40 anys de l’Institut d’Estudis Penedesencs

22 oct.

El Penedès i el número 7 tenen un lligam històric. Enguany al 2017 es celebrem dues fites històriques que marcaran el futur proper del nostre estimat territori. Enguany el Parlament de Catalunya va reconèixer la Vegueria del Penedès i enguany, també, celebrem el 40 aniversari de l’Institut d’Estudis Penedesencs.

 

En un immillorable entorn, el Castell de Subirats que aquest any celebra els 1100 anys de la seva fundació, i un dels millors “balcons” per observar el Penedès, l’Institut ha celebrat 40 anys de trajectòria, 40 anys de feina pel Penedès.

 

No se que seria del Penedès sense l’Institut d’Estudis Penedesencs, la veritat que costa d’imaginar. Un compromís sincer amb el territori, la història, la cultura i la gent penedesenca que ha donat molts i bons resultats de cohesió social i territorial, i que els que creiem amb aquest territori els hi estarem eternament agraïts.

 

La feina de l’Institut ha estat complexa, el mèrit potser més important ha esta la seva capacitat de teixir una xarxa de complicitats i de coneixement que entre d’altres coses ens ha permès als penedesencs i penedesenques de dotar-nos d’una eina d’autogovern com és la Vegueria.

 

Al mateix temps que pel futur de la Vegueria la funció de l’Institut esdevé imprescindible i estratègica. L’haver cultivat el coneixement penedesenc ens permet tenir tot un capital essencial per tal de construir el Penedès del futur, l’Institut d’Estudis Penedesencs ha de ser peça clau per tal de dotar d’una identitat pròpia i contextualitzada amb el nostre territori, dels futurs penedesencs i penedesenques. El treball transversal amb Ajuntaments, Consells Comarcals, entitats, escoles, instituts de secundaria i centres de coneixement n’és la clau. Si no tinguéssim l’Institut l’hauríem d’inventar.

 

La tasca de l’Institut d’Estudis Penedesencs, des dels seus orígens fins a dia d’avui ha estat una tasca d’un alt grau d’humanisme. Humanisme envers el territori i la seva gent, humanisme com a compromís incorruptible per i des de la cultura.

 

Per molts anys Institut, i llarga vida a la vostra tasca.

 

 

 

 

@jaumecasanas

Regidor de Turisme i Patrimoni de l’Ajuntament de Cunit

 

 

 

Anuncis

El resultats del referèndum i la Vegueria Penedès

8 oct.

El passat dia 1 d’Octubre el país va viure un dia històric amb la realització del Referèndum d’autodeterminació de Catalunya. Es van viure moments de molta intensitat i de molt de sentiment, i el Penedès com la resta de territoris de Catalunya va respondre.

 

Un cop acabat el Referèndum al cap de pocs dies van sortir els resultats oficials de la consulta, i es van poder consultar a la web de la Generalitat de Catalunya. La Generalitat va presentar els resultats classificats en municipis, comarques i Vegueries, el que respon al seu ordenament administratiu actual.

 

Van ser molts els penedesencs i penedesenques que ens van contactar per preguntar com és que sortien totes les Vegueries menys la del Penedès, molta gent sorpresa i d’altres una mica dolguts, ara intentarem explicar el per què.

 

La Generalitat de Catalunya va organitzat el referèndum a partir de les Delegacions del Govern de la Generalitat establertes al Principat de Catalunya. Actualment la Generalitat té establertes 7 Delegacions del Govern que corresponen a les 7 Vegueries que contemplava la llei de Vegueries fins al passat dia 8 de febrer del 2017.

 

Aquestes son les Delegacions de les Vegueries de les comarques de Barcelona, de Girona, de la Catalunya Central, de l’Alt Pirineu-Aran, de les Terres de Ponent, de les Terres de l’Ebre i del Camp de Tarragona. Si us fixeu aquestes són les vegueries que surten en els resultats del referèndum, llavors perquè no hi surt les del Penedès?

