El “Miru” de Cunit

29 des.

img_6980Ahir ens va deixar en Casimiro, el Miru. Aquest matí a l’església de Cunit s’ha celebrat el seu funeral. Un altre dels cunitencs històrics que se’ns en va, i amb ell un tros de la història del nostre estimat municipi.

 

En Miru era una d’aquelles persones respectable i respectada. Vivia a la part antiga del poble, en una de les cases que donen a la plaça de la Unió de Cunit. Sempre tenia la finestra del menjador amb la persiana pujada, i des d’aquella finestra podia veure passar les dues grans rues festives del poble, la dels Reis Mags i la del Carnaval.

 

Vaig tenir la sort, quan vaig tornar de viure a Paris, de fer-li una entrevista de vídeo perquè em parles d’ell i del Cunit d’abans, del seu Cunit, i on em pogués traslladar les seves sensacions sobre l’evolució del nostre poble i la de la seva família.

 

Aquella entrevista, com les que vaig fer al Melcior, l’Alberta, a l’Escardó, la Conxita i els pocs avis que havien viscut el Cunit de principis del segle XX, són un tresor. El Miru, com tots els altres van explicar històries particulars que et permeten imaginar-te en aquells temps, però la seva història tenia quelcom d’únic i especial, que encara el feien més gran com a persona humana.

 

El Miru va patir de ben petit la pèrdua del pare de ben jove. El seu pare va ser una persona de pagès, com gairebé tots els cunitencs d’aquells temps. Família treballadora i solidària. El pare va ajudar a crear i fundar la cooperativa agrícola dels pagesos de Cunit, un home compromès amb la solidaritat.

 

Al pare del Miru, li va tocar viure temps convulsos. Va viure la Guerra Civil a Cunit, un període tràgic a la història de Cunit i del País. Per desgràcia de tots, quan les tropes de Franco entraven a Cunit el seu pare va ser detingut.

 

En Miru m’explicava com pocs dies abans de l’entrada de les tropes feixistes a Cunit, la majoria del poble, i ell també, es van refugiar a les masies disperses pel municipi. Al cap de pocs dies, el seu pare va ser dels primers en “baixar” al poble i veure com estava la situació. Quan semblava que tornava la “normalitat” al municipi, i que la gent del poble deixava les masies per tornar a les seves cases del nucli antic, el seu pare va ser detingut i portat a Tarragona amb d’altres dos cunitencs més.

 

Les autoritats franquistes varen realitzar judicis sumarials a tots els detinguts i vàrem ser condemnats a mort. Varen morir afusellats com gran part dels represaliats a Tarragona. En Miru m’explicava tota aquesta història amb una lucidesa que em va impressionar. Desprès també m’explicà tots les gestions que va haver de fer per recuperar les restes del seu pare i portar-les a Cunit des d’una fossa del Cementiri de Tarragona.

 

M’explicava, emocionat, l’acte que va tenir lloc al cementiri de Tarragona per commemorar i dignificar la memòria de tots els represaliats pel franquisme, i em va mostrar un certificat que els van lliurar aquell, feliç i emotiu, dia.

 

Una de les coses que més m’ha cridat l’atenció els anys que he viscut i viatjat per Europa, eren les places majors dels pobles que visitava. En elles sempre hi trobaves una placa amb els noms de les víctimes del poble mortes en els conflictes bèl·lics. Itàlia, França, Bèlgica, Eslovènia i d’altres llocs on veies com el poble, la comunitat humana que el conforma, homenatjava les seves víctimes.

 

Quan vaig aconseguir ser escollit regidor de Patrimoni del municipi, una de les primeres coses que em vaig proposar va ser la de fer una placa on hi sortissin els noms de les víctimes de la Guerra Civil de Cunit. Creia, que el pare del Miru, com la resta de víctimes havien de ser homenatjades. Però sobretot volia que en Miru fos un dels homenatjats, veient com el poble reconeixia la seva història, la del seu pare, la del seu patiment, a les lliçons d’humanitat i de ser personar que et traslladava sempre que hi parlaves.

 

Els avis sempre deien que el Franco va matar sempre a dos o tres persones a cada poble per transmetre por i respecte al nou regim, un règim que va perdurar 40 anys. A Cunit una de les tres víctimes va ser el seu pare, que res de mal havia fet, però li va tocar, segurament per “rojo”, pel fet d’haver fundat una cooperativa per ajudar els pagesos pobres de Cunit.

 

M’explicava que sempre que podia anava al futbol, a veure el Cunit. I cada dia, sempre que pogués te’l trobaves anant o venint pel camí del cementiri, on reposava el seu pare i la seva estimada dona, el mateix camí que porta al camp de futbol, i que avui ha fet per darrer cop.

 

Descansa en pau Miru, et trobarem molt a faltar.

 

 

@jaumecasanas

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: