Arxius | geografies de la mediterrània RSS feed for this section

Estado, Nación y nacionalidades, geografía política en España

18 juny

Se acerca el fin del proceso que ha marcado la Catalunya de los últimos siete años. Desde la sentencia del Estatut en 2010 hasta el próximo mes de octubre, las relaciones entre Catalunya y el Gobierno del Estado español han sido turbulentas.

 

Unas relaciones que necesitaban una actualización desde 1978 y que muchos catalanes y catalanas esperaban que con el Estatut del 2010 quedaran actualizadas, pero el Tribunal Constitucional no lo aceptó. En Madrid nunca se ha tenido consciencia de este hecho, ahora ya es demasiado tarde.

 

En 1978, se reconocía que en la constitución española había dos tipos de territorios, las nacionalidades y las regiones. Este fue el invento político, y después jurídico, con el que se intentó reconocer las peculiaridades históricas y políticas de unos territorios, sin desmerecer al resto, simplemente reconocimiento político de una diversidad, el inventó duró poco, hasta el 1981.

 

La expresión del “café para todos” significaba lo homogeneidad del conjunto del territorio estatal, a día de hoy, no hay ninguna diferencia política ni jurídica entre las nacionalidades y las regiones.

 

Normalmente se suelen considerar nacionalidades históricas en el Estado español, las de Catalunya, Galicia y País Vasco. De estas tres, el País Vasco también es reconocida su realidad foral, conjuntamente con Navarra. Este hecho hay que tenerlo muy en cuenta para entender la complejidad del momento.

 

La foralidad de algunos territorios es el hecho político y jurídico que diferencia unas regiones de otras en el Estado español. Excepto el País Vasco y Navarra, el resto de comunidades autónomas, nacionalidades históricas o regiones tienen la misma consideración jurídica para el Estado, y Catalunya es una de ellas.

 

Sin desmerecer a ninguna otra región del Estado español, Catalunya es diferente, ni mejor ni peor, por su desarrollo histórico, por su realidad cultural y por su voluntad y su consideración como comunidad nacional, como nación tout court.

 

Seguramente el concepto nacionalidad reconocía esta especificidad, pero a la larga, la nula diferenciación entre regiones y nacionalidades, seria el origen del desapego catalán, y el Estatut del 2010, el último intento de introducir el ser catalán en el relato político del Estado español.

 

Catalunya y sus gobiernos posteriores a la sentencia del 2010, buscaron en la foralidad, la posibilidad de ver reconocida su particularidad histórica, viendo que desde 1978 fue el único hecho diferencial entre nacionalidades históricas y regiones que se respetó.

 

 

La foralidad del conocido como “Pacte Fiscal” también fue rechazada por las autoridades políticas españolas. A Catalunya ya no le quedaba ninguna posibilidad de reconocimiento de una realidad histórica, y quedaba diluida en la generalidad del concepto de región autónoma, y sin ningún margen de maniobra.

 

Catalunya ha visto cerradas todas las posibilidades del encaje en la España moderna.

 

Ahora suenan expresiones como “España, Nación de Naciones”, un intento más de crear un relato que agrade a los catalanes, pero se llega tarde y mal. Tarde porque en Catalunya no hay vuelta atrás, y mal porqué el concepto de Nación de Naciones no es verdad.

 

Desde un punto de vista ideal plantear el concepto de España, Nación de Naciones” nos muestra una realidad como si hubiese o hubiera habido en la historia moderna una voluntad de sumar diferentes naciones, pero la historia de España nos muestra que la verdad no es esa.

 

Hasta el 1714, podríamos aceptar que la Corona de España, que no el Estado español, era una Corona formada por diferentes estados nacionales, el escudo estatal así lo demuestra. Pero después de 1714, y en Catalunya se vivió en primera persona, ni hubo voluntad de unión, ni mucho menos todo este proceso fue pacífico. Desde 1714 la Corona de España se transforma en la Corona de un único Estado, el español, siguiendo los postulados del derecho de conquista después de un conflicto bélico.

 

No se trataría pues de concebir España como una Nación de Naciones, sino como un Estado de Naciones.

 

Seguramente la diferenciación entre el País Vasco y Catalunya, dos de las nacionalidades históricas que reconocía la Constitución española, es que el primero ha conseguido traducir sus relaciones con el Estado español desde la bilateralidad, y no desde la sumisión, como le sucede a Catalunya.

 

Transformar la sumisión en bilateralidad ese seria el primer paso para reconducir unas relaciones que como decíamos al principio llevan muchos año de turbulencias, y reconocer que España es un Estado de Naciones y no una Nación de Naciones, ahorraríamos tiempo y dinero para solucionar un problema que arrastramos, como mínimo, desde hace más de 300 años, al menos en Catalunya.

 

@jaumecasanas

El cas Esplugues, i la necessitat de marcar territori

4 maig

Aquesta setmana ha estat la setmana de la polèmica d’Esplugues del Llobregat, concretament sobre l’acord del Ple municipal de canviar les normes lingüístiques de la senyalització de tràfic al municipi. Al cap de pocs dies, aquesta polèmica també va succeir en d’altres municipis i sempre per iniciativa del partit de Ciutadans (Cs), i amb la complicitat del Partit del Socialistes (PSC) i del Partit Popular (PP).

Tothom es preguntava el per què?, com és que desprès de quasi 40 anys d’immersió lingüística al país, on el català ha recuperat la presencia social perduda durant el franquisme, sorgeixen conflictes lingüístic d’aquest gènere?

La veritat que tothom sap que Ciutadans va agafar la bandera de la conflictivitat lingüística com a pal de paller del seu posicionament ideològic a Catalunya. Des dels primers conflictes del català a l’escola, que continuen sent residuals, però que amb la complicitat mediàtica de mitjans de comunicació còmplices amb el partit polític, han aconseguit desenvolupar el relat del conflicte lingüístic que no existeix com a tal, però que està molt a la moda, més a Madrid que no pas a Barcelona.

Ara toca marcar el territori, diferenciar el territori de Catalunya, el territori del país, per saber on et pots sentir espanyol i on et pots sentir català, la conflictivitat lingüística ha passat del món abstracte de l’ensenyament al mon real i tangible del territori.

Aquesta polèmica recorda molt a les lògiques que el feixisme italià va fer servir a la Eslovènia ocupada, més concretament a la que ells van anomenar província de Ljubljana. Mussolini sabia que una de les primeres accions de la política colonitzadora va ser marcar culturalment el territori d’Eslovènia, noms de municipi, noms de carrers i fins i tot noms de família. Encara avui dia, els mapes italians d’Eslovènia provoquen controvèrsies doncs molts noms de pobles eslovens no surten amb el seu nom original sinó que surten amb la versió italianitzada, i han passat més de 70 anys de la fi del feixisme, però la gent té records, la societat s’enrecorda!.

Això és el que busca la política de Ciutadans, marcar el territori, diferenciar la Catalunya seva de la Catalunya dels altres, una on el català és la llengua social i vehicular, i una altra on el català no tingui la presencia que ha tingut els darrers 40 anys, la lògica geogràfica dels “Enclaves” o de les illes homogènies.

El que realment es busca és acabar amb un model d’èxit social, el model de la immersió lingüística, UN MODEL DE PAÍS. És molt lamentable que partits que havien format part d’aquest projecte d’èxit, com és el cas del PP i del PSC, hagin abandonat l’stream majoritari de la societat d’aquest país i s’hagin transformat en còmplices d’una política que realment trenca la convivència, segrega el país en zones lingüístiques.

En fi, la política de Ciutadans, en aquest cas, cerca la Bosnificació de Catalunya, segregar culturalment un territori. Lo del “mejor unidos” ha passat a la història.

@jaumecasanas

El Tren d’Alta Velocitat (TAV) al Penedès

20 març

El passat dimecres, l’ADEGP va organitzar un col·loqui amb el responsable del lobby que defensa el corredor del Mediterrani  FERMED, en Joan Amorós.

Primer de tot voldria felicitar a l’ADEGP per l’organització d’aquest col·loquis doncs permet escoltar de primera ma els projectes estratègics pel territori.

La majoria de titulars es van centrar en la proposta de l’establiment d’un Centre Intermodal de Mercaderies al Penedès, i molt pocs diaris van ressaltar la segona de les propostes que van sorgir al debat; la possibilitat de que el Penedès tingués un baixador de l’Alta Velocitat, que el Penedès pogués gaudir d’una parada a la xarxa d’Alta Velocitat ibèrica i europea.

Personalment crec que la primera de les propostes es podria debatre en un espai temporal a mig terme, doncs depèn de moltes variables. Que es faci el Corredor del Mediterrani, de torbar el lloc on es pugi desenvolupar un Centre Intermodal de Mercaderies, i que hi hagin inversors, moltes variables que ens projecten a un mig terme.

A curt terme, en canvi, es presenta el projecte d’un baixador a la xarxa d’Alta Velocitat, una estació al Penedès de l’Alta Velocitat, una xarxa que ja existeix i que passa pel bell mig del territori a diferència del Corredor del Mediterrània que encara no existeix.

