Arxius | geografies de la mediterrània RSS feed for this section

Regió Catalunya Sud, si no és ara, quan?

19 abr.

Portem ja 40 dies de confinament aproximadament, i ja comencem a notar les conseqüències d’aquesta pandèmia. Per desgràcia per molta gent han estat dies de dolor i de pèrdua de familiars, per d’altres dies i dies de tancament en espais domèstics, i pel conjunt del territori una parada tècnica que ens dona temps per reflexionar sobre el col·lectiu i la comunitat que som i volem ser.

 

Podem dir que per la regió de la Catalunya Sud, aquest 2020 no ha començat gaire bé, entre la tempesta Glòria i el tema de la petroquímica vam quedar un xic tocats, i ara amb la crisi del COVID19 pot ser la rematada. Però cal que reaccionem conjuntament, desenvolupant un sentiment de comunitat que ens identifiqui en el seu conjunt, i l’escala regional de la Catalunya Sud sembla la més idònia.

 

Quan passi la primera fase de la pandèmia caldrà remuntar la situació, i caldrà que el territori tingui una xarxa preparada per tal de fer front a molts reptes, reptes que seran durs, difícils i que afectaran l’estructura social i productiva de la regió. i cal que aquests reptes ens trobin units, junts, compartint estratègia, problemes i solucions.

 

La patacada del turisme serà considerable, i el turisme és un dels sector clau del territori, les potències en el sector com son Salou i Vila-seca, sortiran malparades d’aquesta temporada, així com el conjunt de la Costa Daurada, Terres de l’Ebre i Penedès. Cal que siguem conscients d’aquesta realitat i que aconseguim sortir amb una estratègia ben clara d’aposta per aquest sector. Recordem que la costa és el complement ideal del turisme d’interior de la regió, i viceversa, cal que sumem sinèrgies i que potenciem un sector estratègic i estructural per molts dels nostres habitants.

 

El sector primari també serà un sector a tenir molt en compte, de la crisi del COVID19 hem de sortir conscienciats al 200% del que és el consum de proximitat, l’economia regional circular, i desenvolupar xarxes de consum que tinguin present els productes de la Catalunya Sud, fruites, olis, fruits secs, raïm, carns i làctics, entre molts d’altres. La ruralitat no només és i serà un sector estratègic, sinó que serà clau pel desenvolupament de la identitat col·lectiva i el nostre posicionament com a regió.

 

No ens podem oblidar de la industria, la química i la logística, les repercussions d’aquesta crisi seran per a tots i per a tothom, i cal que tots prenguem consciència que som un territori diversificat i on tots tenim el nostre protagonisme i tots enriquim el conjunt de la regió Catalunya Sud.

 

I per acabar, que les diferents administracions reflexionin, reflexionin sinó és el moment de començar a treballar amb allò que sempre tothom parla, però que mai s’acaba materialitzant; una estratègia conjunta en clau de regió Catalunya Sud, que uneixi les forces de les Vegueries del Penedès, Camp de Tarragona i Terres de l’Ebre.

 

Aquesta crisi del COVID19 està fent dels ajuntaments els protagonistes de la gestió quotidiana, l’administració més propera al ciutadà, potser que els ajuntaments es posin a treballar per tirar endavant una Taula de Treball, quelcom que ens uneixi, ens identifiqui i ens faci més forts a l’hora d’afrontar aquest repte, que sembla que serà el repte del segle XXI. Si no és ara, quan?

 

 

@jaumecasanas

La potencialitat de la línia de tren Reus-Roda

16 febr.

Els últims mesos parlar de trens i de la Catalunya Sud és tendència. Per un cantó pel maltractament ferroviari del territori, i per l’altra, per les enormes potencialitats que té el territori i la seva xarxa ferroviària.

 

Des de començament de segle i amb la posada en marxa de la xarxa d’Alta Velocitat, la situació ferroviari a la Catalunya Sud necessita un procés de reinterpretació, o si més no de replantejament. Un replantejament que de moment no s’ha fet, doncs la xarxa ferroviària tradicional continua funcionant com sempre havia fet.

 

L’estació d’Alta Velocitat del Camp de Tarragona n’és l’exemple més clar i sintetitzador d’aquesta manca de reinterpretació de la xarxa de trens a la Catalunya Sud. I cal ser valents en les propostes per tal de posar aquesta estació al centre de la xarxa, o si més no, que l’estació de La Secuita sigui un nus d’intermodalitat entre Alta Velocitat, Regionals i Rodalies que ara mateix no ho és.

