Gairebé tothom coneix la història del Titanic, el millor transatlàntic de tots els temps, l’indestructible obra de la societat industrial del moment, en fi, un desafiament de l’home, de la societat, contra la mare natura, superior a tot i tothom.
Desgraciadament tots sabem com va acabar el famós transatlàntic, un mal posat iceberg, va perforar la estructura del vaixell, i va inundar d’aigua l’interior del mateix, provocant un enfonsament ràpid i vertiginós, que va tenir com a fatal desenllaç, la mort de molts dels seus passatgers.
El que aparentment semblava ser el millor vaixell de la història va resultar ser més fràgil que un vaixell de paper. L’aparença, la màgia de fer veure les coses no com són, sinó com voldríem que fossin, va guanyar la partida a la realitat, a l’assumpció de l’incapacitat de l’home de superar la natura. Assumir la debilitat, l’error de no haver fet bé les coses, de no preveure totes les variables possibles i per haver, en fi, realitzat una imprudència.
Però com sempre, davant aquests fracàs socioeconòmic que va representar l’enfonsament del Titanic, l’home i la societat va actuar de dues maneres de natura diversa. La població de mentalitat fàcil, carregada de tòpics, va voler entreveure, que l’enfonsament del Titanic, suposava la fi del somni de la revolució industrial, la fi del domini del home sobre l’espai i el temps.
Altres, més agosarats, i més reflexius, van voler veure el cantó positiu d’aquesta tragèdia, i van desenvolupar uns estudis, per tal de prevenir, en cas d’un accident semblant, el mateix resultat catastròfic, i gràcies a ells es va inventar el sonar. Aquest invent, tràmit unes ones sonores, permetia llegir l’obscuritat de les profunditats marines, i preveure l’aparició de nous Iceberg que conduïssin a un desagradable desenllaç.
El repte desprès de tants anys, no deixa de ser un altre, fins al moment impossible, que reflotar les restes d’aquest mític vaixell, una tasca impossible doncs el vaixell recau a unes profunditats molt elevades que fan impossible aquest rescat del vaixell. Però la voluntat humana, com ho demostra avui dia la revolució tecnològica, no té límits, i amb el temps, bona feina i molta paciència, es podrà reconduir la situació, i n’estic segur que amb el temps tornarem a veure el Titanic.
I vostès es preguntaran que fa un cunitenc reflexionant sobre el Titanic? Doncs per una senzilla raó, per explicar a l’opinió pública quina és la feina, més aviat diria, el desafiament que té el govern municipal respecte a una situació heretada.
L’antic equip de govern va presentar la situació del nostre municipi, com una situació privilegiada, érem el millor municipi de la costa mediterrània, en serveis socials, i teníem els millors politics que hi podien haver, Cunit era com el Titanic, invencible; però de sobte varem topar amb un Iceberg, anomenat crisi socioeconòmica, però els responsables polítics del moment, no la van saber veure o potser diríem que no la volien veure, i econòmicament, l’ajuntament de Cunit es va enfonsar, potser més ràpid que el mateix Titanic.
El nou govern municipal, amb la complicitat de la majoria de la societat civil cunitenca, tenim el deure, l’obligació moral, i el desafiament, de reflotar l’ajuntament de Cunit, i entre tots i la perseverança de qui vol el millor pel seu poble, ho aconseguirem.
Però siguem conscients tots, que hem trobat un ajuntament a unes profunditats molt profundes, amb un funcionament sense cap tipus de rigor, i que amb l’ajuda de tots ho farem possible.
No volem desafiar, com va fer l’anterior equip de govern, ni la dimensió espacial, ni la dimensió temporal, som humans, no estem per sobre de res ni de ningú, però normalitzar una situació com la que ens hem trobat, requereix esforç, temps i molta voluntat, combinat tot amb una gran dosis de paciència, tot i la urgència de moltes situacions.
Bon vent.
JAUME CASAÑAS 