Al Penedès s’havia parlat d’un intercanviador entre la xarxa ferroviària de l’Alta Velocitat, i la xarxa tradicional que permetés que els trens poguessin combinar les dues xarxes ferroviàries, però aquesta proposta no permet treure el màxim de profit del fet que la xarxa d’Alta Velocitat passa pel Penedès.

Una bona proposta seria elaborar l’intercanviador que permeti combinar les dues xarxes, i també un baixador que dones servei a la xarxa d’alta velocitat, com succeeix a d’altres territoris per on passa la xarxa d’Alta Velocitat, no demanem res que no tinguin altres territoris.

El Penedès és un territori estratègic, en aquest futur baixador s’hi podria combinar una intermodalitat de transport públic. A la Granada en una futurible baixador s’hi podria combinar, l’Alta Velocitat, la xarxa de Rodalies R4, els serveis Regionals Avant i Catalunya Express, i el servei d’autobusos regionals i nacionals aprofitant l’enllaç entre la C-15 i l’AP7, i les carreteres comarcals i regionals.

Al Penedès un possible baixador d’Alta Velocitat, no només donaria servei a la gent que hi viu , 500.000 persones aproximadament, sinó que també seria una porta d’accés pels turistes que volguessin arribar al Penedès en tren, veient l’exemple de Girona podem afirmar que un accés a l’Alta Velocitat multiplica per molt les possibilitats turístiques de l’indret.

Al mateix temps i veient les possibilitats que la nova C-15 dona al Penedès, com a Eix de la Catalunya Central, també podria potencialment atraure a molta gent de la Catalunya  Central que entre anar a Barcelona o al Penedès a agafar el tren de l’Alta Velocitat trobaria més fàcil desplaçar-se al Penedès.

Estratègicament pel Penedès, no només hem de pensar en la logística, també hem de pensar de treure fruit de la nostra localització i proposar serveis de qualitat als nostres habitants, l’accés del Penedès a l’Alta Velocitat en seria un bon exemple.

 

@jaumecasanas

La Vegueria Penedès, una oportunitat per Catalunya

24 febr.

vegueria-pdcatEl passat dia 8 de febrer, va ser un dia històric pel Penedès i per Catalunya. El Parlament de Catalunya aprovava la modificació de la Llei de Vegueries de Catalunya, per introduir-hi la vegueria del Penedès. La Llei de Vegueries de Catalunya ha estat una iniciativa del catalanisme polític per tal de dotar al país d’un model territorial propi.

Aquesta normativa no deixa de ser un tram més d’un camí que va començar amb la Renaixença, passant per la Mancomunitat de Catalunya,  la Generalitat republicana, la Generalitat democràtica i, finalment, la Generalitat i el Parlament de Catalunya que van impulsar el darrer Estatut de Catalunya, que reconeix la Vegueria com la unitat territorial descentralitzadora dels serveis i departaments del Govern de Catalunya.

Un model territorial propi de Catalunya, ha estat un objectiu comú i transversal en totes les corrents del catalanisme polític. No és una casualitat que l’acord del 8 de febrer al Parlament rebés el suport no només dels partits del govern Junts pel Sí, sinó que també va rebre el suport del PSC i de CSQSP.

Des del Partit Demòcrata es va donar el suport incondicional a aquest reconeixement territorial. Tenim molt clar quin model de país volem de cara al futur i com volem que sigui Catalunya. Al Congrés fundacional, el PDeCAT va assumir el Penedès com una de les regions amb les que s’organitza el partit, apostant per aquest territori i per un model territorial propi català, allunyat de la tradició imposada fa anys.

El Penedès, i el seu reconeixement com a vegueria, és una oportunitat per defensar un model territorial català, modern i adequat als reptes del futur immediat. El Penedès se situa entre les dues grans àrees urbanes del país, entre Barcelona i Tarragona, i també serveix de vèrtex a l’eix que des de Vilanova i la Geltrú va fins a Puigcerdà, passant per Vilafranca del Penedès, Igualada, Manresa i Berga, un eix a tenir molt en compte. També recordem que pel Penedès passen els eixos de transports més importants de la península i del sud d’Europa, posant en valor la seva posició estratègica en clau de país. El Penedès és un espai estratègic equilibrador del país i tracta de reconduir l’efecte de la macrocefàlia de Barcelona i la seva àrea metropolitana.

Des del Partit Demòcrata, continuarem treballant per tenir un model de país equilibrat i cohesionat, i reconeixent les realitat territorials catalanes en una visió global del país. El Penedès supera l’esquema mental de les províncies, que no deixa de ser el model i l’estructura territorial de l’Estat espanyol. El Penedès és l’exemple i l’oportunitat per Catalunya d’apostar per un model territorial propi, aprofitem-ho, des del Partit Demòcrata, des del PDeCAT, hi apostarem.