 

Actualment s’ha connectat a l’Estació del Camp de Tarragona, el ramal del sud, de l’anomenat Corredor del Mediterrani, però amb l’inconvenient que això ha suposat la desconnexió de Cambrils i Salou, i l’eliminació dels Euromeds de l’estació de Tarragona ciutat.

 

S’està treballant perquè hi hagi una connexió entre les estacions de Tarragona ciutat i el Camp de Tarragona, i aquesta és una bona noticia, però i Reus? La segona gran ciutat de la Catalunya Sud. Es parla de l’estació de l’aeroport, però la millor manera de connectar Reus amb l’estació del Camp de Tarragona segurament sigui recuperar el traçat de la Reus-Roda per a passatgers també, no només mercaderies.

 

Recuperar la Reus-Roda per a passatgers seria una bona noticia per la gent de Reus i voltants, però segurament sigui una gran proposta per cohesionar la regió de la Catalunya Sud, millorar la mobilitat entre el Penedès i el Camp de Tarragona sempre és una bona notícia.

 

La recuperació de la línia Reus-Roda no només per a mercaderies com alguns proposen, sinó sobretot per a passatgers també, aquí està la clau. Per un cantó fas que des de Reus es pugui anar amb tren fins a l’estació del Camp de Tarragona, i que després el mateix tren pugui arribar a Sant Vicenç de Calders, el veritable HUB i nexe d’unió entre el Penedès i el Camp de Tarragona, i també, punt d’inici i final del Rodalies de Barcelona, un veritable pol ferroviari.

 

La Reus-Roda pot esdevenir una gran oportunitat per repensar el servei de trens al territori, per un cantó la reinterpretació necessària i obligada del servei de Rodalies Tarragona, que no respon a les necessitats de la gent, i que amb la Reus-Roda podria tenir un impuls i una connexió cap al Penedès, Vilanova i la Geltrú i Vilafranca del Penedès. Per l’altra, que l’Estació del Camp de Tarragona, fos el referent que tots hem volgut que sigui mai, però que, encara per desgràcia, no ho és.

 

A vegades no cal trinxar més un territori que ja està prou “tallat” per les infraestructures que hi passen, i potser ens cal observar-lo, entendre-ho, i veure que en ell a vegades ja tenim dibuixades les línies que ens podem millorar el futur.

 

La Reus-Roda n’és un exemple.

 

@jaumecasanas

De l’error a l’oportunitat, el futur del tren a la Catalunya Sud

11 gen.

Ahir passava el darrer Euromed per l’estació urbana de Tarragona, un passatge històric per la ciutat. A partir de la setmana vinent el Corredor Mediterrani funcionarà en clau llarga distància i els Euromeds no hi passaran més.

 

Es consuma així un episodi més de la crisi del ferrocarril a la regió de la Catalunya Sud. Un error històric que el podríem remuntar a molts anys enrera, però això aquí no ens interessa, el que volem és pensar en el futur.

 

Hem de ser capaços de transformar l’error, la crisi, en una oportunitat pel territori, ens cal unitat d’estratègia, i unitat d’acció, canalitzar la indignació i pensar en gran.

 

El problema del ferrocarril al Camp de Tarragona i el conjunt de la Catalunya Sud, no és només el desmantellament del tram Salou-Hospitalet de l’Infant, el problema del ferrocarril és la manca de planificació conjunta, la dependència d’una mentalitat centralista des de Barcelona, tant de l’Estat com de la Generalitat de Catalunya.

 

També volem deixar molt clar, que tot i que sembli que ho és, el projecte del TramCamp no és la solució als problemes de mobilitat del Camp de Tarragona. El TramCamp és una oportunitat per cohesionar el sistema urbà del Camp de Tarragona, però no el conjunt de la Vegueria del Camp de Tarragona ni el conjunt de la regió de la Catalunya Sud.

 

El fracàs de les Rodalies Tarragona, les RT actuals, n’és l’exemple més palpable. Unes Rodalies que no han donat resposta a les necessitats del territori, i que s’han de replantejar en la seva totalitat.