 

El fet és la recent aprovació de la Vegueria del Penedès el passat dia 8 de febrer. La Generalitat de Catalunya encara no ha pogut desplegar tota la seva estructura administrativa a les quatre comarques penedesenques, i és per això que en l’elaboració del Referèndum no va existir una circumscripció que fos la del Penedès, per això que no han sortit el resultats filtrats amb aquesta categoria, doncs encara ens manca el Delegat del Govern i les delegacions de les Conselleries de la Generalitat de Catalunya.

 

Tot i això, cal posar en valor que les entitats sobiranistes i els partits polítics del Penedès si que vàrem fer pinya i molta feina en clau de Vegueria Penedès, i que un cop superat la recta final del procés, estarem atents al desplegament ràpid i efectiu de l’administració de la Generalitat de Catalunya al Penedès, amb un Delegat del Governs i les seves delegacions.

 

 

@jaumecasanas

 

Enric Prat de la Riba, Geografia i Mancomunitat

3 ag.

Ahir celebràvem, amb tristesa i amb orgull, els cent anys de la mort d’un dels personatges més importants per Catalunya del darrer segle XX, Enric Prat de la Riba.

Enric Prat de la Riba va ser un dels impulsors del que coneixem com a Mancomunitat de Catalunya, va saber i va poder canalitzar l’anhel que circulava a la societat i al territori català per tal de donar un tomb al status quo existent, i recuperar, amb l’impuls de la Renaixença, el fet i el fer català, l’autogovern català.

La Mancomunitat de Catalunya és l’únic intent que ha aconseguit imposar una territorialitat catalana envers a la territorialitat espanyola, m’explico. Desprès de que en Javier de Burgos aprovés la divisió provincial de l’Estat espanyol amb un simple decret, decretazo, l’any 1833, la territorialitat catalana i la societat catalana sentien que el fet i el fer català es trencaven amb aquest model de territori fet des de Madrid, i que, literalment, esquarterava el país, precisament perquè dividia el Principat en 4 províncies.

La literatura geogràfica històrica i científica, durant la Renaixença van desenvolupar i divulgar el concepte de comarca i el comarcalisme, anteposant la comarca a la província, i defensant la comarca com el model territorial propi de Catalunya. En els escrits d’aquella època la critica envers la província estava carregada de sentiment i de simbolisme, perquè la territorialitat és la base d’una nació, i amb la província veien un intent d’esborrar la territorialitat de la nació catalana, la comarca, del propi territori de Catalunya.

Per això la gran aposta de la Mancomunitat de Catalunya, d’en Prat de la Riba i dels seus companys de viatge era precisament defensar i apostar per un projecte polític que subtilment s’enfrontés amb el model territorial que es proposava des de la capital, per això la mancomunació de les províncies, entendre Catalunya com una única província, com un únic territori, representant un model propi i defugir de la lògica centralista de Madrid, eliminar les províncies i recuperar la lògica del Principat de Catalunya, una territorialitat en singular.

La Mancomunitat de Catalunya no va poder desenvolupar-se doncs la dictadura del General Primo de Rivera va aturar aquest primer intent d’afirmació nacional que no per casualitat va apostar des del primer moment per unificar i eliminar la divisió provincial de Catalunya.

Els mapes històrics del ICGC demostren que la geografia i la cartografia van ser les eines principals amb les que en Prat de la Riba i la Mancomunitat de Catalunya volien demostrar que tenien un projecte per Catalunya i la seva gent. Un dels mapes demostrava la voluntat de la Mancomunitat de dividir Catalunya en regions, concretament 15, una unitat administrativa entre la comarca i la Vegueria actual, tal i com desprès va defensar en Pau Vila, no per casualitat.

Avui que tothom pensa i s’enrecorda d’en Prat de la Riba, no ens oblidem de la seva gran lliçó, sense geografia una nació no aconseguirà mai ser un Estat, pensem-hi.

@jaumecasanas

s

El Pacte de Berà, un exemple pel Penedès Marítim i la C31

31 jul.

Divendres passat va haver-hi un tall de l’Autopista C32 per reclamar millores per la carretera C31, una carretera col·lapsada i que assumeix molt trànsit que no passa per la C32 pel seu elevat cost.

La C31 presenta moltes problemàtiques, i segurament sigui una carretera que amb el temps s’ha convertit en una travessia urbana, on les rotondes, semàfors i passos de vianants la fan impossible de transitar com si fos una carretera de la xarxa bàsica de la Generalitat de Catalunya.

Des de fa uns estius, la societat civil, entitats i  partits polítics han participat en les manifestacions que s’han fet per tal de reclamar millores al respecte, però encara no s’aconsegueix donar una imatge d’unitat al respecte i no tots els actors van a la una. No existeix un missatge unitari des del territori i això s’observa en les diferents opinions que procedeixen dels actors implicats.

Una de les assignatures pendents és la unitat d’acció, i allunyar els partidismes de les demandes del territori que tenen un benefici per a tots i totes, i el tema de la C31 i la mobilitat al Penedès Marítim  en són un bon exemple. Hem d’anar tots a una perquè els interlocutors vegin que no és un problema partidista sinó que és un problema del territori.

Ben a prop hem tingut un exemple d’acció conjunta que de moment pot comportar una primera proposta de millora, parlem del Pacte de Berà i dels problemes de la N340, uns problemes calcats a la C31.

El Pacte de Berà l’han conformats diferents alcaldes dels diferents municipis afectats i de diferents partits polítics, podem dir que hi eren tots els partits polítics representats i amb un únic missatge compartit per tots els actors; solucionar els problemes de la N340, podem afirmar que la unitat d’acció ha estat determinant per tal de trobar una solució, encara que sigui provisional. Una solució, temporal, esperant la implementació del Projecte de la Vinyeta que vol tirar endavant el Conseller Rull i la Generalitat de Catalunya.

Potser seria bo, que els alçades del Penedès Marítim, alguns d’ells formen part dels alcaldes que formen el Pacte Berà, conformessin un pacte semblant entre alcaldes i presidents de Consells Comarcals per tal de poder unir els agents implicats del territori i ser capaços de crear un relat unitari amb l’objectiu final de solucionar els problemes de mobilitat de la C31.

Aconseguir aquest Pacte del Penedès Marítim, ajudaria en la unitat d’acció, en la col·laboració intermunicipal alhora de demanar solucions a problemes del territori, i poder afrontar no només el tema de la C31, sinó també altres aspectes com la mobilitat en tren o en bus que també afecten als nostres habitants.

Encara m’enrecordo a la legislatura passada, com quan Calafell, Cunit i Cubelles van anar junts a reclamar millores en mobilitat en tren i bus, vàrem aconseguir un bus per Tarragona, un bus per anar a l’Hospital dels Camils, el bus nocturn del Penedès Marítim durant l’estiu, i dos trens més a la franja del matí.

Crec que ara més que mai hem d’anar units, i un Pacte del Penedès Marítim és més necessari que mai, i així podrem millorar la mobilitat i la qualitat de vida dels nostres habitants.

 

@jaumecasanas

 

La N340 una oportunitat pel Penedès

31 jul.