@jaumecasanas

Felicitats Penedès, tenim Vegueria

1 febr.

penedesitatSi tot va bé, i esperem que tot vagi bé, la setmana vinent el Parlament de Catalunya, a proposta dels grups de Junts pel Si, PSC, Catalunya Si Que Es Pot i la CUP, modificarà la Llei de Vegueries de Catalunya, per incloure la del Penedès.

S’acabarà la primera part del procés del Penedès, que va començar fa uns quants anys, per part dels membres de la Plataforma per una Vegueria Pròpia, liderats per l’incansable Felix Simon.

Diem primera part, perquè desprès vindrà una segona part, on caldrà la unitat del territori, partits polítics i societat civil, per tal de demanar el desplegament del Delegat Territorial, i la descentralització dels departaments de la Generalitat de Catalunya, com succeeix a la resta de territoris catalans reconeguts com a Vegueries per la Llei.

Com dèiem abans, cal ser sincer, i posar en valor i reconèixer, sobretot, la mobilització de la societat civil liderada per la Plataforma per una Vegueria Pròpia. Una plataforma que des de bon començament i amb la complicitat de l’altra gran defensora del Penedès, l’Institut d’Estudis Penedesencs, van defensar el dret del Penedès ha ser Vegueria.

L’institut d’Estudis Penedesencs, sigui, segurament l’organisme que ha mantingut la unitat penedesenca, menystinguda des del 1833, amb la divisió provincial espanyola, i que ha estat el motor que ha fet evolucionar, modernitzar el sentiment i la identitat penedesenca al llarg de tots els seus anys d’història des del 1977.

Segurament aquest sigui el gran mèrit d’aquesta Vegueria, una Vegueria que ha sorgit de l’impuls de la societat civil, des del baix, i no des dels despatxos de Barcelona. Una reivindicació del territori i pel territori. La Vegueria serà l’instrument per aproximar la política i la gestió del territori a la gent, abandonar la lògica provincial per abraçar una lògica territorial 100% catalana, i on el temps perdut s’haurà de recuperar

Ara al començament d’aquest 2017 històric, es farà justícia, i es reconeixerà la feina de tota la gent que s’ha estimat i que s’estima aquesta terra, el Penedès.

Felicitats Penedès.

 

 

@jaumecasanas

El “Miru” de Cunit

29 des.

img_6980Ahir ens va deixar en Casimiro, el Miru. Aquest matí a l’església de Cunit s’ha celebrat el seu funeral. Un altre dels cunitencs històrics que se’ns en va, i amb ell un tros de la història del nostre estimat municipi.

 

En Miru era una d’aquelles persones respectable i respectada. Vivia a la part antiga del poble, en una de les cases que donen a la plaça de la Unió de Cunit. Sempre tenia la finestra del menjador amb la persiana pujada, i des d’aquella finestra podia veure passar les dues grans rues festives del poble, la dels Reis Mags i la del Carnaval.

 

Vaig tenir la sort, quan vaig tornar de viure a Paris, de fer-li una entrevista de vídeo perquè em parles d’ell i del Cunit d’abans, del seu Cunit, i on em pogués traslladar les seves sensacions sobre l’evolució del nostre poble i la de la seva família.

 

Aquella entrevista, com les que vaig fer al Melcior, l’Alberta, a l’Escardó, la Conxita i els pocs avis que havien viscut el Cunit de principis del segle XX, són un tresor. El Miru, com tots els altres van explicar històries particulars que et permeten imaginar-te en aquells temps, però la seva història tenia quelcom d’únic i especial, que encara el feien més gran com a persona humana.

 

El Miru va patir de ben petit la pèrdua del pare de ben jove. El seu pare va ser una persona de pagès, com gairebé tots els cunitencs d’aquells temps. Família treballadora i solidària. El pare va ajudar a crear i fundar la cooperativa agrícola dels pagesos de Cunit, un home compromès amb la solidaritat.

 

Al pare del Miru, li va tocar viure temps convulsos. Va viure la Guerra Civil a Cunit, un període tràgic a la història de Cunit i del País. Per desgràcia de tots, quan les tropes de Franco entraven a Cunit el seu pare va ser detingut.

 

En Miru m’explicava com pocs dies abans de l’entrada de les tropes feixistes a Cunit, la majoria del poble, i ell també, es van refugiar a les masies disperses pel municipi. Al cap de pocs dies, el seu pare va ser dels primers en “baixar” al poble i veure com estava la situació. Quan semblava que tornava la “normalitat” al municipi, i que la gent del poble deixava les masies per tornar a les seves cases del nucli antic, el seu pare va ser detingut i portat a Tarragona amb d’altres dos cunitencs més.

 

Les autoritats franquistes varen realitzar judicis sumarials a tots els detinguts i vàrem ser condemnats a mort. Varen morir afusellats com gran part dels represaliats a Tarragona. En Miru m’explicava tota aquesta història amb una lucidesa que em va impressionar. Desprès també m’explicà tots les gestions que va haver de fer per recuperar les restes del seu pare i portar-les a Cunit des d’una fossa del Cementiri de Tarragona.

 

M’explicava, emocionat, l’acte que va tenir lloc al cementiri de Tarragona per commemorar i dignificar la memòria de tots els represaliats pel franquisme, i em va mostrar un certificat que els van lliurar aquell, feliç i emotiu, dia.

 

Una de les coses que més m’ha cridat l’atenció els anys que he viscut i viatjat per Europa, eren les places majors dels pobles que visitava. En elles sempre hi trobaves una placa amb els noms de les víctimes del poble mortes en els conflictes bèl·lics. Itàlia, França, Bèlgica, Eslovènia i d’altres llocs on veies com el poble, la comunitat humana que el conforma, homenatjava les seves víctimes.

 

Quan vaig aconseguir ser escollit regidor de Patrimoni del municipi, una de les primeres coses que em vaig proposar va ser la de fer una placa on hi sortissin els noms de les víctimes de la Guerra Civil de Cunit. Creia, que el pare del Miru, com la resta de víctimes havien de ser homenatjades. Però sobretot volia que en Miru fos un dels homenatjats, veient com el poble reconeixia la seva història, la del seu pare, la del seu patiment, a les lliçons d’humanitat i de ser personar que et traslladava sempre que hi parlaves.

 

Els avis sempre deien que el Franco va matar sempre a dos o tres persones a cada poble per transmetre por i respecte al nou regim, un règim que va perdurar 40 anys. A Cunit una de les tres víctimes va ser el seu pare, que res de mal havia fet, però li va tocar, segurament per “rojo”, pel fet d’haver fundat una cooperativa per ajudar els pagesos pobres de Cunit.

 

M’explicava que sempre que podia anava al futbol, a veure el Cunit. I cada dia, sempre que pogués te’l trobaves anant o venint pel camí del cementiri, on reposava el seu pare i la seva estimada dona, el mateix camí que porta al camp de futbol, i que avui ha fet per darrer cop.

 

Descansa en pau Miru, et trobarem molt a faltar.

 

 

@jaumecasanas

Descongestionar l’Àrea Metropolitana de Barcelona

14 des.

1386576957_646401_87537700_fotograma_2Les últimes setmanes s’ha posat l’atenció, en la forta contaminació que és present a la ciutat de Barcelona i la seva àrea més propera. Una problemàtica, la contaminació, que és molt important no només pel present que ens envolta, però sobretot un problema de futur, del futur de les noves generacions.

 

La contaminació és conseqüència de les industries, el consum d’energia de les cases particulars, però sobretot, es focalitza amb la contaminació que produeixen els vehicles. Tothom, i les autoritats competents en la matèria, Ajuntament de Barcelona, Govern metropolità i Generalitat de Catalunya, alerten que l’afluència de vehicles en aquest territori agreuja el problema.

 

La solució a curt termini passa per limitar els accessos a la ciutat i la seva àrea en els dies on els índexs de contaminació estiguin per sobre de les normatives que regulen la qualitat de l’aire. Ja fa anys que molts organisme denuncien els riscos de viure en una ciutat, i el més alarmant de tots és el de la qualitat de l’aire que s’hi respira.

 

En els fons de la qüestió, la raó principal d’aquesta situació cal situar-la en la lògica territorial amb la que funciona el país i més concretament el rol de la ciutat de Barcelona respecte a la seva àrea territorial d’influència, que va més enllà del territori on el govern metropolità té competències. Això demostra que el problema de Barcelona, la congestió de la ciutat i l’Àrea Metropolitana, és un problema de país.

 

La lògica territorial, el funcionament del territori, és clau per solucionar a mig i llarg termini, el problema de la congestió de Barcelona i la seva àrea territorial. Moltes vegades s’ha criticat el funcionament de la lògica territorial de l’Estat espanyol, i s’ha denunciat la política centralista que es fa des de Madrid. Però, què passa a Catalunya?, el funcionament de les relacions territorials entre Barcelona i Catalunya són diferents a les que sovint es critiquen entre Madrid i la resta de l’Estat? En el fons molta gent sap que la resposta és que no. Barcelona respecte a Catalunya desenvolupa un conjunt de lògiques territorials molts semblants, el concepte és el centralisme.