 

Connectar i replantejar les Rodalies Tarragona amb Vilanova i la Geltrú i Vilafranca del Penedès, i millorar les connexions entre el Camp i les Terres de l’Ebre. Recuperar la Reus-Roda per passatgers que permetin la intermodalitat entre Rodalies i l’Estació del Camp de Tarragona AVE. I plantejar el projecte del TramCamp sense haver de perdre la funcionalitat de la línia de la costa del tram Salou-Hospitalet de l’Infant, transformant l’actual tram ferroviari en un tram urbanitzat de tramvia.

 

Totes aquestes qüestions caldria plantejar-les en una taula, aconseguir un consens entre tots els actors territorials, des dels representants de l’Estat, Generalitat de Catalunya, Diputacions, Consell Comarcals, Ajuntaments, Empresaris, Sindicats, Universitat, Societat Civil, les forces vives d’aquesta terra, que haurien de ser, i són, els màxims interessats en tenir un territori competitiu.

 

L’error si serveix per millorar és bo, si serveix per continuar repetint les mateixes passes és per fer-s’ho mirar.

 

@jaumecasanas

El Baix Penedès perd el tren

8 set.

Fa setmanes que sentim per les noticies que ADIF està fent les darreres proves per tal de posar en marxa la nova variant del Corredor Mediterrani entre Vandellòs i l’Estació del Camp de Tarragona d’Alta Velocitat.

 

Aquesta és una bona noticia per la Catalunya Sud, però com sempre carregada d’externalitats negatives per les seves conseqüències. És bona perquè la gent de l’Ebre podrà connectar-se més i millor al Corredor Mediterrani, cap al Sud (València) i cap al Nord (Barcelona), però i al mig? Que passarà amb les connexions entre el Sud i el Camp de Tarragona i el Penedès?

 

En primer lloc, Tarragona i Sant Vicenç de Calders (Hub de trens regionals del Penedès), perdran moltes, per no dir totes, les connexions del Corredor Mediterrani, que passaran de la xarxa ibèrica a la xarxa internacional, i això no és gens bo. Ni per la gent del Camp de Tarragona que es veuran obligats a anar a estacions situades fora de nuclis habitats, i per la gent del Penedès que no podran fer connexions a Sant Vicenç de Calders, i veuran eliminades les seves possibilitats d’anar al sud de Catalunya.

 

Es diu que ADIF posarà en marxa una nova línia R17 de Port Aventura a Barcelona, però que no permetrà poder connectar amb cap línia per anar a l’Ebre. A la gent del Penedès els hi serà més fàcil anar passar per Barcelona per anar a l’Ebre, que no fer tres canvis a Tarragona (estació de la ciutat, bus cap a l’estació del Camp de Tarragona i d’allí agafar un tren cap a l’Ebre, actualment anant a Sant Vicenç ho tenien tot solucionat).

 

Hi ha marge de millora? Creiem que si, però cal voluntat política des de Madrid (Ministeri de Fomento) i recolzament des de Barcelona (Generalitat de Catalunya).

  1. Tenim la possibilitat de fer servir un intercanviador que ja existeix (Roda de Berà), que permetria connectar la xarxa ibèrica, passat Sant Vicenç de Calders, amb la xarxa internacional, el Corredor del Mediterrani.
  2. També es podria recuperar la Reus-Roda per connectar el Penedès amb l’estació del Camp de Tarragona d’Alta Velocitat.
  3. També és podria recuperar un projecte que fa uns anys hi havia sobre la taula que era l’intercanviador de L’Arboç.
  4. Sense oblidar la imperiosa necessitat de construir un baixador d’Alta Velocitat al Penedès a l’alçada de Vilafranca del Penedès, més necessari que mai veient les obres de Castellbisbal que poden durar més d’un any.

 

Sinó reaccionem com a territori, tant el Camp de Tarragona com el Penedès, la nostra gent acabarà empobrint el seu dret de mobilitat en transport públic ferroviari, i la qualitat del mateix. El Ministeri de Fomento no pot donar l’esquena a aquest territori i cal que la Generalitat de Catalunya ens doni el seu suport.

 

El Camp de Tarragona i el Penedès no som de segona.

 

@jaumecasanas

El Passeig Marítim de Cunit, arqueologia del paisatge

21 nov.

Per fi, desprès de 10 anys esperant el ok definitiu dels Pressupostos Generals de l’Estat, les obres de construcció del passeig marítim de Cunit comencen.

