Aquesta setmana ha estat la setmana de la polèmica d’Esplugues del Llobregat, concretament sobre l’acord del Ple municipal de canviar les normes lingüístiques de la senyalització de tràfic al municipi. Al cap de pocs dies, aquesta polèmica també va succeir en d’altres municipis i sempre per iniciativa del partit de Ciutadans (Cs), i amb la complicitat del Partit del Socialistes (PSC) i del Partit Popular (PP).
Tothom es preguntava el per què?, com és que desprès de quasi 40 anys d’immersió lingüística al país, on el català ha recuperat la presencia social perduda durant el franquisme, sorgeixen conflictes lingüístic d’aquest gènere?
La veritat que tothom sap que Ciutadans va agafar la bandera de la conflictivitat lingüística com a pal de paller del seu posicionament ideològic a Catalunya. Des dels primers conflictes del català a l’escola, que continuen sent residuals, però que amb la complicitat mediàtica de mitjans de comunicació còmplices amb el partit polític, han aconseguit desenvolupar el relat del conflicte lingüístic que no existeix com a tal, però que està molt a la moda, més a Madrid que no pas a Barcelona.
Ara toca marcar el territori, diferenciar el territori de Catalunya, el territori del país, per saber on et pots sentir espanyol i on et pots sentir català, la conflictivitat lingüística ha passat del món abstracte de l’ensenyament al mon real i tangible del territori.
Aquesta polèmica recorda molt a les lògiques que el feixisme italià va fer servir a la Eslovènia ocupada, més concretament a la que ells van anomenar província de Ljubljana. Mussolini sabia que una de les primeres accions de la política colonitzadora va ser marcar culturalment el territori d’Eslovènia, noms de municipi, noms de carrers i fins i tot noms de família. Encara avui dia, els mapes italians d’Eslovènia provoquen controvèrsies doncs molts noms de pobles eslovens no surten amb el seu nom original sinó que surten amb la versió italianitzada, i han passat més de 70 anys de la fi del feixisme, però la gent té records, la societat s’enrecorda!.
Això és el que busca la política de Ciutadans, marcar el territori, diferenciar la Catalunya seva de la Catalunya dels altres, una on el català és la llengua social i vehicular, i una altra on el català no tingui la presencia que ha tingut els darrers 40 anys, la lògica geogràfica dels “Enclaves” o de les illes homogènies.
El que realment es busca és acabar amb un model d’èxit social, el model de la immersió lingüística, UN MODEL DE PAÍS. És molt lamentable que partits que havien format part d’aquest projecte d’èxit, com és el cas del PP i del PSC, hagin abandonat l’stream majoritari de la societat d’aquest país i s’hagin transformat en còmplices d’una política que realment trenca la convivència, segrega el país en zones lingüístiques.
En fi, la política de Ciutadans, en aquest cas, cerca la Bosnificació de Catalunya, segregar culturalment un territori. Lo del “mejor unidos” ha passat a la història.
@jaumecasanas
JAUME CASAÑAS 