 

La geografia catalana alerta des de fa cent anys, que la macrocefàlia de Barcelona respecte al conjunt de Catalunya és un problema per l’equilibri i la cohesió del país. Han passat els anys i aquesta macrocefàlia que tots els geògrafs denunciaven ha continuat en augment. Les interaccions entre Barcelona i el conjunt del país ha anat augmentant d’escala. Es parla de corones metropolitanes, i sovint, es parla de primera o segona corona metropolitana, i sempre ens oblidem de la tercera corona metropolitana, la gran oblidada.

 

Els mateixos geògrafs, quan denunciaven aquest fet de la macrocefàlia, posaven sobre la taula del debat, una de les possibles solucions, una solució que venia donada per la llarga tradició de les ciutats mitjanes catalanes. Les ciutats mitjanes, que trobem, precisament, en aquesta tercera corona metropolitana; Vilanova i la Geltrú, Vilafranca del Penedès, El Vendrell, Igualada, en clau penedesenca en són un exemple, són els elements que han de permetre corregir la tendència a la macrocefàlia de Barcelona. Descentralitzar Barcelona i la seva Àrea passa per redistribuir les lògiques i el funcionament territorial de la ciutat sobre la xarxa de ciutats mitjanes que es localitzen al seu entorn.

 

D’aquesta manera es podrien transformar molts dels patrons de mobilitat que causen la congestió de Barcelona i la seva àrea, que és deuen al fet que molta de la gent que viu a la segona i tercera corona metropolitana tenen l’obligació de traslladar-se a Barcelona durant la seva quotidianitat. Redistribuint les lògiques funcionals de Barcelona envers les ciutats mitjanes que l’envolten, s’evitaria aquesta necessitat del desplaçament, es redistribuiria el centralisme de les obligacions laborals que condueixen a molta gent cap a Barcelona, i permetria deixar de part el funcionament centralista del territori des de i cap a Barcelona.

 

A tot això, i tornant al curt termini, caldria posar l’accent en la mobilitat, en la qualitat i la competitivitat de la mobilitat pública, que sovint deixa molt que desitjar. I caldria posar l’accent en aquesta segona, però sobretot tercera corona metropolitana que mateix moltes externalitats negatives de la política de transport actual. Augmentar freqüències i modalitats de transport, reduir el cost €/KM des d’aquesta tercera corona és clau per donar competitivitat al transport públic.

 

La lluita per salvar el clima, és una lluita a contratemps, com si tinguéssim un compte enrere. A curt termini s’ha de millorar el transport públic i fer-lo competitiu, perquè la gent deixi d’agafar el cotxe particular. Però a mig i llarg termini cal transformar les lògiques funcionals de Barcelona i la seva Àrea Metropolitana, la realitat demostra que el centralisme territorial no és sostenible, i la contaminació ens ho demostra cada dia.

 

A Catalunya tenim la xarxa de ciutats mitjanes, que ens mostra que una de les millors solucions per descongestionar Barcelona i la seva àrea, passa per descentralitzar el territori envers aquesta xarxa, aconseguint així el que tant anhelaven els geògrafs d’una època, solucionar el problema que encara tenim, la macrocefàlia i el centralisme de Barcelona.

 

 

 

@jaumecasanas

El que vaig dir al Parlament sobre el Penedès

24 oct.

penedesitat

La setmana passada vaig anar al Parlament de Catalunya, concretament a la Comissió que està treballant la modificació de la Llei de Vegueries per incloure la del Penedès; una Vegueria que hi havia de ser però que no hi és, i que ara hi serà.

Em van convidar com a geògraf i historiador per explicar el meu punt de vista als representants dels partits polítics del Parlament de Catalunya. Hi havia dos grups ben diferenciats, els que hi estan a favor, Junts pel Si, PSC, Catalunya Si Que Es Pot i la CUP; i els que no hi estan a favor i que dubten entre una abstenció o un vot negatiu, Cs i PP. Els diferents ponents que vàrem anar a exposar el nostre punt de vista vàrem ser escoltats per tots i vàrem poder establir un constructiu diàleg entre els que hi estaven a favor i els que hi estaven en contra, sense cap tipus de crispació, ans el contrari.

Durant el meu torn, vaig explicar vàries raons per les que cal establir la Vegueria Penedès. El primer grup de raons eren de caire històric i el segon grup més de caire geogràfic i actual.