Es tracta de les obres de realització del darrer tram de passeig marítim que no s’havien realitzat. Encara quedava a Cunit, un trosset de litoral, 300m, que grosso modo mantenia intacte la seva aparença original.

El primer cop que es va parlar de realitzar les obres del passeig es remunten al 2007. L’últim any de l’època daurada de l’economia del totxo espanyola, una època que no tornarà més, i on tot es pensava a lo grande.

Ara podrem dir que quan acabin el tros de les madrigueres, tindrem connectat els passeig marítim de gran part de la costa del Penedès Marítim, i es podrà anar des de Cubelles fins al Francàs caminant davant de les nostres espectaculars platges.

Aquestes obres són un reflex d’altres temps, segurament com deien alguns comentaristes al Facebook, es podria haver pensat alguna cosa especial per aquest darrer tros de costa intacte, i que a molts recordava la fisonomia de les antigues platges de Cunit, però no ha pogut ser, estava tot decidit i aprovat definitivament pel Ministeri.

En qualsevol cas, es treballarà des de la Regidoria de Turisme i Patrimoni de l’Ajuntament de Cunit per tal de no oblidar el passat de les nostres platges. Intentarem fer una actuació del que es coneix com Arqueologia del paisatge, és a dir fer un estudi de les evolucions del paisatge costaner del Penedès Marítim i més concretament el cas de Cunit i voltants i una posterior divulgació per a tots els públics.

La gent té el dret a conèixer com eren les nostres platges abans de la construccions dels ports esportius, dels famosos espigons, abans de les grans transformacions urbanístiques que van revolucionar els paisatges del nostre territori.

La costa entre Sitges fins a la desembocadura del riu Gaià, exceptuant petits promontoris com poden ser els Colls Miralpeix, el Racó de Santa Llúcia, el Roc de Sant Gaietà, i els Munts de Torredembarra, tota aquesta zona del Penedès eren aiguamolls.

Uns aiguamolls que comencen a ser citats en les disputes medievals per veure quin poble o quin barri en treia profit dels peixos que hi havia, i sobretot qui n’era el propietari dels mateixos; si la Casa Reial, l’Església, algun senyor feudal o el mateix Monestir de Sant Cugat del Vallès.

Fixeu-vos que tots els nuclis antics d’aquests municipis, tots estan per sobre de la línia del ferrocarril, que marca imaginàriament el límit de la zona pantanosa del litoral penedesenc.

Aquestes platges, també van ser testimoni dels pirates durant l’època moderna, castells i torres de vigia formen línies de defensa i d’avis de perill per controlar el territori. I també durant la Guerra Civil espanyola, aquestes platges van ser testimonis de la construcció de fortificacions i búnquers per tal de defensar Catalunya de la invasió dels exercits nacionals del General Franco. A Sitges, Cubelles, les Madrigueres i al Francàs encara hi romanen testimonis d’aquests fets.

El paisatge ens parla, potser no l’entenem, però ens diu com era aquest territori i com hi vivia la seva gent, i és per això que també i sobretot, el paisatge és patrimoni.

Per tot això i per tal de preservar el coneixement del nostre passat, des de la Regidoria de Turisme i Patrimoni de l’Ajuntament de Cunit ens posarem a treballar per salvaguardar el nostre passat, la història de les nostres platges.

 

@jaumecasanas

 

40 anys de l’Institut d’Estudis Penedesencs

22 oct.

El Penedès i el número 7 tenen un lligam històric. Enguany al 2017 es celebrem dues fites històriques que marcaran el futur proper del nostre estimat territori. Enguany el Parlament de Catalunya va reconèixer la Vegueria del Penedès i enguany, també, celebrem el 40 aniversari de l’Institut d’Estudis Penedesencs.

 

En un immillorable entorn, el Castell de Subirats que aquest any celebra els 1100 anys de la seva fundació, i un dels millors “balcons” per observar el Penedès, l’Institut ha celebrat 40 anys de trajectòria, 40 anys de feina pel Penedès.

 

No se que seria del Penedès sense l’Institut d’Estudis Penedesencs, la veritat que costa d’imaginar. Un compromís sincer amb el territori, la història, la cultura i la gent penedesenca que ha donat molts i bons resultats de cohesió social i territorial, i que els que creiem amb aquest territori els hi estarem eternament agraïts.

