La política (a)social del PSC de Cunit

Quan parlem de política clàssica, ens referim a la política general, però quan es parla de la política local, els partits són una mera etiqueta, el que realment compte són les persones, la seva dignitat política, humana i ètica.

A Cunit, ens trobem amb una situació, un pel daliniana. Feia dotze anys l’ajuntament estava governat per una coalició, PSC-PP, aparentment estranya, però molt ben avinguda en la intimitat, dotze anys són dotze anys, no hi ha lloc a la casualitat, és simplement una coalició d’interessos particulars.

Quan s’ha trencat aquesta relació, després que la majoria de la població votés el canvi, aquesta “estranya pareja” es desinfla per moments, i arriba l’hora del parlar per parlar, i on la demagògia es converteix en el refugi dels que se senten descoberts, desemmascarats, i el parlar per parlar es converteix en la norma, la regla.

Ara resulta que la senyoreta Alberich, es converteix en l’abanderada de les politiques socials, que quan governava ella tots érem feliços, tot funcionava, la gent no tenia preocupacions, no hi havia atur, etc, etc, etc.

Però resulta que aquesta senyoreta Alberich, nomès explica les coses com ella vol, i no com les coses són realment, deu ser un handicap que ve de lluny.

Quan aquesta senyoreta governava, resulta que a Cunit, les activitat extraescolars les organizava l’ajuntament, també els cursos de català, que hi havia una escola de musica magnifica, que hi havia un servei d’atenció a les persones exemplar, que Cunit era un oasis i un exemple de poble amb més serveis que ningú, però hi ha una cosa que no quadra.

Tots aquest serveis, que alguna persona realitzava, l’ajuntament no els pagava, si si , no els pagava, però clar, això de pagar, no és un dels verbs que hi ha en el diccionari de la senyoreta Alberich, el verb gastar, millor dit, malgastar si que hi és, i malauradament amb molts sinònims.

Com es pot tenir la decència d’encarregar serveis i després no paga’ls?, perquè, deixeu-m’ho clar, que faran els cunitencs i cunitenques que treballen per alguna de les empreses a les que l’ajuntament deu diners, degut a la política (a)social de la senyoreta Alberich?
Això es política social?que gent sense cap culpa acabi pagant els plats trencats, quan aquesta senyoreta es passeja pel poble amb un somriure de pel•lícula del millor Hitchcock, no deixa de ser una política social molt especial.

Però clar, ja s’ha descobert quina era la màxima d’aquesta senyoreta, per exemple; com acabar amb l’atur de Cunit?cent persones entren amb decret d’alcaldia a l’ajuntament, amb la seva benedicció. Com passar per valedora de l’esquerra més original, tot i portar 12 anys de coalició amb el PP, deixant en entredit qualsevol ideari d’esquerres? oferint serveis socials, sense paga’ls, i que els paguin els ciutadans de Cunit amb els seus impostos, i els cunitencs i cunitenques que perdin la feina perquè la senyora Alberich no paga a les seves empreses, ja s’ho faran.
A qui es vol enganyar? A qui falta el respecte aquesta senyoreta Alberich? D’enganyar, suposo que ja poca gent es deu creure, ni un gram dels seus argument, per això, i per fortuna, ja no és alcaldessa.

A part de faltar al respecte a tota la majoria de la població de Cunit, falta el respecte dels seus militants i els seus votants, cada ple que passa, queda més clar, a molts socialistes, que no se senten identificats per aquesta persona i les seves sensibilitats.

Queda clar que la política (a)social del PSC de Cunit es basava en tres pilars; Irresponsabilitat, ningú és preocupava de pagar els serveis que es prestaven. Incompetència, ningú es preocupava que els serveis fossin dirigits vers les persones que realment ho necessitaven. Indiferència, als responsables de l’antic equip de govern, els donava totalment igual, ells seguien al sofà del poder i dels diners, i això, que no ho oblidi cap ciutadà de Cunit, era l’únic, repeteixo, l’únic, que els interessava.

Que no vinguin a explicar o donar exemple de politiques socials, després de 12 anys de matrimoni amb el millor PP que es pugui trobar a la comarca, ho diu tot, i el deute que ens hem trobat ho corrobora.