La setmana passada escoltàvem com existeix un principi d’acord entre la Generalitat de Catalunya i l’Estat espanyol per tal que l’autopista AP-7 sigui gratuïta pels desplaçaments diaris entre Vilafranca del Penedès i Ulldecona.
Un principi d’acord per solucionar parcialment la problemàtica del col•lapse que pateix aquesta via mil.lenaria que és la N340 i que afecta greument la mobilitat interna del Penedès.
A partir de la posada en marxa de l’acord, la mobilitat entre Vilafranca del Penedès i El Vendrell es veurà millorada, i es potenciaran les interaccions entre ambdues capitals penedesenques i els territoris comarcals també.
Cal millorar un aspecte també en paral•lel a la problemàtica de la N340 i que en els treballs del Pla Territorial del Penedès (PTP) s’han posat sobre la taula; entre les dues capitals penedesenques no hi ha cap sortida d’autopista, entre Vilafranca del Penedès Sud i El Vendrell no tenim cap “porositat” amb el territori el que comporta un efecte “tub” entre aquestes dues capitals comarcals. És per això que al PTP hem proposat que hi hagi una sortida a l’alçada de Banyeres del Penedès, a la confluència de la carretera entre Llorens del Penedès i l’Arboç. També s’ha proposat una segona sortida al Vendrell, a l’encreuament entre la AP-7 i la carretera C-51, precisament per millorar la “porositat” d’aquesta infraestructura al territori i millorar la seva accessibilitat a la resta de les comarques i al mateix temps eliminar l’efecte “tub”.
Però el que cal posar en valor d’aquest acord és la possibilitat de convertir la N340 com l’eix urbà i vertebrador del Penedès des de l’Ordal fins a l’Arc de Berà. Tot i que de moment els beneficiaris de la mesura seran els desplaçaments diaris entre Vilafranca del Penedès i Ulldecona; amb el projecte de la “Vinyeta” del Conseller Rull, es pot començar a intuir la carretera de la N340 com un eix cívic i dinamitzador de les realitats urbanes que trobem entre l’Ordal i l’Arc de Berà.
Actualment ja tenim exemples de com la N340 s’ha convertit en un eix vertebrador dels nuclis urbans en els trams que ha aconseguit desviar el trànsit, Santa Margarida i els Monjos, El Vendrell i la pròpia Vilafranca del Penedès en són tres bons exemples, on l’antic traçat de la N340 s’ha integrat al municipi.
De cara a un futur amb la implementació de la Vinyeta a tot el país, la N340 es pot convertir en un actiu pel conjunt del Penedès. Un actiu des del punt de vista de l’ordenació de les mobilitats a molts dels municipis per on hi passa, i també creiem amb un actiu turístic.
La N340 és pot convertir en una carretera del Enoturisme del Penedès i del turisme en general al territori. Des de l’Arc de Berà fins a l’Ordal podem trobar tot un conjunt d’actius turístics que poden ser promocionats en la seva globalitat, des dels propis municipis fins a tot el patrimoni penedesenc que hi trobem al llarg del seu recorregut.
La N340 pot ser l’espina dorsal per gaudir del Penedès, un cop sigui desviat tot el trànsit cap a l’autopista AP7, i també pot ajudar a millorar la urbanitat de municipis que han crescut molt ràpidament en els darrers anys, i molts municipis on la N340 dividia l’entramat urbà a banda i banda com passa a molts municipis amb el traçat ferroviari.
La N340 ben entesa esdevé una oportunitat pel territori, i un potenciador del que volem entendre i fer entendre per Penedès.

@jaumecasanas

Un altre tros de la història de Cunit que se’n va

31 jul.

Avui hem fet la cerimònia d’enterrament de la Conxita de “Cal Moles”. Una altra de les àvies de Cunit que ens deixa.

Fa uns anys vaig poder enregistrar uns vídeos amb els últims avis de Cunit que podien explicar com va ser el segle XX al nostre municipi, sobretot la primera meitat de segle.

Ens podien explicar com era el Cunit rural, el Cunit rural que s’assemblava molt al Cunit dels darrers segles, doncs la vida de pagès era la que era des de feia molts anys, i encara no havia arribat la Pirelli de Vilanova i la Geltrú ni el Turisme i les segones residències.

La Conxita era una d’elles, dels cinc avis i àvies, ara només en queda una.

Em va poder explicar com va ser el Cunit dels pagesos i com van fer la cooperativa, el Cunit de la Guerra Civil, on el seu pare en va ser alcalde, el seu pare va aconseguir salvar l’església de la cremada que tenien prevista els milicians aquell estiu del 1936; argumentant que l’edifici podria servir per ser un magatzem de garrofes, va salvar l’Església d’un incendi. També em recordava com va ser el seu pare, el “vell Moles” que va portar la llum al municipi, i no sé si per això, tenim un autoretrat pintat d’ell a la Sala de Plens.

Jo m’enrecordava molt d’ella perquè era amiga dels avis meus, amb els que van fer més d’un viatge per aquella Espanya de la postguerra, a casa a les fotos dels avis sempre hi surt amb el seu marit en Jordi.

Sempre que la trobava a la plaça del Casal, i més recentment quan algun dia baixava a dinar al poble, si podia hi parlava una estona, sempre em recordava als avis i al Cunit dels 80s, quan érem uns marrecs que jugàvem pel carrer, amb el Joan, el Pau, el Sergi, el Ferran, l’Albert,  l’Amadeu, l’Alex, l’Isaac… i tota la tropa.

Veure la Conxita era enrecordar-se d’ aquella època i d’aquella gent, i d’aquell Cunit.