En el primer grup vaig exposar les següents raons; des del segle XII fins al 1833, el Penedès era considerat un ens territorial de caire polític, en tant que regió política de Catalunya, ja sigui per ser Vegueria o Corregiment, que eren les unitats administratives del moment. No va ser fins a les províncies del 1833, que des de Madrid es va decidir esquarterar el Penedès en dos trossos; un, més gran, dins de la província de Barcelona i un,  més petit, a la província de Tarragona.

Quan Catalunya va recuperar el nou autogovern, període republicà, hi va haver un intent de recuperar la unitat trencada durant el provincialisme de matriu espanyola, va ser durant la ponència republicana que va definir les comarques i les regions de la Generalitat de Catalunya. Un dels grans defensors del Penedès fou en Pau Vila, alma mater de la geografia moderna a Catalunya, però la política de campanar entre en Rovira i Virgili, pro Tarragona, i en Josep Iglésies, pro Reus, van fer que el Penedès es quedés sense regió pròpia.

Després de la Guerra Civil i el Franquisme, amb la recuperada democràcia, Catalunya i el seu govern encara no han afrontat el repte d’una organització moderna i eficient adaptada als temps actuals. Ara sembla que cap al 2016-2017, quedarà establer el nou esquema territorial català, en vuit regions descentralitzadores dels serveis de la Generalitat de Catalunya, i una d’aquestes regions serà la del Penedès, recuperant la unitat perduda.

En el segon grup de raons, les geogràfiques, vaig plantejar la necessitat de dotar el Penedès de les eines d’autogovern pròpies d’una Vegueria, com la resta de Vegueries de Catalunya, per diverses raons, que personalment crec que són molt importants i determinants. Primer, el Penedès és la regió que més s’ha transformat, demogràfica i territorialment, els darrers 40 anys a Catalunya, i ha estat una transformació sense una visió de conjunt doncs hem estat dividits entre diferents plans territorials i diferents lògiques territorials alienes a la realitat territorial pròpia del Penedès.

Igualment, el Penedès ha patit i pateix,dues grans pressions urbanes, la de Barcelona en major mesura, i la de Tarragona en menor grau. Unes pressions territorials que han amenaçat i que continuen amenaçant el que entenem com a Penedès, i el concepte de la Penedesitat, la manera penedesenca d’entendre la vida i el món. Per afrontar els reptes de futur la nostra regió necessita, més que mai, les eines d’autogovern necessàries per recuperar el temps perdut i endreçar tot el que ha crescut sense una lògica de conjunt, i que va més enllà dels termes municipals, una visió global del Penedès.

Aquestes eines de governança han de servir per donar resposta als problemes dels penedesencs i les penedesenques. Problemes que van des de l’Atur, tenim algunes de les comarques amb més atur; tenim unes necessitats de serveis socials que calen respostes específicament en clau penedesenques; necessitem unes polítiques en clau penedesenca de mobilitat i transport públic; ens passen totes les infraestructures estratègiques del sud d’Europa, posem el desgast i el consum del territori al servei del país i del seu conjunt, i ens fan pagar aquestes mateixes infraestructures, que en d’altres comarques són gratuïtes.

En definitiva, el Penedès i la seva gent, es mereixen ser tractats en igualtat de condicions que la resta de catalans i catalanes, i en clau interna, i un cop tinguem aquesta Vegueria, als penedesencs ens toca posar-nos a treballar, conjuntament, per oferir el millor projecte de futur per als nostres habitants.

 

@jaumecasanas

Les Escoles i la Piscina de Cunit, un model de poble.

5 oct.

piscina-cunit

Aquesta setmana les escoles del nostre municipi començaran a fer uns cursets de natació, totalment gratuïts, pels alumnes de segon de primària, a la piscina municipal de Cunit.

El que pot semblar una cosa normal, que les escoles del municipi puguin fer servir una instal·lació municipal, a Cunit no deixa de ser una novetat. En el moment de la construcció i la posada en marxa del servei de piscina municipal, l’anterior equip de govern, no va creure oportú obrir aquesta instal·lació municipal a les escoles del poble, cosa inversemblant, i la piscina municipal era una instal·lació més, sense tenir una projecció cap a la resta del municipi i dels seus habitants. Un servei més, pagat per tothom, al servei d’una concessionària que buscava el benefici econòmic del servei, posant en un segon pla la utilitat pública del mateix servei.

No entrarem a parlar del cost total d’aquest piscina i del calvari administratiu de l’anterior govern municipal pel que fa a l’expedient de la construcció i l’adjudicació.

