les necessitats dels nostres pobles, i també, de manera coordinada amb les directius que ens arriben de la resta d’administracions. És una situació inèdita per molts de nosaltres, per no dir per tothom.

El confinament no és fàcil, és qüestió d’anar adaptant-nos a aquesta nova situació que sembla que es perllongarà un temps més. Caldrà fer un esforç col·lectiu per aconseguir una victòria de tots i totes davant d’aquest monstre.

A municipis com Cunit, i en d’altres del Penedès Marítim, ens trobem amb la problemàtica de les Segones Residencies. Habitatges propietat de persones que no viuen habitualment al municipi i que ens visiten esporàdicament els caps de setmanes o en temporades de vacances.

Amb l’ordre de confinament del CoVid19, el que es pretén principalment és que els portadors del virus, literalment no es puguin moure per tal d’evitar la propagació. Si ens movem, el virus es mou, si ens quedem confinats, el virus no pot ser propagat a tercers, és així de fàcil i així de senzill, però no tothom ho entén.

Durant aquest cap de setmana han estat molts veïns i veïnes de Cunit que m’han traslladat el seu enuig perquè han tornat a veure, el primer cap de setmana de confinament ja va succeir, molts propietaris de segona residencia que el divendres apareixen per Cunit, tant tranquils, com si no passes res. I això no és just.

No és just perquè molts cunitencs i cunitenques estan fent l’esforç de quedar-se a casa, de tenir sota control el seu espai vital, el seu poble, perquè el cap de setmana aparegui gent que et pugui transformar una situació aparentment controlable en un descontrol total.

Amb això no vull dir que no tenen el dret a ser a la seva residencia, el que vull denunciar és que si es queden a Cunit que es quedin fins que duri el confinament, com fem tota la resta. El que no pot ser es que vagin i vingui de Barcelona i la seva Àrea Metropolitana, sense ser conscients de la perillositat del moment que vivim.

Des de Cunit i des del Penedès Marítim demanen responsabilitat a tota aquesta gent que no respecte el confinament, i demanem control a tots els municipis d’origen, Barcelona i la seva Àrea Metropolitana perquè controlin la mobilitat als seus municipis.

Un exemple el tenim amb les Zones de Baixes Emissions de Barcelona i la seva Àrea Metropolitana, amb la mateixa voluntat d’evitar la contaminació, es podria fer servir la mateixa tecnologia i control de carreteres per evitar la propagació del virus, tot controlant la mobilitat dels seus ciutadans, i que es faci complir les normes que ens hem impost col·lectivament per derrotar aquest virus.

Entre tots municipis grans, petits, capitals hem de fer l’esforç perquè tot surti bé, l’incivisme i la insolidaritat és combat des de la unió de tots els que creiem en que l’esforç col·lectiu ens portarà a la derrota del Coronavirus.

Evitem doncs els desplaçaments del cap de setmana.

@jaumecasanas