El passat divendres ens va deixar en Ernest Vallhonrat i Llurba, gran tarragoní.
La sorpresa i la fugacitat de la seva mort ha sobtat a moltes persones que l’apreciaven.
Personalment feia aproximadament dos anys que vaig començar a tractar amb el senyor Vallhonrat. Em va contactar després de llegir un article meu que feia referència a la seva estimada ciutat, Tarragona.
Després d’una conversa per telèfon, vàrem preparar una trobada per parlar sobre la possibilitat de realitzar una conferència al “Casino de Tarragona”, per tal de que jo pogués desenvolupar les meves idees i les meves tesis sobre el futur i les problemàtiques territorials que afectaven a Tarragona i la seva regió urbana.
La trobada la vàrem fer al Restaurant Fòrum, un nom molt suggestiu; no només pel fet de convertir aquell dinar, amb un veritable Fòrum, en un lloc de diàleg i conversa, sobre la geografia política i la seva Tarragona, sinó també pel fet de recordar uns temps, els romans, en el que Tarragona lluïa d’esplendor, com ell sempre recordava.
La conferencia la vàrem realitzar al “Casino de Tarragona”, on el senyor Vallhonrat em va explicar la seva historia com a institució social de la ciutat, i va ser on vaig poder veure i observar el respecte, admiració i cordialitat, amb els que els membres de Casino tractaven al senyor Vallhonrat.
Em vaig donar compte, que el senyor Vallhonrat portava Tarragona al cor i al cap, doncs com a excel·lent historiador que era, jugava amb aquestes dues eines, sense oblidar mai, ni en els seus últims moments, la qualitat humana que representa l’equilibri entre el cor i el cap, era un humanista pur i dur, dels de veritat.
No podia, des de la més intima humilitat, que ajudar, amb els meus escrits, als tarragonins de sentiment, com ell, a entendre la importància de la història i de la geografia, de la geografia política, a prendre consciència d’una identitat territorial que facilités una resposta als seus dubtes, a les seves inquietuds al respecte del fet tarragoní. Fer això, divulgar al coneixement del fet tarragoní, no hagués estat possible sense el encoratjament amb el que senyor Vallhonrat sempre em convidava a fer els meus escrits.
El senyor Vallhonrat, potser sense voler-ho, com fan els artistes de veritat, em va motivar d’alguna manera, a desenvolupar les tesis que els meus professors m’havien ensenyat a les universitats de Bolonya i de París, i aplicar-les al context tarragoní.
Fa tres setmanes vaig ser a la presentació del seu últims treballs d’investigació sobre Colom i Tarragona. Cal donar importància al fet que estudiés les sinergies entre Colom i Tarragona, però encara més, al fet de voler confrontar-se a la figura de Colom, tot un repte pel millor dels historiadors.
Colom és una figura que fascina, i que ha fascinat als millors investigadors, per la seva entitat simbòlica i per la seva importància històrica. Les fonts històriques que utilitzava i la seva fabulosa tècnica descriptiva feien de Vallhonrat, un historiador remarcable.
Cal dir, molt al seu favor, que qui posseeix el coratge d’enfrontar-se a la persona de Colom, i de la manera en que ho feia el senyor Vallhonrat, el convertien en un humanista. Un humanista com els que durant els segle XIV i XV vivien a la Florència dels Medicis.
Un dels últims humanistes que ens deixa, ens deixa orfes d’un sentiment, el sentiment d’estimar a la seva ciutat, la seva terra, l’entorn que li donava sentit a la manera pròpia d’entendre el món i d’entendre’s a un mateix.
Descansi en Pau.
Jaume Casañas
JAUME CASAÑAS 