D’aquesta foto del alumnes de l’escola de Cunit del 1931-1932 ja en queden pocs, però no deixa de testimoniar que venim de lluny, i que som el que som, i que Cunit és el que és gràcies a tots i totes els que hi surten retratats.

 

Fins sempre Conxita.

 

El Montserratí, un Risorgimento del comarcalisme a Catalunya?

4 jul.

Aquesta setmana llegim als diaris i veiem a TV3 la voluntat de la gent i del territori que s’anomena Montserratí, d’esdevenir una nova comarca catalana.

En els darrers anys hem pogut veure com el comarcalisme ressorgeix, el Moianès, el Lluçanès i ara el Montserratí. No només aquest territoris han esdevingut o volen esdevenir comarques, també tenim pendent altres casos com els del Baix Gaià i l’Alta Segarra, entre d’altres.

Què està passat? Estem vivint un risorgimento del comarcalisme? Calen aquestes noves comarques? Són preguntes, aquestes, que es fa molta gent quan sorgeix una noticia sobre la creació d’una nova comarca al mapa de Catalunya.

Aquest risorgimento del  comarcalisme a Catalunya és simptomàtic de moltes coses. Primer de tot és símptoma de que el debat comarcalista a Catalunya no es va tancar mai, el comarcalisme és un relat obert i que tendeix a l’infinit, en el sentit que mentre hi hagi un territori, conformat per una sèrie de municipis que vulguin esdevenir comarca, ningú els hi podrà dir que no en tenen de dret.

El segon dels símptomes té a veure amb la globalització i la transformació i/o evolució de les identitats col·lectives. La globalització ens obliga a preguntar-nos qui som i a quin territori pertanyem i per això ressorgeix en part també el fet de preguntar-se de quin territori sóc  a escales territorials més petites com la comarca.

Quan algun col·lectiu sol·licita la voluntat de ser comarca la primera de les respostes sols ser un NO. A Barcelona no agraden aquests esmicolaments dels territori, les capitals tendeixen a ser conservadores, des del punt de vista de la gestió del territori.

Però des d’un punt de vista de la gestió del territori i partint del principi de la subsidiarietat, si un territori està ben conformat i ben gestionat, la quantitat no és un problema, sempre, però tenint en compte criteris de sostenibilitat financera dels ens territorials, i la màxima de la mancomunació de serveis, i evitant la duplicitat entre administracions.

Està clar que la territorialitat catalana és un debat obert, i que el futur de les comarques  ha de ser un futur diferent tal i com l’hem entès fins avui dia. Segurament el futur de Catalunya passi per un esquema de Municipi-Vegueria-Generalitat, on la dimensió política de les comarques i les províncies és fusionen a la dimensió de la Vegueria. Les Vegueries no deixen de ser les províncies en clau catalana.

Ara bé això no treu que la comarca tingui un sentit, un sentit de coordinació i mancomuncació de serveis, però on la dimensió política desapareix. Segurament quan és sol·licita una nova comarca, la dimensió política és la que té més prejudicis.

El pare del comarcalisme modern català, en Pau Vila, ja va deixar ben clar que el comarcalisme només teniu un problema; saber perquè havien de servir les comarques, i així li va preguntar al Conseller Tarradellas, i aquest no va saber respondre.

Si Catalunya té clar que pel seu futur la estructura territorial/política ha de ser Municipi-Vegueria-Generalitat, el problema de fer noves comarques desapareix, doncs la comarca s’entendria com un consorci tècnic de municipis i amb un consell d’alcaldes, englobades en unes vegueries concretes i que cerquen de millorar la gestió i l’ordenació del territori.

Segurament aquest sigui el repte més estratègic pel futur de Catalunya, definir un esquema territorial i polític de país, sembla que l’estructura Municipi-Vegueria-Generalitat seria la millor i en concordança amb els standards europeus, i que desprès és pogués donar sortida a les voluntats territorials que creguin que s’han de constituir com a comarques, però defugint del comarcalisme del segle XX i apostant per un comarcalisme del segle XXI, entenent la comarca com una eina útil i estratègica de gestió i ordenació del territori.

 

@jaumecasanas