En aquest article volent posar en valor la feina que s’està fent per part del govern actual, liderat per la Montserrat Carreras, en el canvi de paradigma dels serveis públics, obrint-los i orientant-los al benefici del poble i de la seva gent, el cas de la col·laboració amb les escoles n’és un molt bon exemple.

Cal dir que aquest projecte va tenir una prova pilot. A finals de la passada legislatura es va fer una prova pilot amb l’Escola Pompeu Fabra; per la proximitat de l’escola amb la piscina. Enguany, s’ha volgut ampliar aquest servei, com és normal, a la resta d’escoles del municipi (Pompeu Fabra, Sol Cunit i Cossetans), fent-nos càrrec, no només, de les despeses del servei de la piscina municipal sinó també del transport en bus des de les escoles fins a la piscina.

L’esforç d’aquest equip de govern de municipalitzar el servei de la piscina, abans en règim de concessió, ara de gestió directe, havia, per obligació moral, de canviar de paradigma i d’obrir al poble, en aquest cas a les escoles, un servei que paguem tots els cunitencs i cunitenques.

Un exemple més, un fet diferenciador, entre el model de poble de l’actual equip de govern, on els serveis públics han de tenir un retorn al municipi i han de ser propers a la ciutadania, i no com passava abans, que els serveis públics es deixaven en mans de concessions públiques, que no acabaven de tenir una visió global de municipi, i de vocació realment pública, allunyant el serveis dels ciutadans; el cas de la col·laboració de les escoles amb la piscina n’és un bon exemple.

Continuarem treballant en aquest sentit; que els serveis municipals siguin per tots, i anar integrant aquesta vocació global de municipi en el nou model de poble que trenca amb els paradigmes del passat i ens permet fer un Cunit més integrador, un Cunit de tots, un Cunit entre tots.

@jaumecasanas

80 anys del Mapa Comarcal

30 ag.

mapa-de-la-divisio-territorial-ponenciaEl passat 27 d’Agost es van complir els 80 anys de l’aprovació de la divisió territorial de Catalunya per part del Govern de la Generalitat d’aquell temps. Concretament va ser tràmit un decret d’en Josep Tarradellas, Conseller d’Economia de l’època, que va donar l’oficialitat a aquesta divisió.

El mapa comarcal va ser el resultat d’un treball dels membres de la Ponència a qui la Generalitat va demanar l’elaboració d’una administració territorial pròpia de Catalunya, donant voluntat a una crida popular, i sobre tot, donar continuïtat a uns dels pilars del Catalanisme polític, que ja Prat de la Riba, durant la Mancomunitat, va assenyalar; dotar Catalunya d’una representativitat territorial pròpia, allunyada del provincialisme de matriu espanyola, i defensant la legitimitat de Catalunya, com a nació, que es pogués representar geogràficament a si mateixa.

Com assenyala el geògraf i alma mater de la Ponència, en Pau Vila en aquesta entrevista; http://www.rtve.es/alacarta/videos/personatges/arxiu-tve-catalunya-personatges-pau-vila-dinares/3518050/; els treballs de la Ponència van acabar ben aviat, però la disputa política i els interessos dels partits van fer que es retardés l’acord final, que va arribar un cop començada la guerra, un mes i deu dies desprès. Va ser una aprovació sense cap marge de maniobra ni possibilitat d’implementació, però per això mateix, i en aquest context, va transformar un mapa tècnic, en un símbol polític de gran magnitud, segurament el símbol del catalanisme polític per excel·lència; el mapa comarcal de Catalunya.

Una de les primeres reclamacions fetes pels representats de la Generalitat, un cop tornats de l’exil.li i coincidint que el primer president va ser el propi Tarradellas, va ser la divisió comarcal del 1936; el mapa comarcal es va transformar com una eina reivindicativa d’unes llibertats i d’un autogoverns perduts durant la dictadura franquista.

En els temps que estem vivint, on la reivindicació nacional catalana ha arribat a límits que ningú preveia, el país i la Generalitat torna a ensopegar amb la mateixa pedra de la divisió territorial. Aquest cop però, i salvant les distàncies amb el context del 1936, la proposta territorial està tancada a un calaix. Es parla de desobeir, de tirant endavant amb el procés; i quina millor senyal i quin millor pas ferm cap al futur, que dotar al país amb una estructura territorial, nova, moderna i actualitzada. Però continua tancada al calaix perquè Madrid no accepta la modificació dels límits provincials, un bon moment i un bon símbol, un altre cop d’afirmació nacional catalana.

Quin millor missatge de futur, que saber quin país volem i com el volem construir. Recuperem la reivindicació geogràfica com a eina d’emancipació i de cohesió.

 

@jaumecasanas