 

La feina de l’Institut ha estat complexa, el mèrit potser més important ha esta la seva capacitat de teixir una xarxa de complicitats i de coneixement que entre d’altres coses ens ha permès als penedesencs i penedesenques de dotar-nos d’una eina d’autogovern com és la Vegueria.

 

Al mateix temps que pel futur de la Vegueria la funció de l’Institut esdevé imprescindible i estratègica. L’haver cultivat el coneixement penedesenc ens permet tenir tot un capital essencial per tal de construir el Penedès del futur, l’Institut d’Estudis Penedesencs ha de ser peça clau per tal de dotar d’una identitat pròpia i contextualitzada amb el nostre territori, dels futurs penedesencs i penedesenques. El treball transversal amb Ajuntaments, Consells Comarcals, entitats, escoles, instituts de secundaria i centres de coneixement n’és la clau. Si no tinguéssim l’Institut l’hauríem d’inventar.

 

La tasca de l’Institut d’Estudis Penedesencs, des dels seus orígens fins a dia d’avui ha estat una tasca d’un alt grau d’humanisme. Humanisme envers el territori i la seva gent, humanisme com a compromís incorruptible per i des de la cultura.

 

Per molts anys Institut, i llarga vida a la vostra tasca.

 

 

 

 

@jaumecasanas

Regidor de Turisme i Patrimoni de l’Ajuntament de Cunit

 

 

 

Enric Prat de la Riba, Geografia i Mancomunitat

3 ag.

Ahir celebràvem, amb tristesa i amb orgull, els cent anys de la mort d’un dels personatges més importants per Catalunya del darrer segle XX, Enric Prat de la Riba.

Enric Prat de la Riba va ser un dels impulsors del que coneixem com a Mancomunitat de Catalunya, va saber i va poder canalitzar l’anhel que circulava a la societat i al territori català per tal de donar un tomb al status quo existent, i recuperar, amb l’impuls de la Renaixença, el fet i el fer català, l’autogovern català.

La Mancomunitat de Catalunya és l’únic intent que ha aconseguit imposar una territorialitat catalana envers a la territorialitat espanyola, m’explico. Desprès de que en Javier de Burgos aprovés la divisió provincial de l’Estat espanyol amb un simple decret, decretazo, l’any 1833, la territorialitat catalana i la societat catalana sentien que el fet i el fer català es trencaven amb aquest model de territori fet des de Madrid, i que, literalment, esquarterava el país, precisament perquè dividia el Principat en 4 províncies.

La literatura geogràfica històrica i científica, durant la Renaixença van desenvolupar i divulgar el concepte de comarca i el comarcalisme, anteposant la comarca a la província, i defensant la comarca com el model territorial propi de Catalunya. En els escrits d’aquella època la critica envers la província estava carregada de sentiment i de simbolisme, perquè la territorialitat és la base d’una nació, i amb la província veien un intent d’esborrar la territorialitat de la nació catalana, la comarca, del propi territori de Catalunya.

Per això la gran aposta de la Mancomunitat de Catalunya, d’en Prat de la Riba i dels seus companys de viatge era precisament defensar i apostar per un projecte polític que subtilment s’enfrontés amb el model territorial que es proposava des de la capital, per això la mancomunació de les províncies, entendre Catalunya com una única província, com un únic territori, representant un model propi i defugir de la lògica centralista de Madrid, eliminar les províncies i recuperar la lògica del Principat de Catalunya, una territorialitat en singular.

La Mancomunitat de Catalunya no va poder desenvolupar-se doncs la dictadura del General Primo de Rivera va aturar aquest primer intent d’afirmació nacional que no per casualitat va apostar des del primer moment per unificar i eliminar la divisió provincial de Catalunya.

Els mapes històrics del ICGC demostren que la geografia i la cartografia van ser les eines principals amb les que en Prat de la Riba i la Mancomunitat de Catalunya volien demostrar que tenien un projecte per Catalunya i la seva gent. Un dels mapes demostrava la voluntat de la Mancomunitat de dividir Catalunya en regions, concretament 15, una unitat administrativa entre la comarca i la Vegueria actual, tal i com desprès va defensar en Pau Vila, no per casualitat.

Avui que tothom pensa i s’enrecorda d’en Prat de la Riba, no ens oblidem de la seva gran lliçó, sense geografia una nació no aconseguirà mai ser un Estat, pensem-hi.

@jaumecasanas

s