El panorama política tarragoní comença l’any amb una polèmica, una polèmica territorial, una polèmica geogràfica; bon senyal.
La polèmica va esclatar en el moment que el PP de Tarragona va proposar el canvi de nom de l’actual Universitat Rovira i Virgili, pel d’Universitat de Tarragona.
No entrarem aquí a descriure la història de la denominació de la Universitat Rovira i Virgili, ens interessa en tot cas analitzar el fons vertader d’aquesta polèmica i entreveure quines han estat les causes que l’han provocat.
Tarragona és la demarcació provincial on la sensibilitat territorial es manifesta en major mesura. La rivalitat territorial entre Tarragona i Reus, la consideració perifèrica de les Terres de l’Ebre i les peculiaritats pròpies del Baix Penedès són elements estructurals del territori de la demarcació.
Des d’un punt de vista de la “Governance Territorial”, els últims vint anys han estat poc eficaços i eficients per a la demarcació.
No haver trobat la complementarietat entre els interessos de Tarragona i el de Reus continua essent una assignatura pendent. No tenir un aeroport de Reus a l’alçada dels millors de la seva categoria com podria ser el de Girona. Ubicar l’estació del AVE en mig del no res i veure com tant Girona i Figueres tenen una pròpia estació de l’AVE planteja un seguit d’interrogants del perquè ni Tarragona ni Reus, molt més potents que Girona i Figueres, no tenen estació de l’AVE pròpies.
En els últims vint anys la “perificació” de les Terres de l’Ebre ha augmentat perillosament, i la reestructuració socioeconòmica del territori encara està per arribar, tot i trobar indicis de recuperació i potenciació com pot ser el turisme. Les problemàtiques de la ubicació del cementiri nuclear i el projecte Rasquera demostren com aquí, les sensibilitats territorials estan a flor de pell.
La comarca del Baix Penedès ha estat la comarca més dinàmica de principis del segle XXI a Catalunya, just fins al moment que va esclatar la crisi immobiliària, esdevenint una de les que posseeix més problemes estructurals. El seu funcionament territorial dels últims anys ha demostrat una cosa; políticament pertany a la demarcació de Tarragona i funcionalment a la de Barcelona.
Queda clar veient aquest petit recorregut per algunes de les problemàtiques territorials que presenta la nostra demarcació tarragonina, que les sensibilitats són moltes. Totes aquestes sensibilitats han entrat en joc en el moment de planificar el territori i, veient el resultat, podem afirmar que no ens en hem ensortit.
Les problemàtiques territorials són moltes i complexes de solucionar, i per aconseguir solucionar totes o la majoria d’aquestes problemàtiques cal aconseguir un projecte comú, on es reflecteixin els compromisos polítics, i els seus projectes corresponents que tenen per a la nostra demarcació, cal un Gran Pacte Territorial.
En aquest Gran Pacte Territorial cal defensar els interessos generals i no els particulars, que ara sabem cap a on ens han portat. Interessos generals que tenen una repercussió en el dia a dia de la ciutadania, i el que és més estratègic i responsable, tenen una projecció en el futur, doncs, com també veiem avui, les decisions “dolentes” marquen, i de quina manera, el dia a dia.
Començar el recorregut que ens ha de conduir cap a aquest Gran Pacte Territorial amb la polèmica del nom de la Universitat no ajuda gens, però pot servir per a prendre consciència d’un fet; la necessitat de repensar el model territorial de la nostra demarcació.
En honor a Rovira i Virgili, potser un dels últims tarragonins en tenir una vertadera consciència territorial, voldria recordar quina va ser la seva principal preocupació, que Tarragona es convertís en la ciutat principal del sud de Catalunya, i gràcies en ell, el Tarragonès com a comarca existeix com avui la coneixem, a expenses en gran part del Baix Penedès, com encara es reflexa en la divisió dels Partits Judicials.
Qüestionar els lligams de Tarragona amb Rovira i Virgili seria entrar en un camp molt perillós i emboirat, sense voler entrar en els mèrits de la proposta del PP de Tarragona, legítima en qualsevol cas.
JAUME CASAÑAS 